És dimarts i haig d’anar a Madrid, on arribo a la una del migdia. El tren ha acumulat un retard, segons la mateixa Renfe, de 228 minuts. És escandalós i, naturalment, penso en el malson de Rodalies, aquests trens que mai t’acaben de portar enlloc.
El fet és que volia aprofitar el viatge de tornada per escriure i mirar de transmetre la gravetat del triple caos que ens immobilitza, el de Rodalies, el de l’AVE i el de mercaderies.
Però la vida és com un llibre obert que et va donant lliçons, a vegades costerudes i malxinades. A tocar de l’estació rebo un missatge: “Abraçada forta. Impactat per la mort de l’Eugeni Sallent. Ànims!”. És el José Manuel Lázaro, home de ràdio i excap de premsa del Barça. Quedo trasbalsat. De cop, les coses que fa cinc minuts em semblaven importants s’han convertit en una anècdota.
L’Eugeni era discret i molts dels que llegireu aquest article potser ni tan sols el coneixíeu. Ara bé, sapigueu que, tot i això, segurament teniu mil motius per estar-li eternament agraïts. Penseu que l’Eugeni va ser el pare, el primer director de RAC1.
RAC1 no és una simple aventura empresarial d’èxit, que ho és. RAC1 és una ràdio desinhibida i transgressora que des de l’any 2000 ens ha explicat les coses del món –i del Barça– d’una manera radicalment diferent. RAC1 és un miracle basat en una autenticitat portada al límit, i una creativitat obsessiva, que mai ningú havia imaginat.
“L’Eugeni Sallent va crear RAC1, un miracle d’una autenticitat portada al límit, i d’una creativitat obsessiva, que mai ningú havia imaginat”
Personalment, l’Eugeni és qui em va portar a la ràdio i qui em va donar el relleu a la direcció. Era d’una lucidesa extraordinària, i de ràdio en sabia més que ningú. Mai un mal consell i sempre fer la farina plana. Sense fer soroll em va ensenyar l’ofici de director, cosa que mai li hauré agraït prou.
La ràdio, així, en general, és companyia. Però la ràdio que l’Eugeni va crear no responia a cap model previ, ni a cap idea coneguda, i és per aquesta raó que l’emissora del grup Godó s’ha convertit en un artefacte on passen més coses increïbles que a cap altra. Aquest és el secret, això explica la milionada d’oients. RAC1 és una màquina incansable, i sorprenent, de fer-nos companyia, que és una manera de regalar-nos felicitat.
Res és casual i l’esclat de tristesa que la seva mort ha generat no són ni un posat ni un perquè toca. Tot té una explicació. Els talents dels Basté, Clapés, Om i companyia –és impossible escriure tots els noms que hauria– van tenir la sort de trobar la direcció de l’Eugeni Sallent, i per això van brillar.
“Va crear una màquina incansable i sorprenent de fer-nos companyia, que és una manera eficaç de regalar-nos felicitat”
I ara? No patiu, la ràdio no s’atura mai, una notícia en tapa una altra i l’espectacle, com la vida, ha de continuar. Aquest país mai estarà prou agraït a l’Eugeni Sallent, un homenàs d’una intel·ligència confortable, que va inventar –juntament amb l’Albert Rubio i en Xavier Bosch– una fórmula màgica i inèdita per a acompanyar-nos a tota hora, que és RAC1.
Els trens continuaran acumulant retards, però ara no hi vull pensar. En un homenatge a l’admirable tarannà del meu director, tinc més clar que mai que, sovint, les coses importants no són el que sembla. Visca la vida i visca la ràdio.
Eduard Pujol i Bonell, exdirector de RAC1.
‘Córrer o caminar amb notícies’ – Francesc-Marc Álvaro
