No per esperats, sorprenen menys els resultats de les vendes a quiosc que els grans rotatius espanyols van aconseguir al gener, una xifres que passen a ser d’alarmants a crítiques. El País s’ha emportat la pitjor part i perd ni més ni menys que 80.000 exemplars diaris, una caiguda del 26,6%, sense precedents en la historia del periòdic. És clar que un competidor seu, Público, llança la tovallola i plega. Les xifres de la resta són també especialment dolentes: ABC es deixa un altre 23%, La Gaceta un 27%, El Mundo un 15%, La Razón, un 7%, i tots els diaris econòmics cauen una mitjana del 10%…
Són xifres extremadament preocupants i que plouen sobre mullat en un context de forta constricció de la inversió publicitària. El pitjor de tot és que estem als inicis d’un exercici que superarà, sense cap gènere de dubtes, les magnituds negatives del 2011. Les mesures de reducció del dèficit i del pressupost que anunciarà Rajoy després de les eleccions andaluses no auguren res de bo, i és perfectament previsible que el segon trimestre de l’any encara sigui més dur que el primer. L’impacte de la crisi en els rotatius no dóna treva i la capacitat de reacció d’aquests es demostra clarament insuficient. Què poden fer? Atrapats entre la crisi i internet (on la fuga de lectors és imparable), estem davant la desaparició, lenta però progressiva, de tot un sector? On és el fre a la caiguda d’ingressos que permeti estabilitzar plantilles i estructures?
Roures, el fins ara patró de Público, admet que està “molt fotut” i augura nous tancaments de diaris (quins?). Diu que “els diners que hi havíem invertit s’han acabat” i deixa sense feina 160 professionals més. Així de senzill. La crisi simplifica els enfocaments de les coses a la mínima expressió i l’argumentari tradicional queda reduït a la senzillesa dels fets: dir que no hi ha diners no seria del tot correcte; millor dir no hi ha més diners… Algú pot censurar al Sr. Lara la seva decisió de tancar l’ADN després de 60 milions de pèrdues? Quin és el límit suportable que ha de donar vida o ofegar un projecte editorial? El mateix es pot dir amb Roures i els seus 67 milions de pèrdues que li hauran costat “l’aventura personal” de Público.
El sector es reinventa a la xarxa sense tallar amb les seves arrels al paper, entre altres raons perquè aquest és justament el que genera ingressos… i dèficit. La nèmesi (allò que et dóna vida però també te la treu) d’un sector que viu i pateix industrialment una contradicció i una paradoxa. Però a aquestes alçades, el preocupant ja no és la destrucció de les estructures periodístiques, sinó la velocitat a la que aquestes segueixen destruint-se.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
