Susanna Lliberós i Cubero (Vila-real, 1973) és periodista i poeta. Actualment presenta el programa Pròxima parada a la ràdio d’À Punt. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se a Radio Castellón – Cadena SER on va presentar el programa Hoy por hoy, Castellón. Més tard va ser editora i presentadora dels informatius a Localia TV Castellón, i durant una dècada va treballar en el desaparegut Canal 9. Aquest dimecres rep el Premi de comunicació i difusió cultural dels XV Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. A Comunicació 21, Lliberós reivindica el periodisme més social i proper als ciutadans.
Has estat distingida per la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.
Fins ara m’havien premiat alguna vegada com a poeta. Aquesta és la primera vegada que rebo un premi com a periodista! [riu]. El premi és el reconeixement a tot l’equip de Pròxima parada, que és un programa que tracta l’actualitat amb molta cura, claredat i sensibilitat, i que aposta decididament per la cultura i la vertebració del País Valencià. Que es premiï aquest periodisme és tot un orgull. Francament, em fa molt feliç el moment que visc, tenint en compte que venia d’estar tres anys a l’atur quan em van proposar presentar aquest programa.
A més de periodista tens una gran estima per la poesia. Com ho has pogut compaginar?
En el meu cas, el periodisme i la poesia sempre han anat agafades de la mà, no entenc una cosa sense l’altra. Sempre ho he cregut necessari. No seria la periodista que soc si no fos la poeta que soc. El periodisme és un món meravellós que et permet escoltar i comunicar, mirar de contar què passa al món, però al mateix temps hi ha una parcel·la del món periodístic un tant agressiva, i superficial. Per això, la poesia em salva d’aquest aspecte de la professió i em dona una altra mirada del meu entorn.
Hauria de servir com a exemple per exercir la professió?
El periodisme ha d’observar molt més el que l’envolta i no fer-ho sempre de cara a la pantalla. Actualment s’escolta molt poc, i per a fer-ho es necessita temps, que no n’hi ha. Tot va a una velocitat de vertigen i el concepte del temps s’ha corromput. Aquest fet fa que hi hagi informacions que ni es contrasten ni es qüestionen, i algun tipus de periodisme s’ho hauria de fer mirar. Per això jo agraeixo que Pròxima parada no sigui un programa on prevalguin les presses, i també que no hagi de conversar amb polítics.
Com s’elabora un programa de ràdio en temps de pandèmia?
Des que ens van confinar treballo des de casa, ja que soc persona de risc fruit d’un càncer de mama. Faig ràdio sola des de casa, és una meravella perquè em permet conciliar més que mai la vida laboral i personal. Trobo a faltar l’estudi, els companys i veure el pilot vermell encès. Ara bé, fent ràdio des de casa he après a escoltar més que mai i a treballar de manera més intensa la compenetració amb la resta de l’equip, els convidats i, sobretot, amb els tècnics.
“El valencià continua sent una llengua minoritària, per això, des d’À Punt tenim l’obligació i la responsabilitat de seguir lluitant per tornar-li el prestigi que mereix”
Com es visualitza l’aposta per la cultura a Pròxima parada?
Cada programa l’obro amb una reflexió, la majoria de vegades motivada per qüestions socials, i sempre miro d’atorgar un paper central a la cultura, la poesia i la filosofia. La temàtica que oferim als oients des de Pròxima parada s’articula a partir d’allò que interessa i preocupa la gent sense perdre el distintiu cultural. De fet, en la secció Estació cultura, Nelo Gómez se n’ocupa exclusivament de les veus i les propostes culturals del País Valencià. D’altra banda, li tinc una estima molt gran a la llengua i, per això, des del primer dia vaig creure que tenir-ne cura havia de ser un senyal d’identitat.
Pròxima parada ja suma tres temporades i s’ha consolidat com una aposta de tarda a À Punt Ràdio.
Així és. És un programa de quatre hores que no seria el que és si no hi hagués la implicació magnífica de tot l’equip. I el més rellevant: a Canal 9 no podia fer el periodisme que faig ara a À Punt. Mai havia treballat amb tanta llibertat com ara. Les reflexions obertes que faig cada dia a la ràdio haguessin sigut impossibles.
Què aporta À Punt en l’ecosistema comunicatiu en valencià?
L’existència d’uns mitjans públics en valencià és absolutament necessària, entre altres coses per a consolidar una llengua que ha estat menystinguda i maltractada durant molt de temps. Crec que una de les prioritats d’À Punt hauria de ser cuidar la llengua, i no sempre és així. À Punt porta poc temps de recorregut i cal donar-li una oportunitat, perquè és una eina bàsica de difusió del valencià.
El castellà és de llarg la llengua majoritària entre els mitjans al País Valencià.
Sí, indiscutiblement. En un país normal hi hauria més mitjans en la llengua pròpia. En un país normal la ciutadania els demanaria. Fixa’t quin exemple més il·lustratiu del que passa amb la llengua al País Valencià: en aquests darrers mesos he entrevistat bascos, extremenys o madrilenys en valencià que han fet l’esforç per entendre’l, i en canvi, entrevistant persones del País Valencià no han estat capaces de fer l’esforç de respondre en valencià. Aquest aspecte diu moltes coses. El valencià continua sent una llengua minoritària, per això, des d’À Punt tenim l’obligació i la responsabilitat de seguir lluitant per recuperar, mantenir i consolidar el prestigi que mereix.
Actualment À Punt ha fet un pas endavant i ja és molt més que una televisió i una ràdio.
Així és. Durant l’etapa de Canal 9, la televisió és qui es menjava tot el pastís i la ràdio era sempre la germaneta pobra. Encara ho és, però no tant! [riu]. Ara À Punt és un projecte global de comunicació. Veig la plantilla motivada, s’està a gust i el projecte és engrescador. Però cal que tothom, societat civil i l’elit, construeixi, des de la crítica, si cal, la radiotelevisió pública i digna que mereix el poble valencià.
En plena revolució digital i tecnològica, la ràdio és qui s’ha posicionat molt millor respecte a la premsa escrita i la televisió, que continuen buscant la fórmula d’encaix.
La ràdio continua sent més pràctica, perquè no requereix una atenció visual i et permet poder fer alguna altra cosa mentre juga aquest paper d’informació i d’entreteniment. El podcast també ha servit per revitalitzar el concepte de la ràdio i ha permès arribar a un oient més divers.
