No sé on vaig llegir que ara molts escriptors corren o caminen, es dediquen a estar en forma, en contra de l’arquetipus del lletraferit sedentari i clavat a la cadira, a l’espera de les muses. No ens hem posat d’acord, però cada dia som més els escriptors i els periodistes que caminem a bon ritme o correm de manera regular, també com a forma de tonificar la nostra ment. Servidor camina tots els dies que pot, per bé que ara em dedico –com sabeu– a fer de diputat al Congrés; també hi ha companys de l’hemicicle que caminen o corren, i alguns juguen a tennis, a pàdel o a futbol.
Explico tot això perquè quan em calço les esportives, surto al carrer i connecto els auriculars al mòbil, sempre he de prendre una decisió política: música o informatius? Dic que és un dilema polític perquè tinc l’obligació de saber què passa al món però, alhora, tinc la necessitat de fer una mena de neteja mental per continuar endavant. Música o informatius? La música em permet la introspecció i la reflexió, i les notícies de la ràdio em menen a fer la llista interminable de coses que he de tenir en compte en tant que representant de la ciutadania.
Si trio les notícies, encara tinc un altre problema: escolto o no escolto les tertúlies? He estat tertulià de diverses emissores durant molts anys i sé el pa que s’hi dona. Puc endevinar fàcilment –quan anuncien els participants en el programa– si la cosa serà d’interès o si anirem pels camins trepitjats del tòpic. Malgrat això, sempre pot haver-hi sorpreses. Si parlen de futbol o de casos molt particulars, passo. Si parlen de xafarderies del cor, passo. Si parlen dels fets polítics, tendeixo a quedar-m’hi, i no puc evitar acompanyar els meus passos amb el judici constant sobre els arguments que van amollant els tertulians. La millor tertúlia és la que s’eleva per sobre de la peripècia però evita les generalitzacions previsibles, i on es combinen coneixement i tocs d’experiència. La tertúlia acostuma a ser bona quan he completat el meu recorregut i no he prestat gaire atenció al paisatge que m’envolta.
Quan camino i escolto notícies internacionals, em ve al cap el mapamundi de la meva infància i jugo a localitzar cada esdeveniment. Aleshores, la meva ment fa associacions de tipus geogràfic i històric. Per exemple, diuen alguna novetat sobre la guerra d’Ucraïna i connecto amb imatges de la Segona Guerra Mundial i de la Guerra Freda, també amb pel·lícules que he vist, llibres que he llegit, i aquell viatge que vaig fer al centre d’Europa quan tenia vint-i-pocs anys. Si les notícies afecten el Congrés espanyol o la vida política de Madrid (cosa habitual), és inevitable projectar-les cap al meu terreny de responsabilitats, per preveure com impactaran –tard o d’hora– en allò que tinc més a la vora.
“Quan em calço les esportives, surto al carrer i connecto els auriculars al mòbil, sempre he de prendre una decisió política: música o informatius?”
Però hi ha dies que, encara que tot cremi i sembli que Pedro Sánchez plegarà, poso música. En part per respirar, en part per refibrar-me, en part perquè també soc presa de moments de melancolia intensa. Aleshores, si tinc sort i arribo a una concentració òptima, em passa una cosa semblant al que explica l’escriptora argentina Leila Guerriero, que corre: entro en una mena de forat negre de l’espai-temps, i puc abstreure’m completament. Només noto les cames, i la llum del dia. Si això em passa al costat de la platja de Vilanova –el meu lloc preferit per fer exercici– tot agafa un aire irreal, de somni antillà, i les palmeres del passeig esdevenen l’únic testimoni que em vincula a la realitat tangible.
Hi ha un plaer enorme en perdre’s en aquests forats negres mentre sona, posem per cas, Police, Battiato, Miles Davis, Lou Reed, Quimi Portet o Rosalía. Quan surto d’aquestes breus excursions, és com si hagués fet un canvi de pell i fos un altre, o fos una còpia de mi mateix, preparada per a la batalla del nou dia. Netejat per dins, llavors, puc tornar a escoltar les notícies del món amb un cert estoïcisme, veritablement útil quan el soroll dels bàrbars tendeix a aclaparar-nos. Com sabeu, els bàrbars i la seva demagògia tenen ara molt protagonisme.
En casos comptats, camino escoltant alguns pòdcasts –d’història, de literatura– intel·ligents i àgils, que potser em recorden les classes dels meus millors professors del BUP o la universitat. Entre els dedicats a les lletres, us recomano Grandes infelices, amb Javier Peña, un veritable luxe. Pel que fa al passat històric, continua sent d’obligada escolta el ja clàssic En guàrdia!, a càrrec d’Enric Calpena i Josep Maria Solé i Sabaté. Caminar i aprendre coses és un binomi molt saludable.
Amb tot, hi ha dies en què hom necessita apagar els auriculars, ni la música ens fa servei. Hi ha dies en què el que camina o corre vol escoltar els pensaments o el silenci, potser ni paraules vol. Són aquelles jornades en què notem l’esforç del viure a les extremitats, i el dolor de tots els morts que ens han precedit, jornades abruptes on els amors perduts compareixen, i els anhels ballen la dansa del temps efímer. Córrer o caminar a bon ritme sense res més que el silenci per bandera, proclamant potser –com diria el poeta– tot l’enyor de demà.
Francesc-Marc Álvaro, periodista, escriptor i diputat al Congrés.
Article publicat al número d’hivern 2026 de la revista Comunicació 21.
