Les pintures negres del genial Francisco de Goya no van ser pensades per ser vistes per ningú més que pel mateix autor. En una visita recent al Museu del Prado, llegeixo que, una dècada després de les guerres napoleòniques, i ja completament sord, un amargat Goya es va traslladar a una casa als afores de Madrid coneguda com la Quinta del Sordo, ja que l’anterior propietari també estava sord. En el seu aïllament, Goya va començar a expressar el seu tumult i confusió interns pintant directament sobre les parets de la casa amb pintura a l’oli.
El nexe d’unió d’aquestes 14 escenes pessimistes és un mateix esquema cromàtic: pràcticament totes contenen una barreja de negre i diferents tons de marró il·luminats per un brut groc-ocre que afegeix una llum tènue a les escenes. Les pintures negres van trencar formalment amb els seus contemporanis, convertint Goya en un precursor de l’art modern.
No és una dada empírica, però diria que la majoria dels dircom viuen en un permanent estat d’inseguretat i un cert pessimisme; alguns han explorat la foscor. Gestionen l’intangible i, per tant, el seu rendiment sempre estarà sotmès a un elevat grau d’incomprensió a l’hora de valorar l’impacte real de la seva feina. El dircom es veu obligat a actuar quan ja s’ha produït el dany reputacional, el que li suposa prioritzar posicions numantines en el marc de la defensa legal més que en l’empatia i la transparència. Les xarxes socials, la immediatesa informativa ja instantània, la polarització o la desinformació impossibiliten que els dircom puguin prendre la iniciativa, i decidir posar-se en mode control de danys no deixa de ser una derrota pal·liativa.
L’intangible és en aquests moments el més valuós d’una empresa o institució: la reputació de la marca, la confiança, la cultura corporativa, la percepció de bona governança… Tots són elements intangibles que només es poden defensar des de l’empatia i la comunicació transparent i precisa. O sigui, des de l’autenticitat.
Per què doncs, si la figura del dircom és tan essencial, sovint se la considera incompresa, infravalorada i dotada d’insuficients recursos? El reconeixement al seu valor real en una crisi (o per evitar-la) és inqüestionable. La desconnexió entre el relat corporatiu i la realitat de l’empresa o la institució ens ajuda a entendre una mica més aquesta disfunció.
Els dircom estan obligats a accelerar la seva formació tecnològica davant els canvis vertiginosos que mostren les noves audiències. El repte passa per acceptar que ser dircom és viure en un estat de permanent precrisi (un incendi pot saltar a la mínima) en un entorn extremadament complex, brutalment canviant i sovint sense referents útils.
Defensar la reputació d’una marca (sigui aquesta una empresa o una institució) només pot passar per una gestió ètica i responsable (sense que això siguin paraules buides), saber evolucionar al ritme de les noves tecnologies i desterrar totes les praxis que no siguin coherents amb els valors fundacionals de qualsevol organització solvent: la credibilitat.
Postdata: El dircom dels Premis Goya hauria de resoldre per què alguns joves a les xarxes, en ser preguntats sobre qui va ser Goya, responen amb un inquietant “director de pel·lícules antigues”. Un mal dircom ho derivaria al sistema educatiu.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
‘Granma només s’imprimirà els dimarts’ – David Centol
