Noa de la Torre Alfaro (Elx, 1984) ha estat reelegida com a presidenta de la Unió de Periodistes Valencians. De la Torre, que seguirà al capdavant de l’organització professional valenciana fins al 2025, encapçalava l’única candidatura que s’havia presentat en el procés electoral. Llicenciada en Periodisme a la Universitat de València, ha treballat sempre a la delegació d’El Mundo al País Valencià, i actualment n’és la seva responsable. Associada a la UPV des de fa una dècada i presidenta des de 2017, De la Torre passa balanç del seu primer mandat i reclama ajudes públiques perquè el sector sobrevisqui a la crisi econòmica que ha generat la pandèmia.

Tot i el moment de crisi que viu el sector no has baixat del vaixell i continuaràs dirigint la Unió de Periodistes Valencians un mandat més.
[Somriu] Sí, continuar al capdavant de l’associació depenia de mi i així ho he fet. És una manera de renovar el mandat, de posar en valor la feina feta malgrat que hàgim passat quatre anys complicats i convulsos i, per acabar-ho d’adobar, una pandèmia encara ho ha fet tot més difícil. Han estat quatre anys d’absolut aprenentatge. Ara renovem perfils, però tenim una experiència consolidada. A més, ho faig acompanyada de professionals que han acceptat ser-hi per primer cop i d’altres que continuen amb mi, cosa que té molt valor, també.

Fa quatre anys, vas guanyar-te l’oportunitat de ser presidenta sense l’experiència prèvia d’haver format part de l’executiva.
Així és. Hi entro directament com a presidenta l’any 2017. Mai m’havia passat pel cap acabar-ho sent, però se’m va fer la proposta, em vaig sentir molt agraïda i vaig acceptar el repte. Ho vaig fer perquè la UPV és una associació molt reconeguda, és la referència per al periodisme valencià i em va atraure la possibilitat d’invertir temps i dedicació a treballar per a la professió des de l’altra banda.

En el teu primer mandat va haver-hi dos moments especialment convulsos. El primer, el pols amb la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya.
Amb la FAPE hi va haver una guerra oberta perquè vam ser l’única associació que defensàvem la tercera via en el periodisme. És a dir, defensem que un professional que no tingui el títol de Periodisme, però que pugui acreditar la seva experiència, pugui disposar del carnet de periodista, perquè a aquests efectes ho és. Ho defensem així perquè, entre altres, els fotoperiodistes, a qui considerem periodistes, no solen tenir la titulació com a periodistes. Vam ser l’única associació col·legiada que vam defensar la tercera via, que va acabar sent rebutjada. Això ens va obligar a refer els estatuts de la UPV per adequar-nos a la normativa vigent de la FAPE.

“À Punt és una oportunitat, i que en temps de pandèmia s’hagi reivindicat donant resposta a les valencianes i als valencians, reforça el periodisme”

La relació entre la UPV i la FAPE s’ha normalitzat?
Sí, la relació actual és magnífica, fins al punt que jo soc la vicepresidenta tercera de l’executiva de la FAPE.

L’altre moment discordant dins l’associació va ser amb la posada en marxa d’À Punt.
Sí, des de la UPV vam liderar un debat intens de portes endins i enfora sobre l’obertura d’À Punt. He de subratllar que la nostra associació mai ha estat en contra del projecte, sinó de la manera com es va gestar la confecció de la primera plantilla provisional. Crèiem que hi havia un consens majoritari dins la professió, que els treballadors de RTVV tenien dret a tenir prioritat a formar part d’À Punt, però defensàvem que la resta de periodistes tinguessin aquesta oportunitat, sobretot els més joves. Defensàvem que la seva experiència acumulada a Canal 9 havia de ser un valor afegit, però crèiem que el barem era desproporcionat. En aquest sentit, des de la UPV vam liderar el debat sobre l’obertura d’À Punt i així vam generar un consens en la professió, fins i tot dins els mitjans privats, a tot el País Valencià.

Un debat que van traslladar a les Corts Valencianes.
Vam ser capaços de marcar l’agenda i l’opinió pública, i això és rellevant. Però ho va ser més que tots els representants polítics donessin suport a la nostra tesi. Fruit d’això molts professionals van afiliar-se a l’associació. Va ser un debat que vam liderar i fomentar i del qual n’hem sortit tots guanyant.

No ha estat l’únic. El més recent va ser durant el confinament i les primeres setmanes de la pandèmia en la interacció dels periodistes amb el Botànic.
Amb la pandèmia s’ha demostrat la importància d’una associació que lluita pels drets dels periodistes, els fotoperiodistes i els freelance. Tot i el desconeixement davant una situació nova, vam lluitar perquè s’establís un sistema en què els periodistes poguessin formular les seves preguntes en directe, tot i no ser al lloc físicament. I també que poguessin treballar al carrer amb garanties i amb llibertat.

Una pandèmia que ha empobrit encara més el sector.
Sí, per això des de la UPV hem instat les Corts Valencianes a la necessitat que pugui oferir ajudes específiques per al sector. Han de ser ajudes vinculades al manteniment dels llocs de treball, i hem aconseguit que la Generalitat ens hagi donat el compromís que hi treballarà. En aquest sentit, la veu de la Unió de Periodistes Valencians s’escolta més i està més reconeguda.

“El millor exemple per definir la situació del valencià és el tancament del Diari La Veu. En l’àmbit privat no hi ha cap cas d’èxit i s’ha demostrat que és complicat sobreviure-hi”

A l’espera de rebre aquesta injecció necessària, com està sobrevivint el sector al País Valencià?
És un moment molt difícil, perquè la crisi del 2008 i els seus efectes encara no s’havien superat. La retallada i la precarització se seguien arrossegant, i quan encara no s’havia trobat un model de negoci rendible, apareix una pandèmia que ha provocat la caiguda definitiva dels ingressos, l’acomiadament de periodistes, el tancament de delegacions i diversos ERTO en molts mitjans de comunicació. Així i tot, som una professió que no ha parat de treballar, que ho ha fet més que mai, però que ara mateix ningú sap com ens en sortirem d’aquesta crisi, perquè no s’ha acabat.

En tot aquest escenari incert, el més rellevant ha estat no només l’estrena d’À Punt, sinó les bones xifres d’audiència que mostra en la seva arrencada. Què suposa per al periodisme al País Valencià?
À Punt és una oportunitat, i que en temps de pandèmia s’hagi reivindicat donant resposta a les valencianes i als valencians, reforça el periodisme. I ho ha fet fins al punt que hi ha gent que ha descobert que el País Valencià compta amb un mitjà públic que ofereix informació de qualitat. Prova d’això és que els programes amb més audiència són els informatius. Això confirma que hi ha una necessitat social de tenir accés a la informació local. Des de la UPV esperem que continuïn amb aquesta dinàmica, perquè així enforteix la professió.

À Punt és el mitjà públic i en valencià per excel·lència. Com sobreviuen els mitjans de comunicació privats en valencià?
El millor exemple per definir la situació del valencià és el tancament del Diari La Veu. En l’àmbit privat no hi ha cap cas d’èxit i s’ha demostrat que és complicat sobreviure-hi. És difícil que una iniciativa privada en valencià tingui força. Per això són importants les ajudes de la Conselleria d’Educació, però es van paralitzar. No es pot dir que la situació sigui bona, perquè la realitat és que la presència del valencià és minoria, i la nota positiva és la recuperació dels mitjans públics en valencià. En els mercats privats segueix sent una excepció.

Quins són els reptes que s’ha fixat la UPV per al nou mandat?
M’agradaria aconseguir el pla d’ajudes públiques i, després, consolidar la feina del darrer mandat. Hem de seguir creixent en nombre d’associats, reforçar les formacions i la reconversió dels periodistes, i treballar per als autònoms i freelance. A més, obrir el debat per seguir lluitant per la dignificació de la professió.