S’ha de vigilar allò que hom signa. El consell és útil en totes les casuístiques, però resulta d’especial aplicació en el cas dels manifestos.
Quan et preguntin “vols signar aquest manifest?”, pren-te el teu temps. Llegeix-lo, reposa’l, madura’n el contingut. Discerneix quin és l’objectiu real dels promotors del text. Escateix si la seva sinceritat no pot posar-se en dubte i si està tacada per alguna intencionalitat de segon ordre que no s’ha fet explícita. Determina quin és el compromís que adquireixes com a signant i qui traurà profit polític de la teva firma i la dels altres un cop el manifest es faci públic. Tot això pot expressar-se també així: per signar un manifest pensa amb el cervell i no amb els budells. Que segons com vagin les coses et jugues el poc o molt prestigi que atresoris!
Tot aquest pròleg ve a tomb pel manifest que l’abril del 2024 van signar un bon grapat de periodistes de tot Espanya contra el colpisme mediàtic, la campanya de mentides, falsedats i assetjament al Govern de Pedro Sánchez per part de la dreta periodística. El manifest feia seva, de manera preocupant tractant-se de periodistes, la terminologia que el propi president del Govern venia fent servir habitualment. I acabava amb un rotund: “No al colpisme judicial i mediàtic. No a la màquina del fang”.
Recordem que en aquell moment el president espanyol tot just acabava de protagonitzar un retir de cinc dies durant els quals, suposadament, es va dedicar a discernir si llençava la tovallola o seguia al capdavant de l’Executiu.
Acabat el període d’introspecció, Sánchez va anunciar que seguia, va fer pública una carta a la ciutadania i va agafar un nou impuls gràcies a la tàctica del judoka, aprofitant la força del contrari per utilitzar-la en la seva contra.
El discurs de Sánchez sortint del seu retir fou, fil per randa, el que immediatament després reproduiria el manifest passat a la signatura dels periodistes. Una operació que, clarament, resultava més que dubtosa per l’extrema sincronització entre el president del Govern i els informadors que passaven a repetir de manera entusiasta les tesis del president, ara a través d’un manifest.
Ha passat un any i mig des de llavors. El manifest roman a les hemeroteques, juntament amb la signatura dels qui van donar-hi suport. Però l’actualitat també s’ha engreixat des de llavors amb múltiples i greus escàndols vinculats al Govern socialista. No cal repassar-los, perquè no és la política l’objecte d’aquesta reflexió, sinó el periodisme.
I per això cal començar per dir que la majoria d’aquestes informacions que han resultat, amb el pas del temps, ser consistents i sòlides, van veure la llum en mitjans que, segons Pedro Sánchez, però també segons els periodistes que van signar el manifest, no mereixien cap respecte perquè el que pretenien no era informar, sinó participar d’un cop d’estat mediàtic.
“Un manifest periodístic no pot coordinar-se amb una estratègia de comunicació governamental, com tampoc pot clonar el llenguatge que utilitza el poder per definir als qui considera enemics o adversaris”
Des de la perspectiva del present resulta que la fatxosfera, els pseudomitjans i la màquina del fang, per seguir amb la mateixa terminologia dels signants i del Govern, han estat imprescindibles per treure a la llum escàndols que ara sabem del cert que eren de primera magnitud i que molt probablement haurien quedat a les fosques sense la feina dels periodistes i els mitjans incòmodes.
Els noms dels signants no venen ara al cas. Tampoc si entre ells n’hi havia algun o alguna que, més enllà d’un desinteressat i legítim interès per la professió periodística, tingués també altres ambicions menys confessables. Però anem a suposar que sí, que tot era pur altruisme i una sana preocupació per la democràcia espanyola i l’intent de subvertir-la per part d’alguns pseudomitjans.
Fins i tot si aquestes fossin les úniques motivacions, cosa que en alguns costa de creure, ja es veia en aquell moment que signar aquell manifest era per a un periodista un error colossal. No calia esperar a què els fets noticiables donessin la raó als qui consideraven que la insistència de Sánchez en la màquina del fang no era més que una actitud agressiva per tapar les pròpies febleses. L’error ho fou d’inici. Perquè un manifest periodístic no pot coordinar-se amb una estratègia de comunicació governamental, com tampoc pot clonar el llenguatge que utilitza el poder per definir als qui considera enemics o adversaris. En tot cas, sigui com sigui, la vergonya només la passa qui la té.
Els periodistes i els manifestos combinen ja d’entrada malament. Però si el que s’adverteix és un exercici de coordinació i confluència d’interessos amb el poder executiu, llavors ja hem begut oli. I això és exactament el que va passar amb aquest manifest i els seus signants ara fa un any i mig. La lliçó que se n’extreu, per no danyar el propi prestigi professional, és claríssima: abans de signar un manifest millor comptar fins a cent. I si sou de sang calenta, fins a mil.
Aquest assenyalament d’aquell vergonyant manifest no treu que des del propi periodisme no puguin fer-se crítiques dures i descarnades sobre el propi ofici, informadors o empreses del sector. I que aquestes crítiques, legítimes, no puguin afavorir de manera indirecta un govern de torn. Però convé que la crítica es basi en fets, noms i mala praxis acreditada. El que no pot ser és assenyalar de manera general i col·lectiva tots els mitjans que amb les seves informacions han lesionat els interessos governamentals i titllar-los de colpistes i antidemocràtics. Sobretot si els fets els acaben donant la raó. Com a mínim, caldria que ens tapéssim una mica.
“Abans de signar un manifest millor comptar fins a cent. I si sou de sang calenta, fins a mil”
Hi ha pseudomitjans, hi ha pseudoperiodistes. Clar que sí! De la mateixa manera que hi ha capçaleres i informadors corruptes. Si no fos així, seríem l’única professió del món en què tots els seus integrants i empreses fossin honrats. Però no val fer-ne un capmàs i acusar a l’engròs tots aquells que publiquen informació que contravé els interessos d’un govern determinat.
La seqüència d’aquells dies encara fa envermellir de vergonya: primer el president del Govern posa al mateix sac totes les informacions que el perjudiquen, particularment les que afecten la seva família. Després molts periodistes signen el manifest de la vergonya. I en darrer lloc, el Govern remata la pilota centrada pels propis periodistes i anuncia un seguit de mesures per fer front a les fake news i a la desinformació.
Ja es veu que el que pretenia aquell manifest era defensar el Govern, no sanejar el periodisme. Molts van caure en aquell parany que era d’utilitat per a què el Govern pogués desacreditar qualsevol notícia que el vinculés a un possible cas de corrupció. Perquè parlant de “campanya d’intoxicació”, com feia Sánchez o com afirmava el manifest, convertia en fals i sospitós tot el que es publiqués. Sort que, com dèiem, el temps ha posat les coses al seu lloc. I els fets són que les informacions han esdevingut certes o s’estan investigant perquè els indicis són sòlids.
La conclusió ja la teníem al principi: pensar abans de signar. No sigui cas que amb els pas dels dies ens toqui passar molta vergonya. Més notícies i menys manifestos.
Josep Martí Blanch, periodista.
Article publicat al número d’hivern 2026 de la revista Comunicació 21.
