Xavier Bonastre es jubila: “Durant anys he patit un somni recurrent dormint: fer tard al ‘Telenotícies’”

Xavier Bonastre i Thió (Barcelona, 1961) és periodista del departament d’esports de TV3. Llicenciat en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se professionalment a Ràdio Ripollet. El 1983 va començar a treballar a Catalunya Ràdio i mig any després va fer el salt a TV3. Durant 42 anys, Bonastre s’ha convertit en un dels rostres televisius més reconeixibles per a l’audiència. Ha presentat, majoritàriament, Telenotícies i va ser l’especialista en tenis. A Comunicació 21, Bonastre fa un repàs de la seva trajectòria professional i posa en valor la generació que va posar en marxa la televisió pública del país.

A principis de març tancaràs la teva etapa com a professional. Com ho afrontes?
[Somriu] Així és! Estic molt tranquil, i tinc ganes de plegar, sí! Vaig entrar a treballar a la tele amb 23 anys, en porto 42! Són molts. Tothom que em pregunta “i ara, què faràs?”, els responc el mateix: “no anar a treballar, a partir d’aquí, ja en parlarem”. Soc d’estar a casa, d’estar tranquil i fer una mica d’esport. No necessito res més.

Tota la vida has fet informació esportiva. És el que desitjaves o ha estat casualitat?
Ha estat una casualitat. Jo volia ser periodista, però no sabia ben bé en quin àmbit. Recordo que després d’aprovar les proves d’accés a Catalunya Ràdio, em van plantejar fer informació esportiva, vaig acceptar, i fins ara, així de senzill. A mi em va contractar Eduard Berraondo, qui avui és el cap de premsa d’Aliança Catalana.

El teu pas per Catalunya Ràdio va ser efímer.
Sí, només vaig ser-hi sis mesos. La primavera de 1984, Berraondo em va proposar que l’acompanyés a TV3. Dels primers anys recordo la il·lusió que teníem de fer televisió en català. No ens sentíem pioners, però érem conscients que el que fèiem era una cosa rellevant per al país. Hi ha una circumstància que fa més de 40 anys era molt diferent d’avui.

Quina?
Una de les condicions per poder fitxar per TV3 i Catalunya Ràdio era parlar mínimament bé el català. Aleshores, gairebé tots els mitjans usaven el castellà. I la captació de periodistes per part de la Corpo era directament a la facultat de Periodisme, no hi havia oposicions. Ni tan sols em van demanar si havia fet el servei militar, cosa que vaig haver de fer quan ja formava part de la plantilla de TV3.

“Dels primers anys recordo la il·lusió que teníem de fer televisió en català”

Com vas compaginar la mili i la tele?
Com vaig poder! [somriu] Va ser un any de durada; sis mesos a Madrid i la resta a Barcelona. A Madrid vaig treballar com a corresponsal d’esports de la tele, seguint l’actualitat del Reial Madrid. Vaig poder acabar la mili a Catalunya perquè jo tenia tres germans que ja l’havien feta i vaig poder triar destinació. Així i tot, al Govern Militar de Barcelona vaig fer més guàrdies que ningú [riu], però em permetia treballar els caps de setmana i presentar el Gol a gol.

Al llarg de la teva carrera professional has exercit, sobretot, de presentador de la informació esportiva (als Telenotícies i al canal 3/24).
Aquesta va ser una etapa molt bonica, sobretot perquè vam poder oferir la informació des de diferents registres. En la meva època, fins i tot havíem entrevistat esportistes en directe als TN. Van ser més de deu anys, en guardo bons records. Però també vaig patir molt d’estrès.

En quin sentit?
Abans no hi havia la connectivitat que hi ha ara a l’hora de compartir la informació amb els companys que eren fora de la redacció. Havies d’estar sempre pendent que tot estigués a punt per al TN. I no sempre era així. Alguna vegada l’havíem cagada.

Què va passar?
Recordo que, en una informació del Barça en el sumari del TN, vaig dir que l’aleshores porter Vítor Baía havia dit una cosa i no era així. Després, en el vídeo jo quedava retratat. El mateix Baía va esbroncar el meu company: “Dile al del bigote de las noticias…”. Patia molt, sincerament.

Des de fa anys has passat de ser titular a suplent com a presentador dels TN. Com ho has viscut?
De la mateixa manera. Ara bé, en els darrers deu anys he de confessar que, fruit de l’estrès acumulat de quan era fix com a presentador dels esports, he patit un somni recurrent mentre dormia: no arribar a temps a l’hora del Telenotícies.

Què dius ara!
Sí, jo era a casa dormint i em despertava neguitós de matinada després de somiar que, per un motiu o altre, no arribava a l’hora que em tocava presentar la informació esportiva al TN.

“TV3 ha contribuït a la visibilització d’esports minoritaris a Catalunya”

Recordes algun dels somnis?
Sí, en un dels somnis el plató del Telenotícies es trobava al capdamunt d’una muntanya molt alta, plovia molt, perdia l’americana i arribava sense calçotets a les portes del plató. Mil i una històries! Ara bé, he de dir que aquest somni recurrent no només el pateixo jo.

És compartit?
Sí. Un dia ho vaig comentar a la redacció i hi ha molts companys que els passa el mateix. És curiós.

Fa uns mesos que s’ha estrenat el nou plató d’informatius de la casa. Has pogut participar-hi algun cop?
Sí, el dia de Sant Esteve, que presentava Pere Bosch, ja que Toni Cruanyes era de vacances. Va ser la primera i única vegada! [somriu].

El tenis ha estat la teva especialitat esportiva.
Sí, i també va ser una casualitat, perquè em va tocar substituir Eduard Berraondo. Recordo la meva estrena en un torneig d’elit a Brussel·les i amb un comentarista de luxe: Lluís Bruguera, pare de Sergi Bruguera.

Un dels al·licients per al periodista és ser al lloc dels fets. En quins escenaris de l’ATP de tenis has pogut ser in situ al llarg de la teva carrera professional?
En tres! Roland Garros, Wimbledon i Austràlia. M’ha faltat l’US Open. Així i tot, quan teníem els drets d’emissió vaig arribar a fer autèntiques maratons diàries de tenis, més de 8 hores de directe des dels estudis tot sol durant 15 dies.

Quina ha estat la transmissió de tenis de la qual tens més bon record de totes les que has fet a Televisió de Catalunya?
La final de Wimbledon de 1994, quan Conchita Martínez va guanyar contra tot pronòstic Martina Navrátilová, que perseguia el seu desè títol a Londres. Anys més tard, Conchita em va reconèixer en un reportatge que quan va passar més nervis en aquella final no va ser en el partit, sinó la genuflexió de després amb Lady Di en el lliurament dels premis.

“La cobertura informativa que fem de tots els clubs esportius catalans és irreprotxable”

Marxa Bonastre. Qui agafarà, ara, el relleu com a especialista de tenis a la casa?
No ho sé, encara. La direcció té els seus candidats i jo tinc el meu. Però s’hauran d’afanyar, perquè a l’abril debutarà amb el Trofeu Godó.

El Trofeu Godó és el millor reclam tenístic del país. Hi aniràs aquest any com a aficionat?
[Somriu] Sí, no hi aniré cada dia com feia quan hi anava a treballar, però possiblement hi seré en el debut de Carlos Alcaraz.

Al llarg de la teva carrera professional has pogut entrevistar i conversar amb molts tenistes. Quina tria fas?
El número u indiscutible és Àlex Corretja. Després hi afegiria Tomàs Carbonell, Rafa Nadal i Arantxa Sánchez Vicario. Amb tots ells sempre he tingut un tracte exquisit, els ho agraeixo enormement. Això sí, m’han quedat les ganes d’entrevistar Đoković o Federer, però sense drets ha estat impossible.

Corretja és avui el millor comunicador de tenis a la televisió?
Sí, és molt bo! I no ho dic perquè sigui amic meu. Tomàs Carbonell també és bo, però l’Àlex està un esglaó per sobre. Hi coincideix gairebé tothom. Vaig tenir la sort de compartir una vegada una transmissió del Godó amb ell i Sergi Bruguera quan encara no havia fet el salt a la televisió de pagament.

L’època daurada dels esports a TV3 va coincidir amb les transmissions esportives com la Champions de futbol, la Fórmula 1 o l’Eurolliga de bàsquet?
Així és. Si tens els drets d’esdeveniments esportius prèmium fa que la motivació no sigui la mateixa. En el meu cas, no és el mateix transmetre un partit entre Alcaraz i Sinner que la semifinal del Campionat de Catalunya juvenil. Això és així.

Quant a transmissions, creus que Esport3 està redreçant la situació i, a poc a poc, té més continguts llaminers?
Sí, els drets d’emissió de la Lliga ACB ha estat un bon reclam, a més de la Lliga F de futbol femení o la Copa del Rei de futbol masculí. Però és difícil competir amb aquestes xifres que es paguen pels drets televisius en l’esport d’elit.

“Prioritzar Fanzone en detriment de l’Onze és un error de la direcció de la Corpo”

Què aporta la informació esportiva en els informatius de TV3, que mes a mes referma el seu lideratge inqüestionable?
TV3 ha contribuït a la visibilització d’esports minoritaris a Catalunya. Gràcies a l’emissió de reportatges o transmissions als diferents clubs o esportistes els ha servit per obtenir patrocinis, donar continuïtat i consolidar la pràctica esportiva. I aquesta és la missió i la funció d’una televisió pública.

Així i tot, el Barça –especialment l’equip de futbol– acapara la major part de la informació esportiva que genera TV3. Per què?
Té lògica que el Barça s’emporti la major part del pastís, ja que el seguiment que té el club blaugrana és molt generalitzat. Puc entendre les queixes de l’Espanyol, la Penya o el Granollers, però puc assegurar que som a tot arreu i que la cobertura informativa que fem de tots els clubs esportius catalans és irreprotxable.

Formes part d’una generació de periodistes que heu tingut a l’abast la majoria dels professionals d’elit. La bunquerització que viu el futbol professional també es viu en altres esports?
Com el futbol, no, és exagerat. Així i tot, he de dir que en els darrers quatre anys que Carlos Alcaraz ha vingut a Barcelona per jugar al Godó no li hem pogut fer una entrevista personalitzada, i el seu representant és català [riu]. Actualment, l’accés dels periodistes a les grans icones de l’esport mundial és pràcticament impossible.

Amb aquest escenari, el periodisme hi perd?
Sí, indiscutiblement. Com a periodista, conèixer de més a prop l’esportista fa que tinguis un context molt més ampli a l’hora d’informar a l’audiència. Ara tot ho has de fiar en la informació que donen els clubs o les federacions.

El periodisme actual flirteja amb l’espectacle i, de retruc, el periodista acaba posant-se la samarreta o la bufanda d’un equip. Quina mirada hi poses davant d’aquesta tendència que el missatger es posicioni?
El periodista ha de ser objectiu i semblar-ho. I com diu aquella frase cèlebre: La mujer del César no solo debe ser honrada, sino también parecerlo. Aquests periodistes que ja es posicionen de forma tan descarada és perquè han passat a ser personatges d’entreteniment. A l’Onze en tenim uns quants, tot i que no del nivell de bogeria del Roncero [riu].

He d’admetre que després de tants anys no sabria dir-te si ets del Barça o de l’Espanyol.
Me n’alegro que pensis així. Això vol dir que he fet bé la feina [somriu].

“Tinc un desig: que la marca TV3 perduri per sempre”

Vens d’una generació analògica que ha hagut de virar cap al digital. En aquest nou escenari, el format de televisió lineal resisteix davant de noves alternatives com Twitch o YouTube?
És una bona pregunta. La televisió lineal com l’hem coneguda aquests anys intenta adaptar-se i no perdre terreny respecte als nous formats. Això és el que està fent 3Cat. Ara bé, a la televisió lineal li auguro un futur complex. No crec que desaparegui, però la majoria ja no mirem la televisió lineal, jo ho faig a través de la plataforma. Twitch o YouTube acumulen grans audiències, especialment de gent jove.

Precisament, de Twitch ha aparegut Gerard Romero, qui des de fa unes setmanes presenta Fanzone a 3Cat. Com a treballador de la casa, com veus que la direcció hagi apostat per aquest programa de producció externa en detriment de l’Onze?
[Riu] Tu eres muy malo, que diria Van Gaal. Aquesta me l’esperava! La resposta és senzilla: és un error de la direcció. No té massa sentit que dos programes similars i de contingut Barça s’emetin en la mateixa franja horària. I si, a més, acabes prioritzant el programa que té menys audiència, l’error és doble. Més enllà d’això, no soc dels qui volen que Romero fracassi. Al contrari, tot i que no el conec personalment, li desitjo tota la sort. Però tot aquest enrenou té un missatge de rerefons.

Quin?
Que cal prioritzar els continguts pensant més en les persones i el teleespectador i no tant en el número que et determina el share.

Una de les decisions de l’actual direcció de la Corpo ha estat l’aposta per una marca: 3Cat. Quina mirada hi poses en aquest joc de marques?
Que el nom de la plataforma sigui 3Cat em sembla perfecte. Ara bé, quan el telespectador fa referència a Antena 3 o Telecinco no diu Atresmedia o Mediaset. TV3 i Catalunya Ràdio han de continuar sent les marques que identifiquin els mitjans públics del país. Com també el 3/24 i Catalunya Informació. Des de la seva implementació, la marca 3CatInfo no encaixa per enlloc. Jo crec que la direcció de la Corpo s’ha adonat del potencial de TV3 i Catalunya Ràdio, són marques que no es poden llençar a les escombraries 40 anys després. Tinc un desig: que la marca TV3 perduri per sempre.

Imma Pedemonte, Lluís Canut, Jordi Robirosa, Arcadi Alibés, Enric Vilalta López, Xavier Bonastre i Xavier Valls formeu part d’una generació icònica en la informació esportiva. Què heu aportat al periodisme i la televisió del país?
He anat llegint totes les entrevistes que has anat fent als qui s’han jubilat abans que jo i coincideixo amb elque et va dir el Quique [l’Enric Vilalta López]: som una generació que hem intentat fugir dels egos i la vanitat. Prova d’això és que al llarg de tants anys hi ha hagut diferents caps d’esports, però cap de nosaltres mai s’ha posicionat per ser-ho. No hem tingut mai la necessitat de manar.

De portes endins, especialment en el departament d’esports, tothom parla molt bé d’aquesta generació més enllà del talent a la feina.
He de dir que sempre hem acollit tothom amb els braços oberts des del primer dia, siguin becaris o treballadors nous que han aterrat a la tele. No dic que ho hàgim fet només nosaltres –els de la vella guàrdia–, sinó que també ho han fet la resta de companys d’esports que venen pel darrere. I m’agradaria que això perdurés. Perquè tinc entès que no és massa habitual en altres departaments de la casa.

“Em sembla bé que l’audiència em recordi com el presentador d’esports del bigoti”

Com t’agradaria que l’audiència et recordés?
Ostres, sembla que m’hàgiu d’enterrar… [riu]. Sincerament, de cap manera en especial. A la vida tot passa. Al departament d’esports hi ha professionals més joves, amb molt talent i que venen amb ganes de fer-ho bé. Més enllà de Matías Prats, no recordo a ningú més. D’aquí a dos dies ningú es recordarà de mi, i així ha de ser.

Els qui ja tenim una edat també et recordarem amb bigoti. Per què te’l vas treure?
[Somriu] Durant molts anys vaig portar bigoti per una qüestió estètica: em tapava les dents, que les tenia molt sortides. Un cop vaig solucionar aquest problema d’ortodòncia, me’l vaig treure. I en una data molt assenyalada: el 14/4/2014. Però, també me’l vaig treure per un altre motiu?

Quin?
Per les canes que em van aparèixer al bigoti!

Però si no tens una sola cana als cabells!
M’ho diu tothom! Us asseguro que no em tenyeixo. Aleshores, per dissimular les canes del bigoti, les maquilladores em pintaven les canes de negre amb rímel! [riu]. El més graciós va ser que, quan em vaig treure el bigoti, tothom em deia que m’havia tret deu anys del damunt. Mira, ja em sembla bé que l’audiència em recordi com el presentador d’esports del bigoti [riu].

Oriol Nolis: “Feia molt temps que la societat catalana reclamava una alternativa al 3Cat”