Verificat no hauria d’existir. Cap entitat de fact-checking hauria de tenir cabuda. Ho promulguen certs actors polítics i econòmics i, de fet, ho confesso, també ho pensem les persones que conformem les plataformes de verificació. Les motivacions, però, són diverses.
Pel que fa als primers, ho copsem amb decisions com la de Mark Zuckerberg a inicis d’any de prescindir del servei de verificació independent de Meta als Estats Units i substituir-lo per les “notes de la comunitat” a l’estil d’X. La companyia ha treballat durant vuit anys amb centenars d’entitats de verificació en més de 115 països que ara es preparen per a la desaparició del programa més enllà de les fronteres estatunidenques. L’escenari farà trontollar les seves finances i forçarà la diversificació de fonts d’ingressos enmig d’una competència voraç.
En el cas dels segons, ho plantegem des d’una visió potser utòpica, tan característica del periodisme. Per art de màgia o de consciència col·lectiva, les mentides deixaran de circular, la ciutadania sabrà detectar els intents de manipulació i les informacions s’acompanyaran del context necessari per evitar enganys. Però la realitat és tossuda i s’entesta a desmentir-nos.
“Regularitzar, promoure l’alfabetització mediàtica o apostar pel periodisme independent són algunes de les opcions sobre la taula per aturar la desinformació. Per si soles, cap no sembla funcionar. Probablement, la solució exigeixi combinar-les totes”
Les notícies falses tenen un 70% més de probabilitats de ser republicades, segons la revista Science (2018) que, en un estudi més recent (2024), assenyala específicament la indignació com a sentiment aprofitat per la desinformació per propagar continguts fal·laços. La meitat dels adolescents té dificultats per identificar si una notícia és falsa, recull Save the Children (2024), i la gent gran té més tendència a compartir la desinformació perquè confirma la seva ideologia.
El panorama és complex. La comunitat global de fact-checking està immersa en un procés d’autoreflexió per potenciar el seu impacte i sortejar els constants impediments a què ha de fer front. Són nombroses les opcions sobre la taula per revertir la situació: des de la regulació, l’aposta per l’alfabetització mediàtica o la protecció del periodisme independent.
Per si sola, cap d’elles no sembla suficient. La solució, segurament, passi per fer-ho des de tots els vessants, creuant aproximacions per treure’n el màxim profit. Prenem Debats verificats, una de les propostes de Verificat i La Vanguardia, com a exemple. Hem aplicat la lupa del fact-checking als ponents de tres col·loquis d’actualitat per garantir espais de discussió lliures de mentides abans que emetessin les seves posicions. La verificació ha esdevingut una eina invisible que ha avalat la qualitat del format.
El cicle de col·loquis acaba, però el debat continua. Verificat, resisteix.
Ruth Pérez Castro, cap de comunicació de Verificat.
Article publicat al número de primavera 2025 de la revista Comunicació 21.
