Per si n’hi faltava alguna, avui podem afegir una nova virtut als mitjans de proximitat: la capacitat d’adaptació. Per molt que canviï l’entorn, encara que trontolli l’economia, malgrat les dificultats per mantenir un equip redaccional suficient, podem afirmar que els mitjans de proximitat són incombustibles, perquè saben adaptar-se a la situació que els toca viure. Sempre han tocat de peus a terra, i els que algun dia van teoritzar escenaris utòpics han sabut rectificar a temps. Molt pocs desapareixeran i, com a màxim, podem assistir a algun procés de substitució. Els que la crua realitat aboqui al tancament seran ràpidament reemplaçats per d’altres que naixeran sense cotilles estructurals, amb una cultura d’empresa allunyada de l’esperit aventurer d’altres èpoques, impulsats per gent compromesa amb el seu territori de referència, convençuts que serà amb la intel·ligent utilització de les tecnologies de la comunicació que podran donar vida a un nou concepte de mitjans oberts i participatius. Com correspon en aquests inicis del segle XXI.

Els mitjans de proximitat continuaran comptant amb l’avantatge que els dóna el fet de ser únics, exclusius en els continguts, perfectament diferenciats dels mitjans generalistes que comparteixen amb ells el mercat. Comparteixen mercat, però no hi competeixen. El seu nínxol és únic, identificable, indestriable respecte del que ocupen els “grans mitjans”. Els seus continguts es diferencien dràsticament de la resta, perquè parlen de temes als quals només ells han donat importància i cobertura informativa suficient. Els seus continguts sorprenen o confirmen l’interès dels receptors, perquè els parlen de temes, de personatges que els són propers, coneguts, intuïts o, fins i tot, testimoniats. És molt difícil donar gat per llebre en un mitjà de proximitat…

Però el més important dels mitjans de proximitat és que són útils per a la gent que els dóna vida, suport incondicional. Són imprescindibles per al territori que els aixopluga. Punt de referència obligada per a les institucions, corporacions, col·lectius, entitats i particulars. D’aquí la seva fortalesa i capacitat de resistència a qualsevol embat: esdevenir útils i al servei de la societat. Ser conscients que són eines eficaces en la conformació d’uns valors que distingeixen la comunitat que els defensa i practica. Eines que cal vetllar que no perdin la seva capacitat transformadora, conciliadora de tants objectius interessats en el bé comú del col·lectiu social. Instruments en mans de tots, identificables i amb credibilitat contrastada. Virtuts inqüestionables, també, en tot mitjà de comunicació de proximitat.

Aquest serà el gran repte a superar ara que l’empatx d’informació que cau damunt dels ciutadans des que ens hem instal·lat en la voràgine de les xarxes socials sigui impossible de digerir i assimilar. Paradoxalment, hem emmalaltit d’informacionitis i correm risc de patir una atròfia en la capacitat de coneixement, en la qualitat del que acumulem, si no som capaços de destriar el que és bo i el que és dolent. El que és creïble i el que és maliciosament intencionat. Possiblement siguin els mitjans de proximitat els qui més garanties de veracitat puguin donar dels seus continguts, si més no per allò de l’exclusivitat, el coneixement, la identificació de les històries explicades i els seus protagonistes. La gran càrrega de responsabilitat cau sobre les espatlles dels professionals dels mitjans, sigui quin sigui el suport que utilitzin. El paper imprès no desapareixerà, ni els audiovisuals hauran de claudicar davant els digitals. Tots tenen cabuda en el mosaic de mitjans de proximitat en què es pot edificar la comunicació útil i al servei d’un territori concret. Només cal saber aportar el valor diferencial respecte dels altres mitjans, i actuar amb intel·ligent generositat a l’hora d’establir col·laboracions mútues que els enfortiran respectivament. No hi ha gaires reptes més a superar, i els potencials són més que evidents. Pocs dubtes, doncs, a l’hora de vaticinar llarga i eficient vida als mitjans de proximitat.

Gonçal Mazcuñán i Boix. President del Consell Editorial de Regió7 i de la Demarcació Catalunya Central del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Columna publicada en el núm. 1 de la revista Comunicació 21 (juliol 2014, segona època).