Santi Sempere (Alcoi, 1963) és el director i editor de la capçalera El Grat, un periòdic quinzenal que dona cobertura a les comarques centrals del País Valencià. Dissenyador gràfic de professió i periodista de vocació, Sempere ha viscut des dels inicis la transformació digital d’El Grat amb la capçalera Les Muntanyes. Fa tres anys va ser guardonat amb el 22è Premi Joan Valls per l’ús i promoció del català al País Valencià. Anualment impulsem els premis ‘Palmells, mà de futur’.
L’any 1987 aposten per una publicació a Alcoi en format magazín.
Va aparèixer com una mena de cartellera on s’oferien continguts relacionats amb la cultura, amb la presència de diversos artistes de la nostra àrea d’influència. Un magazín que al voltant d’un contingut singular va materialitzar l’estil comunicatiu propi dels anys 80, respirant el ritme de llibertat i canvis comunicatius i socials de la democràcia.
La publicació té molta cura en tot allò que té a veure amb el disseny. És la seva aportació?
Sí, és un dels seus trets distintius. El nostre treball gràfic és la passió per les tipografies, la maquetació, el swing del disseny entre les columnes i les imatges en perfecta harmonia… Ara des d’un ordinador, sense oblidar quan ens lliuraven els textos mecanografiats, la taula de llum, fotocòpies, carrets de fotos i els ròtrings.
Al cap d’un any i mig canvien el nom: de El Gratis a El Grat, que encara conserven ara.
El nom de la capçalera El Gratis va generar confusió entre els ciutadans i vam canviar-lo perquè vam entendre que no era apropiat, ja que oferíem continguts de qualitat. Així, vam apostar per El Grat. Del format cartellera va passar a un model de revista, fins a dissenyar un diari de paper més convencional quinzenal, a finals dels 90.
Què canvia amb el format periòdic?
Durant més de deu anys la publicació va ser gratuïta. Un cop s’estableix com a diari quinzenal li posem un preu i passa a ser de pagament. Recordo que la primera edició vam vendre més de 500 exemplars i, en les èpoques de bonança, més de 1.500 exemplars. Actualment, la venda és molt baixa, però darrerament estem apostant poc a poc per les subscripcions. I aquesta és la nostra força en temps convulsos com els que ens toca viure amb la crisi sanitària.
Quan publiquen El Grat en format paper mantenen la mirada posada en la cultura?
Obrim camí a l’actualitat, però mantenint la cultura com a tret distintiu. Sí, apostem per donar la veu a la gent amb històries més humanes recollides en un suplement que es diu Les Muntanyes, que defineix la zona interior del País Valencià. Comptem amb una munió de col·laboradors, entre ells, Antoni Miró i Josep Sou, en una secció que es diu Art i poesia.
Una referent de la cultura catalana va ser Isabel-Clara Simó, filla d’Alcoi.
Isabel-Clara Simó també escrivia i gaudia llegint El Grat. L’edició de l’any passat dels premis ‘Palmells, mà de futur’ la vam dedicar a Simó. Uns premis que ens permeten personalitzar el nostre projecte periodístic i que tenen el suport de la Universitat i l’Ajuntament d’Alcoi.
Des de fa sis anys han ampliat la cobertura amb l’edició digital de Les Muntanyes.
Sí, havíem d’adaptar-nos a la nova realitat. L’edició digital treballa a un ritme diari i requereix molta més atenció, però, alhora, durant el confinament hem trobat més continuïtat amb els lectors. Ara bé, venim d’un projecte que es nodreix sobretot de la publicitat en paper. En els darrers tres mesos, El Grat ha facturat el mateix que en l’últim número en paper.
Amb la Covid-19, vostès han deixat de publicar l’edició en paper. Tenen data de tornada prevista?
Si tot va bé, al setembre, després de l’estiu. Tot dependrà de com es regeneri el petit comerç, que és de qui s’acaba nodrint la nostra publicació. Fins aleshores, les perspectives eren bones abans de la pandèmia, amb una publicació de paper de 48 pàgines que inclou un suplement de cultura molt elaborat. En el darrer número vam posar en marxa la col·laboració amb La Veu, amb qui compartim continguts fruit de l’acord amb el seu director, Moisés Vizcaíno.
El Grat dona cobertura a les comarques centrals del País Valencià. Què tenen en comú?
Són municipis molt junts, un al costat de l’altre. Ciutats molt arrelades al passat i amb molta personalitat, com ho exemplifica Alcoi. El Grat dona cobertura a una àrea territorial que reclama més visibilitat al País Valencià. Aquesta és la nostra estratègia i que, al mateix temps, serveix per enfortir la premsa de proximitat.
València s’ho menja tot?
Focalitza tota la centralitat. És més, amb la crisi sanitària actual, els mitjans de comunicació de les comarques centrals no hem rebut cap suport publicitari des de la Generalitat Valenciana. En canvi, sí que n’han rebut els mitjans generalistes amb seu a València, ja que la ciutat té les seves pròpies jerarquies establertes.
Vostès fan una clara aposta per l’ús del valencià?
El Grat forma part d’aquesta opció minoritària d’apostar pel valencià. Perquè entenem que la llengua és un distintiu molt arrelat en la nostra zona de difusió. Ara bé, li avanço que com a editor m’estic plantejant incorporar el castellà en una parell de pàgines de la nostra publicació. Potser serà la manera d’obtenir el suport de les institucions que no tenim actualment i, d’altra banda, hi ha lectors que ens ho demanen des fa un temps.
