Fa uns mesos, enmig d’una taula de debat titulada Cinema, televisió i plataformes que es va organitzar durant la tercera edició del Sant Jordi BCN Film Festival, Vicent Sanchis llançà un missatge d’alarma: “A Barcelona es produeix menys”. El director de TV3 argumentà aquesta situació pel procés d’instal·lació a Madrid de les factories de producció de les plataformes audiovisuals –llavors ja hi eren les de Movistar+ i Netflix– en detriment de Barcelona. Un procés de concentració de la producció audiovisual que Sanchis va comparar amb el procés patit per Barcelona amb la posada en marxa de les televisions privades a finals dels 80 i el seu creixement posterior a inicis de segle. Des d’aquell dia fins ara la cosa s’ha agreujat més: inauguració de la seu de Mediapro Studio a Madrid, que aglutina les productores del grup, acord estratègic entre Movistar+ i Atresmedia Studios per a la creació i distribució conjunta de continguts orientats al mercat internacional, anunci del grup Viacom –al qual pertany MTV i Paramount Pictures– per tenir a la Ciudad de la Imagen també un centre de producció…

Lluny queda el projecte Barcelona Zona Innovació (BZ), aquell que fa ara deu anys plantejava destinar bona part de les antigues naus de SEAT a la Zona Franca a un gran complex al servei de la producció audiovisual. Un ambiciós projecte darrere del qual hi havia un bon grapat d’empreses referents en aquells anys com Lavinia, Benecé, Gestmusic-Endemol o RBA Audiovisual. La crisi va paralitzar-ho tot i posteriors intents de reprendre’l han quedat en no-res.

Esmentar SEAT em permet anar encara unes dècades més enrere. Ens trobem als anys 40, tot just finalitzada la II Guerra Mundial. La dictadura franquista té la necessitat d’impulsar la fabricació de vehicles, imprescindibles per reactivar una economia que encara s’arrossegava. I el llavors totpoderós INI, on va decidir situar una gran fàbrica de camions? Doncs a Barcelona. No va ser cap gest de simpatia a Catalunya, sinó un exercici de pur pragmatisme: s’aprofità el talent i l’experiència d’un nombrós col·lectiu de professionals vinculats al món del motor que no existia a cap altre territori de l’Estat. I també unes instal·lacions i maquinàries que havien quedat en desús a les naus de la mítica Hispano Suiza. Tres anys més tard, l’acord amb FIAT per fabricar els seus models aterrava també a Barcelona i per la mateixa raó: aquí hi havia coneixement en automoció –llavors ja reforçat amb la fabricació dels primers Pegaso– i els italians no contemplaven una altra ubicació. Fer paral·lelismes entre sectors industrials tan diferents pot semblar una temeritat, però sí que ens permet subratllar que si no tens ben engranats els dos grans factors, talent humà i infraestructura productiva, no pots consolidar i engrandir un teixit industrial. I la cosa ens falla pel segon.

I si el futur Govern espanyol acaba adoptant mesures com les que està estudiant el gabinet Macron, com la d’obligar a invertir un 16% dels guanys de les plataformes a l’hexàgon en inversions audiovisuals franceses, la tendència a instal·lar centres de producció a Madrid serà creixent. I serà definitiva si no actuem, ara, amb una estratègia ambiciosa per retenir el nostre talent que ens està marxant de fa dies i per captar alguna de les  grans plataformes internacionals de continguts audiovisuals en streaming que encara no ha pres la decisió de crear un centre de producció a la Península: Rakuten –aprofitant que a Barcelona hi ha les oficines de Rakuten TV–, Apple? D’espais en tenim: des dels antics pavellons de la Fira a Montjuïc fins a l’ampliació del Parc Audiovisual de Catalunya a Terrassa. El que cal són diners, molts més diners dels que es destinen ara a la indústria audiovisual, i polítiques clares que alineïn el conjunt del sector –des de TV3 fins a les productores independents, passant per universitats, el Clúster de l’Audiovisual de Catalunya i centres tecnològics d’R+D+I– per fer de Barcelona, de Catalunya, una de les capitals de la producció audiovisual del sud de la Mediterrània i que l’oferta de ficció en català a les plataformes digitals no acabi esdevenint una curiosa anècdota. I no cal parlar de futur per preocupar-nos i molt del present: aquesta tardor TV3 no tindrà cap sèrie de ficció a la graella.

La presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, va definir aquest estiu la situació de risc en la qual som ara amb ben poques paraules: “Sense audiovisual avui, no hi ha país”. Doncs ja triguem a fer-hi quelcom.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.

 

Article publicat en el número de tardor 2019 de la revista Comunicació 21.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram