Els corresponsals, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, són els periodistes destinats a “cobrir la informació d’una àrea que va des d’una localitat fins a un conjunt de països i a comunicar a l’agència d’informació o a un mitjà les notícies dels fets que hi tenen lloc”. Són professionals dedicats a entendre i transmetre la realitat del territori que cobreixen, amb l’objectiu de fer-la arribar a una audiència que pot estar més o menys lluny. En aquest sentit, actuen com els ulls i les orelles de l’opinió pública del país.
Fer de corresponsal és com assistir a la millor escola de periodisme imaginable. Tanmateix, aquesta feina és molt exigent, ja que sovint es treballa en solitari, lluny de la redacció, dels companys i sense gairebé cap –o com en el meu cas, cap– suport logístic. A més, és essencial tenir un coneixement profund de la història, l’economia, la cultura i la societat del lloc, estar present al carrer i parlar amb la gent per captar el pols de la societat en la qual es treballa. El periodista hauria de ser, idealment, una mena de ‘xerpa’ per als lectors del seu país, algú que s’endinsa en una societat per captar-ne l’essència, entendre-la i transmetre-la.
El corresponsal no és al país per fer anàlisis, interpretacions o opinions en les seves cròniques, excepte si se li demana explícitament en un espai diferenciat de les informacions. Tot i que és important que el periodista contextualitzi els fets per ajudar l’audiència a comprendre la realitat subjacent, especialment en països amb cultures i societats molt diferents a les nostres, allò que no s’hauria de fer –i que es fa cada cop més en alguns mitjans del nostre país– és interpretar els fets de manera esbiaixada, sovint caient en un tipus d’informació que esdevé pamfletària.
Els exemples més flagrants d’això es veuen dia rere dia en els conflictes que afecten tant el nostre continent com la riba sud del Mediterrani. Sovint, ja sigui de manera inconscient o ben conscient, els corresponsals desplegats en punts crítics o països en conflicte prenen partit per un bàndol o altre. La proximitat amb els punts calents, així com la militància en una ideologia concreta, o bé les pressions i influències externes, poden provocar que el corresponsal perdi la imparcialitat.
S’apel·la sovint a l’objectivitat, però, evidentment, aquesta és totalment impossible: no hi ha cap periodista que sigui objectiu al 100%, perquè no som robots. Tant si és de manera conscient com inconscient, les informacions que els corresponsals relaten sempre seran filtrades pel prisma i el context del periodista que es troba al lloc dels fets; no es pot ser asèptic. Ara bé, el fet de no poder ser completament objectiu no significa que no es pugui ser imparcial i honest en el moment d’escriure les informacions.
Amb tot, és força preocupant que alguns mitjans de comunicació de casa nostra, en lloc de desplegar recursos i apostar per corresponsals sobre el terreny, optin per periodistes (o becaris) per redactar informacions i cròniques des de les seves redaccions –o pitjor– des de casa seva. Aquesta pràctica no només empobreix la qualitat de la informació que es publica, sinó que també subestima –i sobretot menysprea– la importància de l’experiència directa i la comprensió profunda de la realitat local. Com poden aquests periodistes captar els matisos culturals, polítics i socials d’un país tan complex com ara pot ser el Japó, la Xina o l’Índia sense ser-hi presents?
“Ens enfrontem a una situació plena d’incerteses i de perills no només per a la supervivència del periodisme en la nostra llengua, sinó per a la pervivència de la nostra cultura i la nostra llengua tal com la coneixem”
El resultat és un periodisme esbiaixat, mancat de rigor i sovint basat en articles de periodistes establerts a la zona, estereotips i percepcions superficials. Aquesta tendència a la comoditat i a l’economia de recursos no fa més que desinformar els lectors, oferint una visió reduccionista i sovint inexacta de les realitats que volen explicar. És inacceptable que mitjans catalans –que reben generoses ajudes públiques– es permetin luxes com aquests, especialment en un context global ple de fake news on la informació precisa i de qualitat és més necessària que mai. I un altre dia parlarem de les condicions de treball i els salaris que els mitjans de comunicació, especialment els escrits, brinden a aquests professionals.
Altres mitjans que, com dèiem, presumeixen de representar la catalanitat més nostrada, menyspreen el talent de casa i ni es molesten a generar la cosmovisió internacional que tants anys i esforços va costar construir. Traduir i publicar articles i reportatges de corresponsals d’altres mitjans –per molt importants i prestigiosos que siguin– té importants implicacions per a la cultura catalana.
En primer lloc, implica una limitació en la capacitat dels mitjans de comunicar i interpretar el món des d’una perspectiva pròpia, arrelada en els valors i les prioritats de la societat catalana: es perden les subtileses culturals i les perspectives locals que només un corresponsal propi podria aportar. En segon lloc, la dependència d’informació externa pot conduir a una visió més limitada i parcial dels esdeveniments internacionals. Els articles traduïts reflecteixen la perspectiva dels mitjans d’origen, que pot no ser completament alineada amb els interessos o les necessitats informatives de Catalunya. Això pot provocar una desconnexió entre els ciutadans i la manera com s’interpreten les realitats internacionals, limitant la capacitat del públic per formar-se opinions ben informades sobre qüestions globals.
Finalment, aquesta dependència reflecteix una forta debilitat estructural i de visió estratègica que repercuteix en la qualitat d’aquests mitjans i, en general, en el periodisme en català i en la capacitat del país per projectar-se a l’exterior amb una veu pròpia, enfortint així la seva cultura i identitat en un món globalitzat. Els auguris no són gens encoratjadors i ens enfrontem a una situació plena d’incerteses i de perills no només per a la supervivència del periodisme en la nostra llengua, sinó per a la pervivència de la nostra cultura i la nostra llengua tal com la coneixem.
Josep Solano, corresponsal d’El Punt Avui a l’Àsia i al Pacífic.
Sucursalisme corresponsabilitzat
