Vicent Boscà i Perelló (Alaquàs, València, 1959) és periodista i director de la revista Saó, la degana del País Valencià. Fundada el 1976, va ser de les primeres capçaleres editades en valencià un cop va finalitzar la dictadura franquista. Més enllà del prestigi acumulat en els 45 anys d’existència, Saó ha rebut més d’una desena de premis i distincions de l’ecosistema comunicatiu valencià. Abans d’incorporar-se com a director de Saó, va treballar a 7 Dies de la Comarca i Levante-EMV. A Comunicació 21, Boscà aposta pel periodisme d’anàlisi que promou Saó i defensa la seva mirada valenciana.
Degana de la premsa al País Valencià. Quina singularitat té Saó?
Que és una revista fundada i impulsada per sectors progressistes de l’Església valenciana, fermament compromesos amb el valencianisme cultural, la normalització lingüística i social de la llengua, i les premisses renovadores del Concili Vaticà II basades en el diàleg de l’Església amb la cultura, la política i la societat.
Per quins continguts aposta Saó?
Prioritzem l’anàlisi, la reflexió i el pensament que no pas la informació, amb una clara mirada valenciana. Als inicis era una crònica viva de la societat valenciana girant al voltant de dues temàtiques: la societat i l’Església.
Una capçalera sorgida en l’Església valenciana i, en canvi, amb una mirada totalment progressista. No és un contrasentit?
És cert que tot plegat havia generat problemes i confusió al llarg de tots aquests anys. No oblidem que Saó va néixer quan Franco acabava de morir i que, tot i ser una capçalera sorgida de l’Església valenciana, va ser capaç d’aglutinar els intel·lectuals més rellevants que no eren precisament creients. Saó sempre ha exercit de vincle dins la societat valenciana. La revista ha evolucionat, però manté la seva essència.
Amb 46 anys de vida i en valencià.
Sí, és un autèntic miracle que 46 anys després encara tingui continuïtat. El més diferenciador és el quadern, que en cada revista dediquem a un tema monogràfic d’interès i d’allò que ens preocupa. Som una revista que exercim la censura, i no ens n’amaguem com ho fan la majoria de mitjans de comunicació.
Què vol dir?
Qui vulgui escriure a Saó necessita complir un seguit de requisits. El primer és creure en el País Valencià i la seva llengua, i el segon, des d’una visió progressista i nacionalista no podem acceptar la publicació d’articles o reflexions d’opcions feixistes. A Saó exercim la censura en favor de la llibertat.
“El gran repte de Saó és captar gent jove, tot i que som conscients que les revistes d’anàlisi i de reflexió no serien el producte més llaminer per oferir-los”
Com s’ha adaptat la revista de paper al format digital?
Ho hem fet sempre dins les possibilitats reals del projecte. En format paper sumem més de 460 números de periodicitat mensual, que es diu aviat. Fa cinc anys enrere, Saó va fer el salt al digital on publiquem notícies, i en canvi els articles els deixem madurar primer per als lectors de paper i després els compartim en format digital. Un gran avenç ha estat l’aposta de l’APPEC –del qual en formen part– amb l’iQuiosc, on sumem lectors des del format digital.
Quin és el repte que té la revista Saó a curt o mitjà termini?
Captar gent jove, tot i que som conscients que les revistes d’anàlisi i de reflexió no serien el producte més llaminer per oferir-los. Actualment a la gent els costa llegir més d’una piulada, però volem seguir apostant per una revista que es creu el País Valencià i la seva llengua. Així i tot, es percep que hi ha una generació de joves que s’han educat en valencià a casa i a l’escola i que s’ho creuen. I això és molt encoratjador. Fruit d’això, el proper quadern del mes de maig el dedicarem al paper que estan tenint els influencers al País Valencià.
Quin és el suport de les administracions als mitjans escrits en valencià?
Des de les administracions no ha canviat gaire l’escenari. Durant l’època de majories absolutes del PP, els mitjans en valencià no teníem cap subvenció, però amb el Govern del Botànic la dinàmica és la mateixa. Fa dos i anys i que esperem una convocatòria de subvencions per als mitjans de comunicació en valencià i costa d’entendre. El meu desig és deixar d’estar pendent d’una subvenció i, per això, cal que sumem com més subscriptors millor.
La pandèmia ha incrementat la crisi en els mitjans de comunicació. Com es viu des del sector editorial?
El periodisme en general viu en una crisi absoluta. Tant econòmica com de concepte, per això cal fer un replantejament. Si a tot plegat li afegeixes que la llengua vehicular del teu mitjà és el valencià, encara ho fa més complex. Així i tot, hi ha diversos aspectes que ens salven: la imaginació i creure en allò que fas.
Acumula més de tres dècades lligat a la revista i la meitat com a director.
He tingut una gran sort, que és el lligam amb aquells qui han fet possible l’edició de Saó durant tots aquests anys. Les reunions del consell de direcció sempre han estat sessions en les quals hi han format part persones molt cultes que m’han aportat moltíssim com a professional i com a persona. Per a mi, Saó ha estat una escola de vida.
