La tecnologia ha estat la companya de viatge permanent de la transmissió cultural a grans públics i dels mitjans de comunicació, ja des de la invenció de la impremta de caràcters mòbils. Si ens fixem només en els mitjans escrits, l’accelerada digitalització de les dues darreres dècades del segle XX va suposar un salt endavant impressionant en el procés de redacció, maquetació i producció de diaris i revistes. Quedaven enrere la màquina d’escriure, el llapis blau i la cola de cautxú. Va desaparèixer la feina de linotipista i en van aparèixer d’altres que ens han portat a unes publicacions diàries i d’altres periodicitats amb una bellesa visual reservada abans a les costoses revistes d’art i disseny.
Ara, en una evolució conceptual de les eines tecnològiques, ens trobem en una nova etapa, on la intel·ligència artificial està esdevenint una eina de suport al treball periodístic i comunicatiu que pot ser tant o més revolucionària que l’entrada dels ordinadors a les redaccions.
Fa una seixantena d’anys, Umberto Eco va escriure un memorable llibre on contraposava dues visions antagòniques sobre la cultura de masses que en aquells moments liderava la televisió. Forçant una mica la comparativa, amb la IA ens trobem en un debat on cal, es fa necessari, trobar un terme mig entre els ‘apocalíptics’ que anuncien tots els mals imaginables, i els ‘integrats’ que riuen les gràcies a qualsevol tendència o proposta que hi tingui relació.
Com llavors, aprofitar al màxim les potencialitats del nou entorn tecnològic i utilitzar-les amb el bon propòsit de millorar la qualitat de l’oferta mediàtica o, si voleu, d’incrementar l’oferta mediàtica de qualitat al servei d’una societat millor informada, més coneixedora i més crítica amb la realitat que l’envolta. Per tant, en favor d’una societat més democràtica i madura.
“La ‘caixa d’eines’ per a periodistes IA.AMIC és un exemple pràctic i valuós d’emprar amb criteris ètics –i també sostenibles– la intel·ligència artificial”
Sovint s’ha mostrat la IA com una eina allunyada de l’ètica i que respon a interessos forans que ens faran encara més dependents de tecnologies exteriors. Feliçment, hi ha iniciatives que van en la bona direcció i una d’elles es va presentar recentment a Barcelona, després que durant la seva fase de maduració ja es mostrés a Palma, València i Narbona.
La ‘caixa d’eines’ per a periodistes IA.AMIC és un exemple pràctic i valuós d’emprar amb criteris ètics –i també sostenibles– la intel·ligència artificial, en tant que treballa amb continguts prèviament elaborats pel mateix professional, el seu mitjà o una font coneguda i pública.
És també un exemple pràctic i valuós de com desenvolupar unes eines d’IA amb tecnologia pròpia del país –en aquest cas creada per l’empresa Mortensen en col·laboració amb l’AMIC– i pensada per als nostre ecosistema mediàtic, definit en bona part pel seu ric i divers entrament de mitjans de proximitat.
I, finalment, és també un exemple pràctic i valuós de com projectar una iniciativa nascuda aquí que té també vocació internacional. Si ja es va fer un tast a la primera Trobada de mitjans de proximitat d’Occitània i en català celebrada el març a Narbona, es presentarà també a París en un congrés de publicacions periòdiques informatives.
Orientació ètica, desenvolupada des del país i amb projecció internacional. Aquests tres valors es corresponen, gens casualment, amb l’associació catalana que va néixer per respondre al repte majúscul de l’inici de la irrupció de la IA en totes les esferes de la vida personal, social i econòmica ara farà uns tres anys: CIVICAi. Una entitat de la societat civil amb diversos projectes de futur, sobre la qual vaig escriure un article. D’aquell text en recupero una reflexió, ben escaient aquí, a l’hora de plantejar què fem, com a ciutadans i com a professionals, amb la IA: “Parafrasejant el gran mestre Joan Fuster, tota governança de la IA que no fem nosaltres, la faran contra nosaltres”.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
La desinformació i la transparència de les institucions públiques des dels seus gabinets de comunicació – Estanis Alcover
