Vaja com s’ha embullat la cosa amb el programa Que no surti d’aquí de Catalunya Ràdio per fer safareig sobre la suposada infidelitat de la dona de Ter Stegen, però sobretot per la resposta del porter del Barça posant el dit a la llaga de la ràdio pública, acusant-la de difondre notícies falses i violar drets personals. Com imbuïts per l’esperit competitiu de Tigres y leones, tothom s’ha afanyat a posicionar-se en un o altre bàndol: el del presumpte cornut que demana rigor i respecte, i el d’un equip sense complexos que oneja la bandera de l’“entreteniment” com a patent de cors per faltar a qui faci falta.
Quan s’hagi publicat aquest article, de tot aquest soroll ambiental probablement ja no en quedarà res; s’haurà perdut com llàgrimes que s’emporta la pluja, que deia aquell. Segurament, el programa seguirà emetent-se i confiem que el futbolista alemany sigui notícia només pel seu retorn al terreny de joc. Per tant, a no ser que revifi als jutjats, l’ofensa s’haurà esvaït i ningú se’n recordarà d’aquest afer, igual que ja ens hem oblidat de la polèmica amb el programa Està passant de TV3 per la paròdia de la verge del Rocío, o del controvertit acudit sobre l’esvàstica i el PSC al late show Zona Franca de la mateixa cadena.
Periodistes i marro, quina parella tan ideal! Caldo de cultiu per a la picabaralla a les xarxes socials i per pujar més de to el rosa tenyit de blau d’ElNacional.cat. És igual que una notícia sigui falsa com la vida mateixa, perquè la veritat no hauria d’espatllar mai un bon titular, segons es desprèn de la publicació desgraciadament freqüent de fets no contrastats. Al marge de la veracitat de la notícia, l’aparent relliscada de la Juliana Canet i el seu equip és un relat amb tots els ingredients necessaris perquè el morbo faci xup-xup: sexe, infidelitat, traïció, ruptura, lament, futbol i un golàs mediàtic per tot l’escaire.
“Aquesta obsessiva cacera a la cerca de l’audiència jove per part dels mitjans de comunicació, a més de mancar-li efectivitat a l’hora d’impactar en el públic diana, està causant danys col·laterals”
I és que, per golejar a l’audiència, hem d’evitar que la clientela se’ns adormi seguint la jugada –“Qui carai llegeix el segon paràgraf!”, argumentava Walter Matthau a la cruament divertida Primera plana. Hem d’ampliar la família de lectors, oients i espectadors, encara que sigui degradant-los a la categoria de mers tafaners. I com els mitjans tradicionals que dirigeixen els boomers i els de la generació X sembla que avorreixen mortalment els nascuts en aquest segle, hem d’imaginar nous formats audiovisuals que els sedueixin més que anar lliscant el dit veient vídeos de TikTok.
El problema és que aquesta obsessiva cacera a la cerca de l’audiència jove per part dels mitjans de comunicació, a més de mancar-li efectivitat a l’hora d’impactar en el públic diana, està causant danys col·laterals, amb baixes innocents per manca de punteria.
Els joves van cada vegada més a la seva mentre que, des dels mitjans de comunicació, estem intentant apropar-nos a ells, però no oferint-los el que busquen –en part, perquè sovint no ho saben ni ells–, sinó donant-los el que nosaltres pensem que ells busquen. I és per això que acabem adaptant esquemes vells per a un públic nou. I els joves, com un gat que no ens coneix, si se senten envaïts, fugen esparverats amb la cua eriçada i després ja no hi ha manera d’atrapar-los.
“Quan, davant el fracàs, abdiquem i posem joves a fer coses de joves i per als joves, llavors no ens agrada, sobretot si es produeix algun conflicte que pot derivar en cultura de la cancel·lació”
En qualsevol cas, amb la de think tanks que hi ha exprimint-se el cervell en els grans mitjans audiovisuals, costa entendre que no vegin la llum més programes de ràdio i televisió innovadors, i irresistiblement suculents per al target més jove. Potser els experts pateixen la síndrome del PowerPoint, afecció amb nom inventat, però simptomatologia real, que es manifesta quan un creu que unes diapositives elaborades acuradament són suficient garantia perquè el projecte presentat sigui un èxit assegurat. Això o és que els responsables de continguts han confiat excessivament en les habilitats de la IA per crear en un tres i no res un programa original i captivador que enfili els joves cap a la pantalla com ratolins seduïts per una flauta màgica en 4K.
I, quan, davant el fracàs, abdiquem i posem joves a fer coses de joves i per als joves, llavors no ens agrada, sobretot si es produeix algun conflicte que pot derivar en cultura de la cancel·lació. Perquè cal ser transgressors, però només fins a un cert punt, especialment si es tracta d’un mitjà públic o que pretén mantenir certa reputació. Llavors venen les presses, la pressió i els passos en fals: encara que la vegem sana, ens sentim temptats a treure de seguida de circulació la poma sentenciada com a podrida, per evitar que confonguin la impuresa de la fruita amb manca d’integritat del cistell que la conté. I és una llàstima perquè, com deia el filòsof Rajoy, “cuanto peor, mejor para todos”; és a dir, que com més embolicada estigui la cosa, més creix l’interès de l’audiència.
Hi ha un ocurrent terme alemany molt adequat per definir aquest programa idíl·lic que distreu, provoca, enganxa, transgredeix, és multigeneracional i no molesta a ningú: “eierlegende Wollmilchsau”, que es podria traduir per “truja que dona llet, llana i ous”. La “quadratura del cercle”, com solem anomenar-ho aquí.
Víctor Porres, periodista.
Article publicat al número de primavera 2025 de la revista Comunicació 21.
