La revista d’informació i crítica literària La Veu dels Llibres celebra dos anys des de que es va incorporar a Nosaltres La Veu, consolidant-se com un espai de referència de les lletres catalanes. L’escriptor i filòleg Víctor Labrado (Sueca, 1956) és el coordinador i la cara visible d’una aposta digital que el mes passat va rebre el Premi Enric Valor a la promoció del valencià. Amb més d’una desena de títols i després de guanyar el Premi Joanot Martorell de narrativa dels Ciutat de Gandia amb la novel·la Veus, la mar, Labrado avança a Comunicació 21 que està cuinant una nova novel·la.
Diu l’editor Moisès Vizcaino que “sense La Veu dels Llibres el projecte de La Veu no hagués continuat”.
Moisès Vizcaino és un editor valent i fa dos anys va saber veure que La Veu dels Llibres era una de les possibles jugades per als qui creiem viable i necessària una premsa en valencià. Ell es negava a abaixar la persiana després de l’esforç invertit des del 2013 en La Veu dels País Valencià i en Diari La Veu, que no podien acabar de tan mala manera. Hi havia una audiència, però el públic lector de literatura, de llibre literari, era un espai a explorar.
I és l’espai que ocupa ara La Veu dels Llibres.
Sí, tot i que la idea ve de molt lluny. Era una necessitat de feia molt de temps, i fa dos anys va donar-se l’ocasió per tirar-ho endavant tenint en compte que els llibres en català –editats a Catalunya, País Valencià o les Illes– tenen poca visibilitat. La Veu dels Llibres ve a ser un aparador que aglutina aquells qui compartim l’estima d’una llengua. Quan vaig proposar-li-ho a l’editor estava convençut que l’interessaria, i així va ser. Calia, però, contrastar-ho amb la realitat per veure si era viable.
I ho és?
Tenint en compte que és un projecte molt modest econòmicament, és totalment viable. I ho és gràcies a la campanya de micromecenatge, que ens ha permès apuntalar la idea. A més de lectors, com a subscriptors ens donen una aportació econòmica, cosa que té un valor doble.
Quin balanç en fa d’aquests dos primers anys?
El balanç és molt bo, també ho diuen les dades. Sumem 12.000 lectures o consultes mensuals dels 24 articles o seccions que apareixen cada quatre dissabtes. D’aquests usuaris, el 61% dels nostres lectors és menor de 35 anys, i tres quartes parts de lectors nostres no tenen ni 45 anys.
“No fem monogràfics, ens fan perdre lectors”
La capçalera té una mirada en valencià. És allargada, va més enllà del País Valencià?
Sí, i és interessant comprovar les dades dels usuaris en funció de la distribució geogràfica. Els lectors de València i Barcelona són majoritaris i a parts iguals, gairebé un 18% cadascuna. M’agradaria destacar que Alacant ateny un 3,29 % del total dels nostres lectors, i és sorprenent i satisfactori que un 10% del nostre públic viu o ens llegeix des de Madrid.
Pel fet de ser una iniciativa valenciana, predominen els autors nascuts al País Valencià?
No necessàriament. És cert que comptem amb 150 col·laboradors, la majoria són valencians, i inevitablement paren una atenció preferent a autors i obres del seu entorn més pròxim. Ells són qui fan la tria del llibre sobre els quals acabaran escrivint.
La prioritat és anar desgranant les novetats editorials?
No, perquè el criteri de novetat no és beneficiós per al lector, que el que vol és trobar un llibre satisfactori. La novetat només té interès des d’una lògica periodística o de les mateixes editorials, que els servirà per a vendre més llibres. El crític no té prou temps per llegir la cascada de volums que s’editen actualment, per tant, La Veu dels Llibres no seguim aquest criteri. Al cap i a la fi, és més barat [riu].
I monogràfics, en fan?
Tampoc, perquè perdem lectors. Si tu només fas un monogràfic dedicat a un sol autor, si al lector no li interessa aquell escriptor, se’n va. Hem comprovat que la varietat és la que ens garanteix més audiència.
Tenen previst alguna novetat de cara al tercer any?
Mantenir-nos com fins ara, eixint cada dissabte. És clar que com més mecenes, més millores podríem fer. Però el repte és seguir consolidant el projecte i no fer cap passa enrere.
“No cal tenir pressa per a publicar una novel·la”
No es contempla La Veu dels Llibres en format paper?
[Somriu] La meua pàtria és el segle XX, aquells qui hem viscut amb el paper, un format molt bonic i que dona prestigi. Ara bé, he de reconèixer que la versió digital és una meravella! Amb una inversió mínima et dona una difusió molt més gran que el paper. Per tant, t’has d’adaptar als nous temps. El paper no el veig possible ni a curt ni a mitjà termini.
Com es troba actualment el panorama editorial valencià?
És un moment d’una certa normalitat. Pel que fa a producció literària, hi ha una diversitat d’autors i autores que escriuen llibres que poden satisfer les expectatives dels lectors, però no veig cap autor de les dimensions de Joan Fuster. Hi ha un aspecte que veig més preocupant dins el panorama editorial en valencià: no hi ha prou públic lector. Ara bé, podria créixer.
Què li fa pensar?
Perquè hi ha autors com ara Manuel Baixauli, Joan Benesiu, Martí Domínguez, Joan Francesc Mira i algun altre, que es llegeixen més enllà del País Valencià, en tot el domini lingüístic. Això és un bon senyal, hi ha una gran oferta, així i tot els diners que estan invertint les editorials encara no tenen el retorn que desitjarien. Si tota aquesta inversió no es tradueix en rendiment comercial podríem patir un retrocés de la inversió i producció editorial. Seria una ocasió perduda.
“La versió digital és una meravella! Amb una inversió mínima et dona una difusió molt més gran que el paper”
L’any 2018 va guanyar el Premi Joanot Martorell de narrativa dels Premis Ciutat de Gandia amb la novel·la Veus, la mar. La propera, per quan?
He escrit una novel·la, que ja està acabada, i ara estic vestint-la després de capgirar la primera versió de dalt a baix. Amb Veus, la mar –que va ser un regal– vaig tenir clar que, un cop escrita, l’havia enllestida. Amb aquesta última, estic fent-li un seguit de canvis.
L’apressa l’editorial?
No cal tenir pressa per a publicar una novel·la. Enlloc està escrit que és més important publicar deu novel·les que cinc.
