L’han deixat en llibertat després de cinc anys en una presó britànica i després de set anys refugiat a l’ambaixada d’Equador a Londres. Julian Assange ha pogut volar cap al seu país de naixement, Austràlia, però ha hagut de declarar-se culpable d’haver violat una llei d’espionatge nord-americana, per haver obtingut i publicat l’any 2010 diversos documents militars i diplomàtics classificats, que posen en evidència moltes actuacions irregulars dels Estats Units. La notícia és bona, però també deixa mal gust de boca: és un avís per als periodistes i mitjans d’arreu del món. L’Oncle Sam no en deixa passar ni una, farà que la teva vida sigui un infern si goses creure que la llibertat d’informació és un valor superior de les societats obertes i democràtiques. El cas Assange ens ha fet a tots més porucs i més vulnerables.
Durant un temps, i arran de l’atemptat de l’islamisme radical contra els treballadors del setmanari satíric francès Charlie Hebdo, vam dir allò de Je suis Charlie per solidaritzar-nos amb els periodistes i dibuixants assassinats i ferits, i per manifestar que els fanàtics no podrien contra nosaltres. La veritat, tanmateix, és que els mitjans ara s’ho pensen dues i tres vegades abans de publicar res que pugui ser considerat ofensiu a ulls dels qui voldrien tallar el cap a tots els que titllen d’“infidels”. La por és la por. Que no s’esperi que els periodistes siguin herois, els salaris del gremi no donen per a tant.
Amb l’exemple d’Assange ha passat tres quarts del mateix. Tot i saber que la premsa ha d’exercir de contrapoder al servei de la ciutadania, els límits de l’escrutini responsable de governs i grans companyies s’han empetitit de manera ostensible. No em refereixo al que passa en estats on la llibertat d’informació és una broma –cas de la Xina, Rússia, Aràbia Saudita, Nicaragua o Turquia–, l’assumpte afecta plenament les democràcies occidentals, filles de l’herència il·lustrada, la separació de poders i l’imperi dels drets humans. A l’Estat espanyol tenim exemples lamentables d’intents d’empresonar i multar periodistes, artistes i creadors perquè han difós un missatge que algun jutge, fiscal o entitat qualifica de “terrorisme”, “incitació a l’odi” o “injúries al rei”, etcètera. La clatellada et pot venir de qualsevol banda, com si les lleis franquistes encara fossin la guia de determinats entorns i personatges.
“El problema ja no és que sigui impossible ser Charlie o ser Assange, és que potser no podrem ser ni el diari del poble, ni l’emissora del barri, ni res de res”
Malos tiempos para la lírica cantaven Golpes Bajos a mitjans dels 80, quan anàvem consolidant –en teoria– algunes llibertats fonamentals després de la transició efervescent. Avui, en ple segle XXI, vivim temps dolents per a la lírica i també per a la prosa periodística. Vivim una onada reaccionària global que contamina totes les activitats i evoca les pitjors distòpies proporcionades per la literatura i el cinema. Hom vol ser optimista perquè, altrament, podríem ser anorreats pel desànim, però confesso que hi ha dies en què els núvols són tan foscos que cal fer un esforç titànic per sobreposar-se. Escric aquest paper sota l’impacte del primer debat electoral Biden-Trump i no puc deixar de pensar en l’abisme que tenim al davant.
Ens vam fer periodistes perquè estimem les paraules, la veritat i la curiositat per tot allò que ens envolta. Ens vam fer periodistes pensant que el mític cas Watergate va ser una vacuna extraordinària contra l’abús de poder en les societats democràtiques. Ens vam fer periodistes tot admirant el coratge de la periodista russa Anna Politkóvskaia. Ens vam fer periodistes perquè –en definitiva– som fills de la idea moderna de progrés, enterrada des de fa dècades sota tones de relativisme postmodern i estupidesa banalitzadora. Dit això, què podem fer?
En un món assetjat per falses notícies, propaganda incessant, missatges incendiaris, censures oficials i encobertes, pseudoperiodistes en expansió, correccions polítiques a mida, i xarxes que tot ho simplifiquen fins a desfigurar qualsevol dada o fet, l’estatut i les funcions del periodisme es veuen desplaçades a un no-lloc. El problema ja no és que sigui impossible ser Charlie o ser Assange, és que potser no podrem ser ni el diari del poble, ni l’emissora del barri, ni res de res. El periodisme malda per no ser confinat en el no-lloc d’unes minories que –inexorablement– són presentades –de manera interessada– com “el passat” o “l’establishment”. Els nous populismes voldrien que el periodisme fos una relíquia, una andròmina perduda a les golfes, un holograma minvant… Els nous populismes i les seves influents i atractives terminals comunicatives anhelen un espai públic absolutament dominat per les xarxes polaritzades i el soroll.
Sense periodisme responsable, rigorós, fiable i solvent no és possible la conversa democràtica. I sense una llibertat d’informació robusta i protegida per les lleis no és possible aquest periodisme al servei de la col·lectivitat. Vet aquí el problema que tenim davant. No vull crear pànic, només constato que el nostre paisatge és ombrívol i que no podem fer veure que no passa res. Quan tenia 20 anys i estudiava Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona, no pensava pas que el futur que ens ha tocat seria tan terriblement inquietant. I que exigiria tant de cadascú de nosaltres.
Francesc-Marc Álvaro, periodista, escriptor i diputat al Congrés.
