Les empreses de premsa aquí i arreu estan immerses en un període de crisi dramàtica. La difusió en paper va davallant en la mesura que la incomoditat d’anar a buscar un quiosc obert augmenta i en la mesura que s’han compromès amb la cursa de la immediatesa per arribar amb les darreres notícies als seus lectors i lectores potencials.
Però aquesta cursa és molt difícil de guanyar, excepte per a les empreses de premsa amb un prestigi enorme o que ocupen una posició en el seu espai comunicatiu sense competidors o amb competidors de menor capacitat periodística.
I tot i així, el mercat de la informació periodística a internet és terriblement inestable. Durant molts anys, els editors han hagut de batallar per posicionar els seus continguts en els rànquings de visibilitat dels cercadors i en les xarxes socials, atents als canvis en els algoritmes dels principals intermediaris (Alphabet-Google i Meta-Facebook) que feien anar de corcoll els especialistes en SEO i posicionament. Però a més han hagut d’agenollar-se davant seu pel preu de la publicitat (cost per milers de visualitzacions) i encara està per resoldre de manera satisfactòria (i mai serà definitiva) la compensació per la distribució dels continguts de la premsa en aquests social media.
També és inestable el mercat de la informació a internet per la impossibilitat d’erigir barreres d’entrada al sector, que ha fet que l’ecosistema digital s’ompli de proveïdors de serveis de tota mena des dels altres mitjans tradicionals privats i públics. Aquests darrers, a més, amb les redaccions més potents de tot el paisatge mediàtic i el coneixement popular de les seves marques, un avantatge competitiu que alguns països ja han començat a estudiar com limitar-lo a favor de les empreses de premsa.
Per reblar el clau, les plataformes o motors de resposta amb intel·ligència artificial generativa estan alterant els patrons de comportament informatiu de la població a una velocitat de vertigen, la mateixa velocitat amb què els gegants tecnològics estan augmentant la seva capacitat d’alterar el ja ara vell sistema d’accés digital als continguts periodístics (els Google News, Discover, etc.).
“Els editors tradicionals no treuen prou profit d’una de les eines més eficients per proposar un periodisme complet, ordenat i jerarquitzat: la rèplica digital (PDF) de les edicions impreses”
En aquest context, la meva opinió, fruit de la meva anàlisi, és que els editors tradicionals no treuen prou profit d’una de les eines més eficients per proposar un periodisme complet, ordenat, jerarquitzat i que pot respondre millor a allò que durant molts i molts anys s’ha reivindicat com a “mètode periodístic”: cerca i obtenció de les notícies, verificació, jerarquització en pàgines, proporció en l’extensió informativa, i tot això amb complicitat amb els lectors que saben perfectament l’estratègia editorial. Em refereixo a la rèplica digital (PDF) de les edicions impreses.
Els webs i les aplicacions de les publicacions periodístiques van plenes de peces d’urgència que cal anar ampliant o modificant amb el pas de les hores, i els editors les han convertit en gran mesura en commodities a ulls dels lectors, i més quan la via d’accés són els social media. A més, aquests circuits informatius presenten grans dificultats per a què els lectors captin la jerarquització dels temes, en el totum revolutum que acaben essent molts serveis de periodisme digital.
Els mitjans que encara disposen de proposta editorial en paper –molt pocs han fet el pas al només digital–- tenen a les seves mans la possibilitat d’oferir un producte que segueix els cànons del periodisme de tota la vida, però al mateix temps esquiva les incomoditats d’anar a buscar l’exemplar en paper ves a saber a quants metres o quilòmetres. I es pot oferir (alguns ho fan, juntament amb la subscripció digital o per separat) a un preu francament competitiu en eliminar els costos industrials. I amb la possibilitat de comptar amb una publicitat clarament visible.
En plena crisi del sector, amb una competència com mai per la batalla de l’atenció informativa i pel finançament publicitari, i amb la quimera d’obtenir ingressos per subscripcions digitals que està portant els editors a unes xifres cada cop més minses d’ingressos per aquesta via a l’espera de multiplicar els lectors de pagament, que no avança com voldrien, entenc que cal que mirin enrere i busquin treure avantatge d’allò que ningú més té: una edició diària o setmanal tancada, jerarquitzada i organitzada que permet una lectura lenta, tranquil·la i no subordinada a la darrera hora. Per a això ja està bé el recurs al web, l’aplicació o les xarxes socials, però per retornar a l’slow journalism i per reclamar el paper del periodisme en l’ecosistema comunicatiu del segle XXI, trobo a faltar una campanya de reivindicació del format per excel·lència de la premsa per part dels editors: l’exemplar complet, per llegir a l’ordinador, la tauleta, el mòbil o fins i tot a la pantalla del televisor.
Joan Maria Corbella, professor del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i consultor.
‘Les maleïdes samarretes’ – David Centol
