El racisme a l’esport no és només una qüestió esportiva. És, sobretot, una qüestió comunicativa. De relat, d’agenda, de què es veu i de què no es veu i queda fora de pla. Ens indignem quan hi ha càmeres, quan hi ha un vídeo viral, quan el crit ressona en un estadi professional i el problema es converteix en titular. Però aquesta és només la punta de l’iceberg. La part que pesa de veritat, la que arrossega, la que educa o deseduca, és la que passa sota l’aigua: el cap de setmana, als camps municipals, a les pistes petites, a les categories inferiors, allà on la notícia sovint no arriba perquè no hi ha focus, ni temps, ni recursos. I això, al final, té un nom: impunitat.
Fa uns mesos, en un partit de categories inferiors de la Garrotxa, l’entrenador d’un equip rival li va oferir un plàtan a un jugador, de manera molt provocadora. I no va ser un gest innocent ni, ni molt menys, un avituallament qualsevol. Li va donar amb una clara intenció. Oferir-li a un noi negre de 18 anys. Assenyalar-lo. Reduir-lo a un estereotip. Humiliar-lo davant de tothom. El plàtan, en el racisme esportiu, no és un símbol ambigu, és un codi històric d’animalització. No era menjar. Era un missatge.
El noi juga a hoquei i el seu entorn prefereix mantenir-lo en l’anonimat. Cal respectar-ho. Quan tens 18 anys, la teva vida no pot convertir-se en un expedient públic perquè altres persones no han sabut comportar-se. Però el fet que ell calli el nom, no pot fer callar el problema. Perquè això és el que passa massa sovint: el problema queda en veu baixa, i la víctima és qui en paga el preu.
El més devastador de l’escena no és l’acció racista, per dura que sigui. El més devastador és el que va venir després. Ningú va fer res. Ni entrenadors, ni companys ni els clubs. Ningú va posar límits. Ningú va dir “això aquí no”. I aquest és el tema central que hauríem de mirar amb ulls de comunicació, en tots els seus vessants. El racisme no es consolida només perquè algú insulta, sinó perquè la comunitat normalitza el silenci. No és només el que passa, és el que s’accepta.
“Quan ningú atura el partit, ni a la grada ni a les redaccions, la victòria és el silenci”
En categories inferiors, la grada no és només el públic que va a veure un partit. És escola. La banqueta no és només tàctica; és educació. El club no és només una estructura esportiva; és cultura. I quan un adult no intervé davant d’un gest racista, no és neutral; està comunicant. Està enviant un missatge a tots els joves del voltant: això és tolerable, això pot passar, això no tindrà cost. Aquesta és la victòria del silenci. Convertir una humiliació en un fet “passable”. I després encara ens sorprèn que el problema reaparegui, anys més tard, ja en categories professionals.
Aquest noi explica que fa anys que pateix racisme de manera severa. No només episodis puntuals, sinó una atmosfera sostinguda. Comentaris, burles, mirades, actituds. Una manera de fer-li saber, una vegada i una altra, que és “l’altre”. I això, quan tens 18 anys, quan ets jove, no és una anècdota. És corrosiu. En el seu cas, ha derivat en estrès i ansietat aguda, amb un impacte real en el dia a dia. Aquí també hi ha una dimensió comunicativa. Quan una agressió es repeteix sense resposta, el cos aprèn que el perill és constant. L’ansietat no és una exageració, és una resposta de supervivència. I és una factura massa alta a pagar per voler fer esport.
Quan focalitzem el debat en els estadis professionals, sovint ho fem perquè la comunicació ens hi porta. Hi ha imatges, hi ha viralitat, hi ha relat. Però això és una trampa: confondre l’escàndol amb la realitat. El racisme que veiem a la televisió acostuma a ser l’excepció visible d’una normalitat invisible. I la normalitat invisible, moltes vegades, es construeix en els espais petits. Allà on el periodisme arriba tard. Allà on no hi ha càmeres, on no hi ha un periodista.
Aquí és on el paper dels mitjans locals és central. No perquè siguin culpables, sinó perquè són part indispensable de la solució. La cobertura esportiva de proximitat, especialment el cap de setmana, sovint és una cursa de supervivència. Plantilles petites, redaccions sota mínims, desplaçaments, múltiples partits, poc marge. Moltes vegades una sola persona cobreix tres o quatre enfrontaments en un dia. I això obliga a una cobertura fragmentada, centrada en el resultat, en els últims minuts i en les declaracions finals. És el material suficient que et permet fer la peça informativa, però no relatar tot el que ha passat. I el racisme acostuma a passar abans.
“El racisme, com tantes formes de violència estructural, necessita persistència informativa. Si no, torna a dissoldre’s”
Passa al minut 10, al 23, en un moment de tensió, en una broma, en una grada que “s’escalfa”, en un gest que ningú grava. I quan el periodista no hi és, el racisme queda fora de pla. I quan queda fora de pla, queda fora de la notícia. I quan queda fora de la notícia, queda fora de l’agenda pública. La precarietat, aquí, no és només un problema laboral, és un problema democràtic. Perquè el que no es relata no existeix. I el que no existeix, no es corregeix. I així és com es fabrica la invisibilitat.
El Consell de l’Audiovisual de Catalunya fa temps que treballa en el marc dels discursos d’odi i amb recomanacions sobre el tractament informatiu de la diversitat. Aquestes recomanacions són especialment importants quan parlem de menors. Cal explicar els fets amb responsabilitat, sense exposar la víctima, sense revictimitzar-la, sense convertir el dolor en espectacle. Però aquest mateix marc també ens interpel·la amb una pregunta que pot arribar a ser incòmode: com pot ser que tinguem criteris de bon tractament informatiu i, en canvi, tinguem tan poca presència del fenomen en l’esfera local?
La resposta no és simple ni només una. Hi ha la manca de recursos, sí. Hi ha la proximitat i la por al conflicte en comunitats petites, també. Hi ha la dificultat de contrastar quan no hi ha acta o vídeo. Però, des d’una publicació d’un mitjà de comunicació, l’element decisiu és entendre que el silenci és un sistema. Un sistema fet de rutines de producció, de dependència de la imatge, de finestra temporal, de redaccions minvades i d’una idea equivocada, segons la qual només és notícia allò que es pot provar amb un clip d’imatges. I aquest és un error, perquè la majoria de coses importants no passen davant d’un objectiu de càmera o d’un periodista amb criteri.
“El Consell de l’Audiovisual de Catalunya fa temps que treballa en el marc dels discursos d’odi i amb recomanacions sobre el tractament informatiu de la diversitat”
La comunicació, però, no pot ser presonera d’allò viral. El periodisme local ha existit sempre, abans que el vídeo. I ha existit amb una eina que a vegades sembla oblidada, el contrast rigorós, el relat en context i el seguiment. Perquè aquest és l’altre punt essencial. El problema no és només que no es publiqui. El problema és que, quan es publica, sovint no es fa seguiment. I el racisme, com tantes formes de violència estructural, necessita persistència informativa. Si no, torna a dissoldre’s.
Si volem un esport base que eduqui, hem de començar a entendre que el racisme no és només una conducta individual. És una cultura que es reprodueix per imitació i per silenci. I aquí el llenguatge regeneratiu és útil perquè no es limita a assenyalar culpables, sinó que proposa una reparació comunitària. En aquest cas regenerar vol dir interrompre el racisme quan apareix. Interrompre’l a la grada, a la banqueta, al vestidor. I, també, interrompre’l en el relat públic. Fer que el missatge que rebi un adolescent no sigui “aguanta”, sinó “t’acompanyem”. Fer que la responsabilitat no recaigui en el menor, sinó en l’adult. Fer que el club no tapi, sinó que protegeixi. Fer que el mitjà de comunicació local no depengui només de l’últim minut, sinó que tingui mecanismes per detectar allò que passa abans.
Perquè la regeneració no és un discurs. És una pràctica. I a l’esport base, cada cap de setmana tenim una nova oportunitat per entrenar-la. Ens fixem en els estadis professionals perquè són la part més visible. Però el futur es decideix sota l’aigua. És allà on l’iceberg agafa forma. És allà on es construeix la cultura que després esclata o es transforma. I en aquesta cultura, avui, el racisme juga de local massa sovint. Només cal una cosa perquè deixi de jugar-hi i és que algú aturi el partit. I, sobretot, que algú ho expliqui.
Albert Brosa, periodista.
‘L’oportunitat del Codi Deontològic renovat’ – Gonçal Mazcuñán
