Opinió

Spain is different

|2015-10-19T09:28:35+02:0019 Octubre 2015|Comunicació21

Durant aquestes darreres setmanes he tingut la gran oportunitat de ser testimoni d’excepció del tractament mediàtic de la persona que ha esdevingut una de les notícies internacionals d’aquest mes d’octubre: monsenyor Charamsa. Una oportunitat que m’ha permès confirmar, de nou, la gran distància que separa el tractament periodístic d’un tema –on la càrrega humana és un element clau– entre la majoria dels mitjans catalans i bona part dels espanyols. I és en el gènere de l’entrevista on aquesta distància, o millor dit fossat, s’ha fet més notori. A grans trets, profunditat aquí, superficialitat allà.

Mentre aquí es buscava el rerefons, les implicacions per al conjunt del món catòlic del gest protagonitzat per Charamsa i les seves argumentacions sobre l’homosexualitat dins l’Església, el discurs de la por i de la discriminació de la dona dins el Vaticà, o quin paper pot jugar el papa Francesc per donar resposta a aquests i altres grans reptes, allà diverses entrevistes han estat presidides per l’anècdota; per no anar massa més enllà del terreny de les implicacions personals que un destacat membre del Vaticà prengués la decisió de sortir de l’armari. I no puc parlar d’aquelles que volien endinsar-se en l’esfera privada del personatge… simplement perquè no s’han concedit.

I a la resta del món? Doncs també hi ha hagut de tot. Però en general, el tractament de les entrevistes, des de mitjans britànics, alemanys, francesos, japonesos o nord-americans ha estat presidit per la rigorositat. No han estalviat preguntes que podríem qualificar d’incòmodes –una entrevista no és un massatge– però han anat a buscar les motivacions i el rerefons d’una decisió que està trasbalsant aquesta gran reunió mundial que és el Sínode catòlic, amb moltes més expectatives que no pas resultats previsibles.

La profunditat de les entrevistes fetes per mitjans catalans, o per periodistes catalans, no està pas desconnectada d’una societat com la nostra, profundament secularitzada. L’escassa influència de l’Església en el dia a dia del nostre país està, en general, acompanyada d’un respecte i positiva valoració de personatges i institucions claus del món religiós català, que tots podem tenir presents. Amb el risc de fer una descripció de traç massa gruixut, és el contrari del que passa a Espanya. Un país on els elements retrògrads com Rouco Varela fins fa ben poc, o ara l’esperpèntic Cañizares, són capaços d’esdevenir protagonistes mediàtics amb les seves declaracions fora del seu àmbit pastoral, protagonitzar manifestacions ciutadanes, o transformar els sermons dins l’Església en mítings polítics sense cap escrúpol.

És quan t’adones que l’altíssim contrast entre els mitjans catalans i bona part –no tots– dels espanyols davant del procés d’independència català, no és pas cap fet aïllat. Els pocs mitjans d’aquí que han decidit no aprofitar a fons l’oportunitat de tenir un protagonista d’un afer internacional a ben poca distància de la redacció, són els mateixos que van ignorar les seves reflexions, des de la doctrina social de l’Església, en favor del dret de Catalunya a la seva independència. Casualitat? I ara!

Spain is diferent, sí, i cada cop més llunyana.

Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.