Marc Villanueva: “Els crítics d’EN Blau no només no el llegeixen, sinó que volen que desaparegui, i d’això se’n diu feixisme”

Marc Villanueva i Galiana (Barcelona, 1975) és el director d’EN Blau des de fa gairebé deu anys. Llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra, va endinsar-se en el món de la comunicació com a redactor, guionista, reporter i col·laborador televisiu en programes de City TV (l’antiga 8tv) dirigits per Àngel Llàcer. Ha treballat als programes Els matins i TVist de TV3 (2005-2011) i a 8tv amb Josep Cuní (2011-2017). Ha estat director, presentador i col·laborador de programes a COMRàdio i la Cadena SER. Actualment és col·laborador de Ràdio 4. A Comunicació 21, Villanueva reivindica la trajectòria d’EN Blau i d’ElNacional.cat com a diaris digitals més llegits a Catalunya.

Llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Com aterres al món de la comunicació?
Jo volia ser notari! Amb 21 anys vaig acabar la carrera de Dret i vaig posar-me a opositar per notari. Aterro a la comunicació gairebé sense voler-ho. Un dia vaig anar a sopar a casa d’una amiga que vivia en el mateix replà que Àngel Llàcer. Aquella nit, Llàcer va trucar a la porta de la casa de la meva amiga demanant-li ajuda perquè la seva parella d’aleshores (Albert Triola) s’havia fet un tall a la mà i ell no s’atrevia a curar-lo. Ho va fer la meva amiga i Llàcer es va afegir a sopar amb nosaltres. Ens vam caure bé i al cap d’un temps em va trucar.

Què et va dir?
Que li havien ofert presentar un programa de televisió a l’antiga City TV i volia fitxar-me com a copresentador. Així és com m’estreno amb ell a City a cegues. El programa va tenir una durada de quatre mesos i vam acabar aquella experiència presentant les campanades de l’any 2005.

“EN Blau és qui fa el periodisme més honest en l’ecosistema comunicatiu català”

I la teva carrera com a notari?
Quan vaig acabar amb el projecte televisiu amb Àngel Llàcer, vaig decidir deixar les oposicions per a notari i em vaig posar a buscar feina d’advocat. Jo no buscava feina com a comunicador, perquè la meva formació era de jurista. Però un dia rebo una trucada de Josep Cuní.

Són paraules majors.
En un principi vaig pensar que algun amic m’estava fent broma i estava imitant Cuní. Però era ell. Em va dir que li havien proposat un nou programa a TV3, que li havien parlat molt bé de mi i que m’esperava al seu despatx. Després de la conversa, Cuní em fitxa per TV3.

L’idil·li amb Cuní va durar més d’una dècada, primer a TV3 i després a 8tv. És el periodista més influent en la teva carrera professional?
[S’ho pensa] No vull dir qui ha estat més influent. Possiblement n’hi ha tres que m’han marcat d’una manera diferent. Són els meus tres jefes: Àngel Llàcer, que és el meu descobridor; Josep Cuní, que és qui em rellança, i José Antich, que és qui em dona l’oportunitat de convertir l’En Blau en el vertical líder a Catalunya.

Mirant enrere, tens una espina clavada pel fet de no haver-te dedicat professionalment com a jurista?
M’he format i m’encantava exercir com a jurista, i et diré més: enyoro ser jurista. És una cosa que porto dins. Argumentar, defensar i lluitar aferrissadament per una causa forma part del meu ADN. Però la vida m’ha portat per un altre camí. Ara ja no em veig com a jurista. Soc comunicador.

Comunicador o periodista?
Comunicador! No em sento periodista ni m’hi sento identificat, perquè ni m’he format en una facultat de periodisme ni soc col·legiat. Avui hi ha persones que se senten periodistes per llegir prompters. Per mi, un periodista és aquell qui cada dia surt a descobrir històries.

Tu destapes exclusives, això també ho fem els periodistes.
[Riu] Això de les exclusives és un cercle virtuós. Quan em llevo al matí no començo a fer trucades buscant exclusives. EN Blau som els millors, i aleshores, quan ets el millor, les exclusives et busquen a tu, és la gent qui m’explica les coses. Això sí, quan m’arriba una informació o un rumor, faig trucades per contrastar-ho i tiro d’agenda per confirmar-ho. Si algú dona una informació contrastada de TV3 aquest soc jo, perquè hi he treballat, conec la casa i tinc moltíssims contactes allà dins. Mai he hagut de rectificar una exclusiva d’EN Blau.

“Jo no faig un digital per al gremi periodístic, jo em dec als milions de lectors que tinc”

Mai?
Mai. Algun cop he publicat una notícia anunciant els quatre presentadors de La Marató de TV3 i, més endavant, cau un d’ells. Per la resta, mai me l’he hagut de menjar, perquè, repeteixo, després de 12 anys treballant a TV3, tinc les fonts necessàries per no espifiar-la. Les meves exclusives no són fruit de rumors o d’oïdes, sinó de gent implicada en els fets.

José Antich és qui et ve a buscar per impulsar l’EN Blau?
Sí. A Antich el coneixia de quan era director de La Vanguardia i venia al programa de Cuní a TV3. Així, em va oferir dirigir l’EN Blau, volia dinamitzar-lo. I m’ho proposa a mi, algú que parla de televisió després d’haver fet durant 12 anys tele en directe i no sent crític de televisió. Tot i que vaig arribar-hi uns mesos després de la posada en marxa, l’EN Blau me’l considero molt meu.

EN Blau neix l’estiu de 2016. Per què aquest nom de la capçalera quan la premsa del cor s’associa al rosa?
El nom és molt important. Potser Comunicació 21 quan entri al segle XXII haurà de canviar el nom! No pateixis, Quim, tu ja no hi seràs. Jo espero llegir-lo, encara [riu]. José Antich va impulsar EN Blau, primer, com a suplement d’estiu d’ElNacional.cat sobre famosos. L’estiu s’associa al blau, per això el nom de la capçalera. I l’EN és l’acrònim d’El Nacional. I va començar a fer-se fort el primer estiu amb el casament d’Inés Arrimadas i el seu marit indepe. Allò interessa i comença a acumular lectors, i la direcció entén que li cal una revifada.

La revifada arriba un any després quan t’incorpores a l’EN Blau.
Així és. Antich volia que l’EN Blau tingués una personalitat pròpia. I d’això me n’encarrego jo. En general, els periodistes escriuen els seus articles de manera molt neutra, que no se’ls pugui acusar d’esbiaixats. Per dir-ho d’una altra manera, l’estil de Comunicació 21 no és el mateix que el de l’EN Blau.

Quin és l’estil de l’EN Blau?
L’EN Blau es mulla, fa titulars arriscats i contenen opinió. Per exemple, si som hostils amb la Casa Reial no tindrem un estil neutre. Si publiquem una notícia que no ha dit ningú, abans titulem amb la paraula exclusiva amb majúscules. Aquesta és la pàtina que defineix EN Blau i que tot el país reconeix.

Quin és el segell Villanueva a l’EN Blau?
El meu primer article a l’EN Blau va ser tota una declaració d’intencions: titular potent, amb canya i amb opinió. Recordo que una companya em va dir: “Això no ho fem així, aquí”. Jo li vaig recordar que a mi m’havien fitxat per fer el que he fet des del primer dia. El segell Villanueva és la personalitat pròpia que té l’EN Blau i que no fa cap altre mitjà de comunicació a Catalunya.

“Pescaclics és una paraula que té una connotació negativa per a aquells periodistes que van de dignes i que no acumulen audiència”

En el rellançament d’EN Blau, el 2017, ElNacional.cat assegurava en un comunicat que “els titulars de les informacions estan plantejats en forma d’ham per guanyar el màxim nombre de clics”. Amb això no heu enganyat a ningú.
Evidentment, mai. Enganyar és que el titular i el contingut de la peça no coincideixin. L’èxit d’EN Blau no s’explica si el lector no se sent satisfet després de llegir l’article. Si un lector se sent enganyat, no tornarà. I EN Blau no ha parat de créixer, créixer i créixer. Per tant, el que fem és un esquer: hi ha un pacte implícit entre el lector i l’autor.

Quin és?
Si l’autor posa tota la informació del contingut en el titular, el lector no cal que cliqui perquè ja està prou informat. L’objectiu d’EN Blau és que el lector cliqui l’enllaç de la notícia per saber com més coses millor. Per tant, el pacte implícit implica que, com a autor, t’escric un titular cridaner que et generi interès perquè cliquis. Aquest és el nostre ADN i la nostra manera de ser. Així és com s’explica l’èxit d’EN Blau. Però aquest esquer no només el fa l’EN Blau.

Qui més ho fa?
La premsa escrita amb una portada cridanera als diaris perquè comprin un exemplar, el paper cuixé a les revistes o el Telenotícies amb els titulars d’obertura perquè els telespectadors el vegin. Tothom, a la seva manera, intenta captar l’atenció de la gent.

L’EN Blau és el digital més pescaclics de Catalunya?
Sí, som els qui tenim més clics i més audiència. En conseqüència, som els més pescaclics. El problema que tenim és si la paraula pescaclics té una connotació negativa.

I la té?
Per a mi, no. Normalment, pescaclics és una paraula que té una connotació negativa per a aquells periodistes que van de dignes i que no acumulen audiència. Són els mateixos que t’expliquen que a la facultat van aprendre que el titular ha de portar un subjecte, un verb i un predicat. Enhorabona, és la teva manera de treballar! En canvi, tu enredes el teu lector quan plagies una informació i no cites la font, i tot el gremi et coneix i et veu la matrícula. A mi el gremi també m’ha vist la matrícula: l’EN Blau publica informacions que no pots saber si no hi cliques. I diré més.

Digues.
L’EN Blau és un diari digital privat, i això vol dir que si no té clics i no acumula lectors, haurà de tancar la paradeta perquè no serà rendible. Per tant, en un aparador digital tan complex, has de tenir una estratègica com la nostra, que s’ha demostrat que és exitosa. Prova d’això és que l’EN Blau ha arribat a sumar 6 milions de lectors mensuals!

“L’EN Blau es mulla, fa titulars arriscats i amb opinió. Aquesta és la nostra pàtina i que tot el país reconeix”

Quant als continguts, què genera més interès a l’audiència: les patums de TV3 o la monarquia espanyola?
En la versió en català, TV3 i també els i les futbolistes del Barça; i en la versió en castellà, la monarquia espanyola.

Quin és el contingut més viral de la història d’EN Blau?
En un contingut sobre Belén Esteban vam comptabilitzar un milió de clics en un sol dia. Un milió de clics en un dia! Només en l’edició en castellà. És una barbaritat! És la peça de la qual estic més orgullós? No. Però és la que ha tingut més audiència, això és tot.

A l’hora de posicionar continguts a Google, el SEO és una figura rellevant en les redaccions dels mitjans. Quin paper juga el SEO en el projecte d’EN Blau?
Sincerament? Cap. A mi, en els nou anys que porto al capdavant d’EN Blau, ningú m’ha proposat un sol titular. Ni el SEO ni l’editor. Els titulars els decideixo jo. És el meu criteri exclusivament i és subjectiu. No és un criteri SEO, de debò. A mi Google m’ha dotat d’una autoritat com a autor. L’èxit d’EN Blau no és un laboratori on apliquem unes fórmules màgiques, sinó que és un bon producte que Google premia amb milions de visites.

Tot i aquest lideratge inqüestionable en l’aparador digital, l’EN Blau ha generat detractors entre el sector.
Hi ha periodistes que ho critiquen perquè no segueix els paràmetres del periodisme que han après a la facultat, és el seu problema. Però no hem de demanar disculpes, i menys quan la fórmula és d’èxit. Si ens equivoquem, hem de demanar disculpes. Si enganyem, hem de plegar. Si agradem a la gent –com ho demostra que tenim més audiència que tota la resta de mitjans junts relacionats amb la informació de les celebrities– hem de sentir-nos orgullosos.

Com es gestiona l’equilibri entre el rigor periodístic i el contingut més viral?
Viral és una altra paraula com pescaclics, que té una connotació absurdament negativa. Per a mi la paraula viral és positiva, perquè vol dir que aquell contingut arriba a molta gent. Es viralitzen continguts frívols, sí, però també n’hi ha d’interessants. Soc plenament conscient que l’EN Blau genera una lluita eterna entre el periodisme purista i el que és més nou. Tots hi hem de conviure. El debat no és aquest, és un altre.

Quin?
Si el teu periodisme és honest.

“Quan jo aterro a l’EN Blau no existeix la premsa en català sobre famosos catalans. Això ens ho inventem nosaltres!”

I l’EN Blau ho és?
El d’EN Blau és el periodisme més honest que hi ha actualment en l’ecosistema comunicatiu català. A més, jo no faig un digital per al gremi periodístic, jo em dec als meus lectors. Evidentment, també a la capçalera, a l’empresa i a l’editor. Si el gremi considera que l’EN Blau és agressiu, crític i esbiaixat no és el meu problema, no em poso pedres al fetge.

Així, no aspires a guanyar el Premi Nacional de Comunicació.
No, perquè aquest premi l’atorga un jurat que es mou per interessos particulars. A mi m’interessa l’interès general, que són els lectors. El dia que els lectors no facin confiança a l’EN Blau, em preocuparé. La resta, no m’interessa.

“Mai he publicat una informació pensant a fer mal algú”

A EN Blau on es posa el límit entre la informació d’interès públic i la privacitat?
A EN Blau, la font d’informació de la vida privada de les persones és el seu perfil d’Instagram. Per tant, si algú fa una publicació a les xarxes, aquesta informació ja és pública i es pot compartir. Quant al matís de la intimitat, el més publicable és quan són bones notícies. M’explico.

Explica’t.
Quan són una parella de famosos que s’enamoren, ho vull publicar, i ho he fet. Ara bé, si m’assabento que hi ha un divorci de males maneres o un tema salut, aquí no hi entro. Si els implicats no ho fan públic, jo no ho diré. Mai he publicat una informació pensant a fer mal algú.

A algú hauràs fet mal, segur.
Recordo el cas d’una cancel·lació d’un programa de televisió de la qual els pares del presentador es van assabentar per l’EN Blau. Però, més enllà d’això, la premsa del cor catalana és molt dòcil. No tinc fotògrafs a sou, no puc enviar un paparazzi meu a la porta de la casa d’un famós.

Si tinguessis aquests recursos, ho faries?
No! Perquè jo demostro nou anys després que no em cal per tenir molt d’èxit. I a més, aquesta actitud sí que és ofensiva i invasiva. Soc conscient que tenir una fotografia d’algú que li fa el salt a la seva parella ho petaria! Però, per a l’EN Blau, arriscar molt més crec que hi acabaria perdent.

Has tingut demandes judicials per alguna de les teves informacions?
Sempre ha estat per l’ús de fotografies, sobretot d’Instagram. Una vegada vaig haver de declarar davant d’un jutge per videoconferència perquè un famós ens va denunciar per fer ús d’una publicació del seu Instagram. Hi ha un rerefons al darrere.

“Google no és la nostra fórmula d’èxit. L’èxit és haver pensat un projecte com ElNacional.cat”

Quin?
Fa poc temps, el Suprem ha aplicat una jurisprudència que reconeix que Instagram és privat. Tothom sap que no és així, perquè aquell qui té un perfil obert es considera públic allò que publica. Ara bé, el Suprem considera que des dels mitjans no podem publicar en una notícia un enllaç d’un perfil d’Instagram i que s’ha de demanar una autorització al perfil que vols enllaçar. Aquesta jurisprudència perjudica la majoria dels mitjans de comunicació.

Creus que avui ets el periodista més temut de Catalunya?
[Somriu] Això diuen. I me’n ric. Més que temut soc el més envejat, perquè faig el que m’agrada, perquè l’EN Blau és un cas d’èxit, i els qui ens han intentat imitar han hagut de tancar o s’han quedat a les portes. Qui em coneix sap que soc un tros de pa. Si mentís o insultés faria por, sí. Però no és el cas. Soc temut perquè dic la veritat i perquè soc el primer a dir-la. Soc molt fidel als meus lectors. Si crec que el meu lector ha de saber una cosa, li explico. Això en el gremi no agrada sempre.

L’EN Blau és el mitjà que tothom llegeix i critica i que ningú admet públicament que consumeix?
Els crítics han de saber que són una infinitíssima part de lectors de l’EN Blau. Jo no estaria fent bé la meva feina si posés el focus en aquesta infinitíssima part i no en la gran majoria. Em fa gràcia aquells qui diuen: “El que publica EN Blau no m’interessa!”. Jo els dic sempre el mateix: no ens llegeixis. El pitjor d’aquests crítics és que no només no llegeixen l’EN Blau, sinó que volen que desaparegui, i d’això se’n diu feixisme.

Què és avui EN Blau per a la societat catalana?
Avui a Catalunya no hi ha ningú que no sàpiga què és EN Blau. De fet, has de ser un marcià per no conèixer-lo. Fins i tot, en una columna a La Vanguardia, Quim Monzó va arribar a escriure: “Això hauria de sortir a l’Hola o EN Blau”. Som mainstream! Som una marca molt potent, formem part del paisatge del país. I diré més: EN Blau és una estructura d’estat.

Vas fort! Per què?
Ningú abans havia fet crònica rosa, ningú s’hi havia atrevit. El més similar havia estat el suplement Tot i més que anava encartat a Lecturas, on t’explicaven quatre cosetes de la vida privada dels presentadors de TV3. Quan jo aterro a l’EN Blau no existeix la premsa en català sobre famosos catalans. Això ens ho inventem nosaltres!

“Diuen que soc el periodista més temut de Catalunya, però me’n ric. Ho soc perquè dic la veritat i soc el primer a dir-la”

Ja us ha sortit competència amb diversos programes a la ràdio i a la televisió.
Sí, tot i que TV3 no s’atreveix amb un programa del cor, La 2Cat ho ha intentat i ha acabat cancel·lant Mamarazzis Pop&Cor de Laura Fa i Lorena Vázquez. Les vull felicitar perquè han fet el que han pogut amb un pressupost molt reduït i amb un horari molt inadequat. I a la ràdio, el programa Que no surti d’aquí de Catalunya Ràdio no existiria si abans no hagués aparegut EN Blau. És a dir, qui té la visió periodística per detectar que la vida dels famosos genera interès i audiència és EN Blau. I, sobretot, els famosos catalans. I és EN Blau qui obre el camí als catalans per treure’ns els complexos de sobre a l’hora de llegir premsa del cor amb normalitat i que no sembli que sigui contingut pornogràfic.

Personalment, com gestiones la crítica?
Porto una cuirassa. No rebo les crítiques de forma directa perquè no tinc perfils personals a les xarxes socials. A X tinc un compte on només publico les notícies de l’EN Blau, mai responc ni interacciono amb ningú. Bé, potser tres vegades en nou anys. Però no puc estar pendent ni perdre el temps perquè algú em diu cul d’olla.

“Antich és una història d’èxit, un gran editor de diaris i té molta informació d’interès que ofereix als seus lectors”

Durant aquesta dècada a ElNacional.cat, has rebut alguna proposta professional?
Sí! No et diré quines. Els vaig dir que no, seria lleig fer-ho públic. I els he dit que no perquè la llibertat que tinc en aquesta casa no la tindria enlloc. De moment, no em veig treballant en cap altre mitjà. Els lectors que jo tinc a l’EN Blau és molt difícil que els pugui tenir en una altra capçalera. La meva història amb ElNacional.cat és d’un èxit recíproc. Treballo en la capçalera digital líder a Catalunya, quin altre digital pot oferir-me un millor escenari?

Col·labores en diversos mitjans.
Sí, el meu perfil és més de col·laborador. Soc qui entra, fot canya, dinamitza l’estona i se’n va. La col·laboració més recent és a El matí de Ràdio 4 amb Xavi Freixes, n’estic encantat. Ara bé, hi ha un programa de TV3 en el qual havia de col·laborar i no ho vaig arribar a fer mai perquè els seus responsables van rebre pressions perquè jo no hi fos.

De quin programa parles?
Busca el cercador de contractes de TV3 i ho trobaràs. El meu nom només apareix en un programa. Em van vetar, sí.

L’algoritme de Google ha canviat les regles del joc. Els mitjans fem mans i mànigues per mantenir i incrementar l’audiència, cosa que la tendència va a la baixa per a la majoria dels mitjans.
Sí, ho sap tot el sector. I així en feu constància amb una notícia cada mes a Comunicació 21. La majoria dels mitjans comptabilitzen menys lectors, però ElNacional.cat continua sent líder. Fa uns anys, TV3 feia un 30% de quota de pantalla, i ara fa un 15%! Tanquem TV3? No, perquè continua sent la televisió líder a Catalunya. Google és un aparador dels articles que considera més interessants perquè arribin a més gent. Google no és la nostra fórmula d’èxit, és el premi i la cirereta del pastís. Però, l’èxit és haver pensat un projecte com ElNacional.cat, un diari digital en català i amb una vocació més àmplia. En això som els millors.

Què ha aportat la versió en castellà d’ElNacional.cat?
És un altre èxit de l’editor Antich. ElNacional.cat és un digital pensat en català i que també traduïm al castellà. No ho fa ningú més. I fer-ho en castellà ens permet arribar a molta més gent. I ho fem perquè volem tenir més lectors i més influència.

Què simbolitza l’editor José Antich en l’ecosistema comunicatiu català?
És una història d’èxit. En la seva etapa com a director de La Vanguardia, la capçalera del Grupo Godó és la que venia més exemplars. I després va tenir la visió periodística i empresarial de cuinar ElNacional.cat, el digital líder a Catalunya per sobre de capçaleres que tenen més recorregut, més recursos, una xarxa de col·laboradors arreu del país molt més àmplia i el suport del paper. Així i tot, ElNacional.cat és el primer de tots. A més, Antich és un gran editor de diaris i que té molta informació d’interès que ofereix als seus lectors, per això van al seu mitjà a informar-se.

Vador Lladó: “A Ràdio 4 soc molt més curós en antena, hi ha més exigència”