Nerea San Félix és comunicadora audiovisual i treballa en À Punt, la televisió pública valenciana. Molts i moltes de vosaltres la coneixereu si heu sintonitzat el canal valencià alguna vesprada. Forma part de la plantilla liderada per Carolina Ferre en À Punt directe. També la podem definir com a una de les influencers que utilitza sempre el valencià en les seues xarxes socials. Es defineix a ella mateixa com una xica de Godella real, divertida, simpàtica i transparent.
Nerea, conta’ns com ha estat l’experiència de formar part d’eixes primeres cares que van obrir la nova televisió valenciana?
És una experiència única. Vull dir, qui m’anava a dir que jo anava a ser una de les cares que obriria la nova televisió pública valenciana? Aleshores, jo crec que és com un somni que alguna vegada havia pensat i que es va fer realitat gràcies al treball, a l’esforç i a la constància. Ha sigut gratificant, meravellós i un orgull.
Com vau viure aquells moments?
Si la tele començava en juny, nosaltres començàrem a treballar en abril. Jo recorde que vaig ser de les primeres en entrar a la redacció del programa d’À Punt directe. I vas ser com tot nou, molta incertesa perquè realment no se sabia com anava a ser.
Els primers dies els recorde durs, difícils. Entrar a plató les primeres vegades va ser increïble perquè jo crec que no havia estat mai en un plató tan gran treballant; sí que havia visitat platós, però mai havia treballat i no m’ho creia, era com: Ostres, és que en esta taula vaig a sentar-me jo i en esta taula vaig a fer la meua secció o el que vinga. Estava flipant. Ho pense i se’m posa un somriure i, fins i tot, em recorren sensacions al cos que no sabria ni dir-te què són perquè és com emoció, enyorança també, perquè ara les coses estan un poc més tèrboles pel tema del coronavirus. Va ser impressionant per a una xica de 25 anys que somiava amb això i que continue somiant en televisió i en fer televisió.
Conta’ns quin és el teu paper en el magazín de la vesprada.
Fins fa un mes i mig que era la “normalitat” tenia un altra secció que era Què dius, com t’ho conte! Que eren notícies surrealistes reals i m’encantava perquè era molt divertit. Era molt divertit contar notícies que tal volta llegim en premsa o llegim en internet, que dius: “Però com va a passar això? Com és real?” També feia la secció de xarxes que es deia La xarxa. Proposava jocs als nostres col·laboradors, si venia alguna entrevista també… Diàriament, anàvem canviant. Tenia dues seccions fixes i, després, depenent el dia o les necessitats, anaven anàvem veient.
Ara que estem en època coronavirus i que, òbviament, el programa d’ÀPD no està de moment, i estem en À Punt directe i amb notícies serioses, en connexions en directe… La meua secció de xarxes de moment no està i el que estic fent és, com ara la gent ix al balcó a fer multitud de coses a banda d’aplaudir, els divendres faig com un rànquing de balcons. En la nostra redacció tot el món fa de tot. Aleshores, edite vídeos, penge contingut a xarxes; locutem, gravem…
Com és treballar amb Carolina Ferre?
És impressionant. Jo no m’imaginava que poguera treballar en una persona coneguda tan fàcil. Treballar en ella és aprendre tots els dies. O siga, jo cada dia que he treballat amb ella he après alguna cosa nova. És igual davant d’una càmera que darrere, et solta la mateixa burrada davant que darrere i et pixes de riure amb ella igual davant que darrere. És molt generosa també perquè t’impulsa i et deixa que tu faces, que tu digues. He après molt d’ella a escoltar.
Heu ixit moltes vegades en l’APM? de TV3 o Zapeando en laSexta, què ha suposat per a vosaltres?
Jo soc súper fan de l’APM? i la primera vegada que vam eixir estàvem les dues com si ens hagueren regalat una cosa impressionant, perquè Carolina Ferre tampoc havia ixit mai en l’APM? i vam ixir la primera vegada juntes. Aleshores, va ser súper guai. De fet, era el galeta challenge. Demanarem a la gent que el fera i no ho va fer ningú, però vam ixir a l’APM? i crec que és el challenge més famós del País Valencià des d’eixe moment. Amb els de l’APM? per xarxes em parle moltes vegades, ens seguim mútuament i comentem coses. Són la llet, fan un programa de 10.
Zapeando també va ser molt guai. De fet, Quique Peinado ens va parlar per privat perquè l’última vegada que vam eixir va ser a febrer, pel meu aniversari, Paola Dominguín, sense voler, em va rebentar el nas amb la tarta i recorde que ho vaig pujar a les històries d’Instagram i Quique Peinado em va comentar.
I alguna cosa negativa? Vos arriba hate per eixir en eixos programes a l’estar doblement exposada?
Per eixir en altres programes mai m’han fet hate. M’ha arribat hate per les meues xarxes socials o per històries que penge o per contingut que fem al programa alguna vegada. De fet, tinc haters i els duc bé. De molts passe, els comentaris lletjos sense cap motiu la majoria t’he de dir que els esborre. Si em falten al respecte els bloquege. Altres que són constructius sempre els responc. Intente respondre sempre a tot el món que em parla. Més d’una vegada el xic o la xica que m’ha parlat hem acabat amb un consens i dir: “Cadascú pensem d’una manera, però som lliures. Aleshores, podem fer el que ens vinga en gana”.
Una altra imprescindible és Berta Báidez, us vau conèixer en la Universitat Jaume I?
Berta Báidez i jo vam estudiar en la Universitat Jaume I de Castelló, però no ens coneixíem. La nostra relació d’amistat va començar en el programa. La vaig començar a seguir en Instagram perquè jo la tenia prou dotorejada i un dia vaig veure que Berta anava a vindre al programa i li vaig parlar. No havíem parlat mai, però era la típica que ens coneixíem per xarxes, però que no havíem donat el pas. Va vindre el primer dia i inseparables. O siga, des de fa dos any ha sigut un recolzament. No pensava que a la tele podria fer tan bones amistats i ella és una d’elles. A més, som iguals de boges, de cridaneres, jo dic: “Berta, per favor, és que qui estiga amb nosaltres més de deu minuts es torna boig”.
Alguna crítica constructiva a À Punt? Com has vist la nova etapa i el canvi de director?
Encetar una televisió des de zero no és fàcil. Jo crec ahí estem tots d’acord. Sí que és de veres que hi ha coses que s’han fet bé, coses que no s’han fet tan bé i coses a millorar. I crec que la televisió sempre ha estat disposta a això. Però, òbviament, mai fem tot a gust de tots. Crec que sobrar-li no li sobra res, perquè tot el contingut que estem fent és un contingut amb qualitat i necessari per a la gent que ens veu. Tal volta li falta contingut més juvenil i més dedicat a nosaltres, a la generació dels 20 als 35-40 anys, perquè jo crec que es té una idea equivocada. És de veres que nosaltres consumim molt de YouTube i molt d’Instagram i molt de contingut per internet, però si feren un contingut que ens agradara i que ens motivara, potser sí que el veuríem en la televisió.
Amb Empar Marco vam encetar esta televisió i la veritat és que no va anar malament. Òbviament, com sempre, coses a millorar i, de fet, ella ho ha dit. Ara amb Alfred Costa no el conec, sols el vaig poder saludar de passada en la manifestació del 8M i crec que encara no s’han engegat molts canvis. Sé que ell vol fer canvis, de fet, ell ho ha dit a diferents mitjans de comunicació, però crec que encara no s’ha engegat eixe canvi. Crec que es volen centrar en entreteniment i també en la gent major, perquè la gent major és l’audiència potencial de la nostra televisió i la que més ha trobat a faltar una televisió pública en valencià.
Creus que s’hauria d’explorar més el contingut a les xarxes socials?
Crear contingut exclusiu solament per a xarxes crec que seria una molt bona opció. A més, si volem arribar a la gent jove, molta gent la podríem arrastrar cap a nosaltres. Ara no s’està fent. Necessites un departament de comunicació molt més gran i necessites molt de treball darrere, però hi ha productores que tal volta poden presentar programetes que siguen exclusius per a xarxes. La gent de 15 anys no se sent identificada amb la televisió. Si claves a un youtuber parlant valencià, tal volta diu: “Ai, mira”.
Parlem de la teua faceta d’influencer. Com és la relació amb els teus seguidors?
Em considere influencer però no m’agrada que em titllen d’influencer depenent de quines coses. Veig que els seguidors en Instagram estan i la veritat és que estic súper contenta perquè fent tot el contingut en la meua llengua em segueix prou gent, que això mai m’ho haguera imaginat. De fet, des de què tinc Instagram l’he utilitzat en valencià, mai recorde que ho haja fet en castellà. Tot el que faig, tot el que penge i tot el que publique, crec al 100% amb el que estic fent. Moltes vegades faig el cabra perquè és el que em ve de gust. Gràcies a Instagram moltes vegades m’han ixit feines que, sense tindre un perfil públic, tal volta no m’hagueren eixit. La relació amb la gent que em segueix és molt bona. Tinc molta gent que està darrere i que em contesta, i que qualsevol història que puge em pregunta o quan cuine em pregunten com es fa això, o que li agrada la meua samarreta o que li agrada el que estic dient. Moltes vegades m’enfade i ho plasme en les xarxes i també la gent em contesta. És com el meu dia a dia. És una xarxa social on jo reflexe com soc.
La teua família són una part important en les teues xarxes, és part del teu èxit que isquen?
Crec que part del meu èxit és la naturalitat amb la què mostre les coses. Els meus germans bessons, mon pare i ma mare són molt artistes. Aleshores, en qualsevol cosa que els diga, ja estan comboiats per a fer alguna cosa, però només quan volen perquè hi ha dies que els he demanat que em feren una foto i per aconseguir-ho he estat mitja hora suplicant. Hi ha dies i dies com qualsevol família. Tinc la sort d’estar en família i és molt divertit perquè les històries d’Instagram m’ixen soles. Quan grave alguna cosa amb Manel i Andreu de sobte tinc 15 missatges de la gent morint-se de risa i dient-me que és súper fan dels meus germans, o de mon pare. Sí, jo crec que la meua família és part del meu èxit.
Quina relació tens amb altres creadors?
El món youtuber obri portes a crear amistats per sempre. Per exemple Frank Surimi, el vaig conèixer gràcies a YouTube. Quedàrem un dia sense saber qui érem i l’estime. També he pogut conèixer gent que, tal volta, no haguera conegut en altres circumstàncies de la meua vida com Sílvia (Miss Tagless), com Teresa Patapum, a Sénia… Hem creat una comunitat molt bonica gràcies a fer contingut en valencià. Hi ha portes que no s’obriran per fer el contingut en la nostra llengua però duu coses molt bones que, entre d’altres, és conèixer a gent i recolzar-se uns als altres, i obrir eixe xicotet foradet en el món audiovisual.
