Veient i oint debat darrere debat dels líders que aspiren a presidir el Govern català després del 27-S, hom s’adona que el perfil polític no es correspon mantes ocasions als anhels dels que dipositaran el vot a la urna. Sorprèn i fa angunia com volen les acusacions com a dards enverinats, però sense punta. Amb quina lleugeresa es diu mentider a l’adversari sense un argument incontestable!

En una tertúlia radiofònica de fa uns dies, sentia que la tossuderia del president de la Generalitat no era democràtica (¡?). Es va respondre que l’entossudiment de Madrid ha provocat precisament el contrari: una consulta acordada i vinculant amb l’Estat en què hi hagi damunt la taula possibles ets i uts de la separació –si no amistosa, almenys no hostil, és pràcticament impossible. Aquest mateix argument l’utilitza el periodista Quim Aranda a la revista Presència quan ens diu que la raó és aritmètica. En un referèndum amb l’Estat com a garant, què retindria una gran majoria de catalans de romandre a Espanya? Molt probablement, diu el periodista, el 27-S reforçarà aquesta hipòtesi, i potser, com va passar a Escòcia, tot quedarà ajornat… Tornant a la tertúlia, en aquest moment hi va haver un intent de diàleg sobre el paper de la premsa en aquest escenari que estem vivint els catalans.

Els tertulians garbellen la premsa de Madrid i la catalana. No hi ha acord. Es coincideix en el fet que la premsa unionista és allà i aquí, tot i que els grans rotatius “nacionals” coincideixen en predicar la por i els catalans frisen per acostar-se al món federal. Tot plegat els porta a dir que la gent que vol el sí rep menys missatges favorables perquè la premsa que està al costat d’aquesta opció és minoritària, oblidant, una vegada més –i com sempre– que Catalunya compta amb una premsa de proximitat pràcticament tan potent com els diaris barcelonins i que aquesta premsa, en la seva immensa majoria, és al costat d’una Catalunya en llibertat i en cap moment ha entrat en la batalla dels tics antiquats que mouen tots els mitjans de Madrid i alguns de casa nostra.

En vista de tot plegat, hom s’adona que la premsa espanyola i espanyolista –els nacionalistes espanyols– només ostenta arguments superficials i així no es pot mantenir informat el ciutadà. Arguments utilitzats durant tres segles tornen a llançar-se com bumerangs. Evidentment, des de Madrid no es fa periodisme d’investigació per poder treure suc al procés català. Aquí bastant millor, sobretot des de la premsa de proximitat, comarcal i local, perquè la tradició de la premsa catalana ens diu que un país demòcrata requereix periodisme d’investigació des de la crònica local. I així es fa, es baten els arguments, es tria el gra de la palla des de qualsevol poble o vila o ciutat. Els que firmen aquests treballs potser no tenen l’aurèola de què gaudeixen els periodistes dels grans rotatius, la televisió i la ràdio. Però fan periodisme del millor.

En l’àmbit local, les acusacions de mentider i de falsedat que llencen gratuïtament candidats i polítics són contestades. A casa se sap tot. No s’hi valen embolics. El periodisme d’investigació que fa la premsa de proximitat és elemental i pur com el periodisme mateix: es distingeix perquè publica informació sobre infraccions que afecten l’interès del públic. Les denúncies són el producte de la tasca de reporters, no el resultat d’informació secreta divulgada a la redacció. I, és clar, la brutícia surt a la llum i es pot remenar.

De cara al 28 de setembre, aquest periodisme d’investigació que es fa a comarques –a vegades sense la consciència de què s’està fent– és important a causa de la seva contribució múltiple a l’exercici del govern democràtic. La seva funció pot comprendre’s d’acord amb el model del quart poder de la premsa (en l’àmbit local, la premsa és realment el quart poder). Segons aquest model, la premsa, tota, però en aquest cas més la de proximitat, ha de fer responsable el Govern mitjançant la publicació d’informació sobre assumptes d’interès públic, fins i tot quan aquesta informació revela abusos o delictes perpetrats per les autoritats. Des d’aquesta perspectiva, el reportatge producte d’investigació és una de les contribucions més importants de la premsa en la democràcia; està vinculat a la lògica de limitació i equilibri de poders dels sistemes democràtics. Ofereix un mecanisme valuós per vigilar l’acompliment de les institucions democràtiques, en la seva definició més àmplia, la qual inclou entitats governamentals, organitzacions cíviques i societats mercantils.

Des d’aquest patró, dóna gust llegir la informació sobre les eleccions que poden decidir el futur de Catalunya des de les pàgines de moltes publicacions locals. S’ofereix al lector un llibre transparent i clarificador que ajudarà, i molt, a decidir –que no indicar– el vot lliure de cadascú.

La posició central que ocupen els mitjans d’informació en les democràcies contemporànies fa que l’elit política sigui sensible a les notícies, en particular a les “males” notícies, que sovint produeixen commoció pública. La publicació de notícies sobre malifetes polítiques o econòmiques pot provocar investigacions al consistori local, al consell comarcal, a la diputació, al Parlament de Catalunya i als tribunals. Aquesta posició, segurament amb humilitat i discreció, però amb decisió, és la que fa anys i panys que mou la credibilitat dels mitjans locals, a una premsa de casa que s’ha fet mereixedora de tota la confiança.

De cara a un país nou, si el periodisme que es fa a comarques revalida el seu compromís amb la responsabilitat democràtica, l’interrogant que queda per formular és si el ciutadà es beneficia com a resultat d’aquests treballs d’investigació. Quins interessos promou el periodista que ha investigat un tema a publicar el seu article? Compleix la premsa de proximitat amb la seva responsabilitat social en revelar la malifeta? Quins interessos promou? Quins drets es violen? L’assumpte en qüestió és de legítim interès públic?

Les respostes són a les pàgines impreses o la xarxa dels periòdics de proximitat. És una llàstima que la majoria de polítics de Barcelona i Madrid i la immensa majoria dels periodistes que exerceixen a la pell de brau no llegeixin cada dia la “premsa de casa”. Fins i toc enfortiríem la democràcia i posaríem en relleu que un país demòcrata requereix del periodisme d’investigació des de la crònica local. Tan fàcil; tan difícil.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.