Foto: À Punt
Inés Ballester (Borriana, 1958) presenta En casa d’Inés a À Punt, un programa d’entrevistes on crea un clima íntim, còmode i proper amb les persones que hi passen. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, va començar la seva carrera a la Cadena SER i Ràdio Nacional d’Espanya. Més tard, faria el salt a la televisió a TVE, la desapareguda Canal 9, Telemadrid i Antena 3. Referent en l’ecosistema televisiu, Inés Ballester explica a Comunicació 21 com està vivint els primers mesos amb un projecte, En casa d’Inés, que comparteix amb el seu fill.
En casa d’Inés ha començat fa unes setmanes, què suposa assumir aquest projecte i tornar a casa?
És un projecte molt especial, perquè suposa tornar a À Punt després de molts anys. M’havien ofert altres projectes aquí, però encara treballo a TVE i deia que no volia treballar tantes hores i assumir tants projectes, perquè estimo molt la meva vida privada. Però en el cas d’En casa d’Inés, el meu fill n’és el productor executiu i em va fer molta il·lusió, perquè és el seu primer projecte seriós. I tornar a València em motivava, perquè la gent encara em reconeix pel carrer i és com si mai hagués marxat.
Què et va atraure del projecte per acceptar presentar-lo?
El format és fantàstic, és un luxe per a mi, perquè està fet molt a la meva mida i he pogut participar en la seva construcció. És un ambient molt càlid, els convidats venen amb molta il·lusió i el set es presta a la conversa íntima.
Tens la capacitat per crear aquest ambient, això és fàcil?
M’ajuda molt l’equip que fa el programa, hem aconseguit trobar-ho, i em sento molt còmoda i molt agraïda. És com si m’haguessin fet un vestit a mida, i a això se sumen a les ganes que tenia el públic de veure’m a la televisió valenciana.
“No entenc la figura de la presentadora a qui han posat només per llegir el que li diuen”
Quants anys portaves sense fer televisió a València?
Et diria que són més de 20, he viscut allò que diuen que saps quan arribes a Madrid, però que no saps quan tornes [somriu].
Has tornat a À Punt, quin escenari t’has trobat?
M’he trobat amb persones noves i que per a elles és una televisió més. Tenen ganes i il·lusió, amb la sensació que és un canal que encara s’està construint, i això és molt bonic, perquè és motivador. Cada director vol marcar la seva línia i tu t’hi has d’adaptar, igual que el director a tu, i jo estic lluitant molt pel paper dels presentadors i les presentadores.
Per què?
Perquè un presentador no és algú que només llegeix el teleprompter, jo tinc molta experiència i puc aportar molt, i no és per posar-me medalles, però ja no entenc la figura de la presentadora a qui han posat només per llegir el que li diuen. A À Punt estem recuperant imatges dels inicis de Canal 9 i és molt curiós rescatar algunes entrevistes que feia aleshores, perquè tenim un tresor molt valuós. Això forma part de la nostra història i hem de presumir del que vam aconseguir fa tants anys.
Inés Ballester amb el presentador i humorista Eugeni Alemany [foto: À Punt].
Sí, perquè vist amb distància crec que no estava tan malament. L’humor no passaria els filtres actuals, però crec que es feien bons programes i es va arribar a tots els públics. Ara costa més, perquè hi ha més competència que aleshores.
Com mires les audiències del programa? Hi dones importància?
Jo les tinc a les 8 del matí, les llegeixo i cinc minuts després se m’han oblidat, no em canvien la vida. Crec que són una eina per modificar alguna cosa si no funciona, tots ens podem equivocar, però hi ha molts factors que hi influeixen i que no depenen de nosaltres.
La televisió sempre va ser la teva primera opció per fer carrera en el món del periodisme?
Quan vaig començar a estudiar periodisme havia de triar ràdio o televisió, i vaig escollir la primera, perquè sempre he sigut una absoluta consumidora de ràdio. Em vaig buscar la vida per fer pràctiques, vaig estar a Ràdio Joventut i a Ràdio Nacional, i a la Cadena SER vaig buscar directament el seu director i em van trucar per cobrir una plaça com a ajudant de producció. Més tard vaig tornar a València i vaig fer el matinal de Cadena SER des d’allà. Però al cap d’un any em van explicar que es farien proves per presentar l’informatiu a Canal 9 i em van enviar una carta a casa per dir-me que m’havien escollit, perquè allò no era una prova, sinó una oposició. Vaig trigar 15 dies a pensar-m’ho!
I què vas fer?
Vaig acceptar i ja no vaig tornar mai més a la ràdio. La televisió m’interessava molt poquet, pràcticament no la mirava, i la primera vegada que em vaig posar davant de la càmera vaig pensar que no n’hi havia per tant. Em vaig sentir còmoda, sempre han confiat molt en mi, més que el que confiava jo mateixa, i m’he sentit molt a gust.
“L’humor de Canal 9 no passaria els filtres actuals, però crec que es feien bons programes”
En quina franja horària sents que ets més tu?
A la nit acostumes a tenir més mitjans, més equip i més audiència, però als matins m’ho he passat molt bé. Els magazins que he fet als matins no eren tan seriosos i els he gaudit molt; vaig proposar fer la cuina en directe i va ser una secció molt innovadora que va triomfar. Això, a la nit, no m’haguessin deixar fer-ho.
Creus que aquest punt més “gamberro” encara el podem trobar, en la franja dels matins?
Crec que en general és més seriós, ara. Com que l’atenció està tan posada en l’actualitat política, no deixa tant de marge. A la nit, però, ha canviat.
Inés Ballester amb la influencer Violeta Mangriñán [foto: À Punt].
Quan tenia 40 anys estava convençuda que la meva carrera s’acabava, perquè no hi havia massa dones de més de 40 anys. Per això, pensava que s’acabaria, perquè hi havia poques referents, però han anat passant els anys i aquí estic. Tenia la intuïció que acabaria a la redacció, però això no ha passat, actualment faig dos programes i en tinc un més sobre la taula. Les coses han canviat molt i començo a notar que es valora l’experiència, el criteri i la professionalitat, tinguis l’edat que tinguis. Amb el temps he après que ja no vull ser la primera a explicar una informació d’última hora, sinó que vull ser qui ho expliqui millor.
Com veus els periodistes joves que estan arribant a les redaccions?
M’he trobat de tot, però em molesta molt els que sempre utilitzen la paraula ‘exclusiva’. Tot això depèn de l’ambició que tingui el director o la directora per alimentar el seu propi ego, i es cometen molts errors. Amb el temps, ha canviat molt l’afany de voler ser el primer a explicar les coses, i jo també he volgut ser la primera, però has de comptar fins a 10 i 20 abans de dir segons quines coses.
Com es porta, això de treballar amb el teu fill al programa?
Molt bé! Ell estava nerviós al principi, però ho està fent molt bé, és molt afectuós i quan va veure el primer programa ja es va quedar més tranquil.
“Amb el temps he après que ja no vull ser la primera a explicar una informació d’última hora, sinó que vull ser qui ho expliqui millor”
Fer televisió en valencià ha estat difícil per a tu?
M’està costant una mica més, perquè el meu idioma és el castellà, però mantinc molt les amistats a València. Feia molts anys que no l’utilitzava per treballar, perquè no és el mateix llegir que parlar-lo, però ho estic portant bé.
Et consideres referent, en el món de la televisió?
Crec que vaig imprimir un to més càlid i m’agrada molt fer les entrevistes, perquè crec que sé què és el que puc preguntar, tot i que sembli que no sé per on vaig. És possible que si he estat referent ha estat perquè ho he fet d’una manera natural i pel respecte envers els convidats. Sempre he portat la veritat com a bandera, no he volgut aparentar ser qui no soc, i he intentat gaudir del que he fet. He marxat a Madrid i amb l’edat que tinc continuo fent televisió, aquí potser sí que seria una referent.
Com combines la teva vida entre Madrid i València?
Les setmanes em passen volant! Però vaig molt cansada, perquè vaig amunt i avall, i la vida no sé ben bé on la tinc [somriu]. Sempre he tingut la maleta a punt, no em fa mandra, i tinc amics aquí i allà.
Marc Villanueva: “Els crítics d’EN Blau no només no el llegeixen, sinó que volen que desaparegui, i d’això se’n diu feixisme”
