Comunicació 21 publicava el mes passat dues notícies que juntes s’entenen millor i mostren bona part de la situació dels mitjans de comunicació al nostre país i segurament a tot el món. Una era L’audiència dels diaris es desploma un 5,3%, segons l’EGM, i l’altra RAC1 i ‘El món a RAC1’ baten nous rècords a l’EGM. Mateix dia, mateix estudi. Dos pols oposats i radicalment diferents.
Anem a pams. La primera explica que l’Estudi General de Mitjans indica per sisena onada consecutiva que l’audiència global dels diaris impresos a l’Estat es redueix, però a més ho fa amb un percentatge força més alt que en les cinc anteriors. En concret, en la tercera onada de 2025, el conjunt de capçaleres registra 5.317.000 lectors diaris de mitjana, una reculada del 5,3% respecte de fa un any (dos punts percentuals més que la caiguda del passat juliol). I el rànquing se situa de la següent manera: El País es manté com el diari més llegit amb 845.000 lectors diaris de mitjana, 109.000 més que l’any passat. El top 10 el completen El Mundo amb 487.000 lectors (–1.000); La Vanguardia 365.000 (+20.000); ABC 357.000 (+24.000); La Voz de Galicia 326.000 (–48.000); El Correo 205.000 (–19.000); La Nueva España 183.000 (+10.000); El Periódico de Catalunya 177.000 (+7.000); El Diario Vasco 143.000 (–15.000), i Faro de Vigo amb 135.000 (–16.000).
Malauradament aquest és un panorama dramàtic. Ja fa molts anys que la premsa (escrita) pateix un descens als inferns i en picat. Hi ha molts i molts factors que expliquen aquesta tessitura. La crisi econòmica del 2008 va ser doble per als diaris. Per una banda, la crisi en si, que va afectar tothom, i llavors la crisi de perdre lectors i vendes. A partir d’aquí, les noves tecnologies, les xarxes socials, el canvi d’hàbits dels consumidors…, ha fet que aquests mitjans perdin adeptes dia a dia.
Un exemple il·lustratiu: a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, el bressol dels futurs periodistes, no es veu cap, absolutament cap, diari en paper. I un altre factor que s’està produint els últims anys i que també s’ha de tenir en compte: cada vegada hi ha menys punts de venda de diaris, menys quioscos, menys llibreries. Un familiar volia comprar el CD de La Marató, que el diumenge es venia amb els diaris, a Mollet del Vallès. Una ciutat de més de 50.000 habitants i va ser missió impossible. No en va trobar enlloc. Trist, molt trist.
“La cara i la creu del periodisme: la ràdio en català creix i creix, mentre que els diaris en paper cada cop són més residuals”
A l’altre cantó de la balança hi ha la notícia de la ràdio. Aquell invent de Marconi que cada x dècades tothom dona per mort, però que sempre sobreviu i amb força. Les últimes audiències han estat brutals. RAC1 torna a superar el milió d’oients, mentre que Catalunya Ràdio arriba als 680.000 oients, la seva millor marca anual. I també hi hem de sumar les excel·lents dades de Cadena SER, amb 524.000 oients. Per tant, llarga vida a la ràdio. Però el més important, llarga vida a la ràdio… en català. Aquí està el quid de la qüestió.
La nostra llengua passa per un moment complicadíssim. El català ja només és la llengua habitual d’un terç de la població, segons l’enquesta d’usos lingüístics de la població elaborada pel Departament de Política Lingüística i l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). La situació, per tant, és alarmant i la ràdio juga un paper fonamental en l’ús del català i la seva divulgació. És per aquest motiu que, lluites d’audiències al marge, tots i totes ens hem d’alegrar de les grans xifres de l’EGM.
Marc Bataller, periodista i consultor en comunicació.
‘Comunicar en tres compassos’ – David Centol
