L’endemà que la Junta Electoral Central boicotegés el debat de TV3 i Catalunya Ràdio, la presència dels caps de llista a l’Eurocambra de les dues formacions que conformen l’actual Govern, la Fiscalia –aquella que “te lo afina”– s’ha tret del barret una nova acusació, gravíssima, contra la cúpula de la CCMA, de TV3 i Catalunya Ràdio, que afecta també a 24 altres persones que són o han estat servidors públics d’aquest país, juntament –no ho oblidem– amb el director d’El Vallenc, Francesc Fàbregas.
Pretendre aplicar el delicte “d’organització criminal” a l’estructura directiva dels nostres mitjans nacionals, i a un dels nostres setmanaris, és un atac directe a tots els seus professionals, del primer a l’últim. Allò que va caure al darrer moment del paquet repressiu de la intervenció de les nostres institucions, sota la recreativa interpretació de l’article 155 de la Constitució Espanyola, es pretén recuperar ara per la porta del darrere, a cops de mall: intervenir TV3 i Catalunya Ràdio per dalt i posar la por al cos –i no és cap frase metafòrica– a totes les persones que cada dia ens informen des dels seus canals, emissores i portals d’internet del que passa aquí i al món.
Això no és cap decisió “tècnica” de la Fiscalia. La Fiscalia és una estructura absolutament jerarquitzada que depèn directament de la fiscal general de l’Estat, nomenada fa uns mesos pel Govern de Pedro Sánchez. Un augment del grau de repressió no ha estat producte de cap mala nit dels qui han presentat aquest nou escrit al ja tristament famós Jutjat 13, ni de broma. Doncs si és una decisió amb dimensió política innegable, que afecta drets i llibertats fonamentals, potser que hi responguem adequadament… Correcte?
I no és cap decisió tècnica, sinó política en la pitjor accepció de la paraula, aquesta que adopta ja, sense cap mania, el discurs de VOX. Van ser ells els primers en fer aquesta inversemblant acusació en la causa general contra el sobiranisme català. De fet, l’actuació de la Fiscalia contra aquestes honorables persones es connecta directament amb la ideologia de les lleis repressores del franquisme. No és sobrer de recordar aquí els principis repressors que inspiraren la Ley de prensa de 1938, redactada personalment pel filonazi Serrano Suñer, en la qual s’afirma, categòricament, que es castigarà tot allò que “directament o indirecta, tendeixi a lesionar el prestigi de la nació espanyola, entorpeixi la tasca del Govern de l’Estat o difongui idees pernicioses”. Han passat molts anys, però l’esperit que es pot perseguir directius de mitjans, si la seva tasca es considera “nociva per a la conveniència de l’Estat” (una nova menció a la llei franquista) és ben vigent. Ara, sota el Govern del PSOE.
No només no tindria cap explicació raonable, sinó que seria un silenci inexcusable, que el conjunt d’entitats, sindicats i organismes que representen els professionals de la informació i la comunicació catalanes –de les organitzacions espanyoles no n’esperem gairebé res– no s’alcessin per denunciar aquesta inacceptable i gravíssima amenaça a la llibertat d’expressió i d’informació, amb independència absoluta del que cadascú i cadascuna pensi sobre el procés polític català. No parlem d’això, sinó d’uns principis que ens interpel·len a tots i totes en la seva defensa. Parlem d’una amenaça que només trobaria un precedent similar amb el tancament del diari Egunkaria i la detenció de tota la seva direcció, encapçalada pel periodista Martxelo Otamendi –qui va ser fins i tot torturat– en aquella època del “todo es ETA”. Només de pensar-ho, provoca una barreja de fàstic profund, por i ràbia continguda.
Espero, desitjo i demano, amb tota la modèstia de qui escriu aquest article, que el conjunt de periodistes i comunicadors no es quedin muts davant d’aquesta amenaça, incompatible amb un sistema democràtic. Defensar aquests directius és defensar-nos a tots nosaltres i al conjunt de la societat. Tenim la responsabilitat social i ciutadana d’encapçalar una resposta professional a aquesta indigna i insultant agressió.
El silenci ens hi faria directament còmplices.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
