Aleix Solernou (Sant Joan de Vilatorrada, 1995) és periodista i ha publicat el llibre La revolta del poble. L’1 d’Octubre al cor de Catalunya (Edicions de L’Albí), que narra els fets de principis d’octubre de 2017 en una de les comarques que va rebre més cops per la policia espanyola. Solernou va ser l’autor de la mostra fotogràfica Els herois de l’1 d’Octubre, que es va exposar arreu del Bages entre el 2018 i el 2019. Va ser finalista del premi Clic Fotoperiodisme Jove 2018 que atorga la Generalitat de Catalunya per les imatges que va captar l’1-O quan treballava al diari Regió7. Abans havia treballat a NacióManresa i després va fer-ho al Consell Comarcal del Moianès i a la Fundació Althaia.

On era l’1-O?
Jo treballava a Regió7 i havia de cobrir la jornada en dos dels quatre col·legis del meu poble, Sant Joan de Vilatorrada. En un d’ells, hi votava Jordi Pesarrodona, el pallasso que dies abans davant de la Conselleria d’Economia es va fer una fotografia al costat d’un agent de la Guàrdia Civil. A les xarxes d’un fòrum de la Guàrdia Civil vaig llegir amenaces cap a Pesarrodona i vaig percebre que hi hauria presència policial.

I va ser així?
Sí, hi van haver dues càrregues molt dures per part de la Policia espanyola. Una de les més bèsties de totes les càrregues que hi va haver aquell dia a tot el país. En totes dues vaig ser testimoni enregistrant les imatges i fent fotografies conscient que la meva família i amics eren allà rebent cops i protegint les urnes.

És un dels dies en què la professió l’ha posat més a prova?
Sí, va ser un moment terrible i que no oblidaré mai. A la universitat no t’ensenyen com has d’afrontar un moment de màxima intensitat com aquest. Per uns moments vaig extreure’m l’emoció del damunt i vaig dedicar-me a fer la meva feina. Com que ho vaig viure dues vegades, el segon cop va ser més senzill.

Quan decideix transformar aquella experiència en un llibre?
En el moment de les càrregues policials. Al cap d’unes hores vaig penjar un vídeo a YouTube i, en poques hores, va tenir milers de visualitzacions. La transcendència que ha tingut aquell referèndum i, després, amb la presó i l’exili de la majoria de polítics catalans, em va fer creure que deixava constància d’una part de la història de la comarca del Bages, que va ser una de les més castigades.

El llibre és ple d’històries anònimes i va més enllà d’un àlbum de fotografies.
Sí, no volia fer un àlbum de fotos, perquè de l’1-O ja se n’han fet moltíssims. Volia introduir-hi els testimonis com a valor afegit. He volgut reflectir els pensaments de la gent, si van passar por, si els va moure la il·lusió per ser allà. L’alcalde de Fonollosa diu al llibre que el que es va viure l’1-O ho portarà marcat tota la vida, com la resta.

Sense fer un espòiler, quina és la història més frapant del llibre?
N’hi ha moltes! Els lectors se sentiran molt identificats perquè és l’entusiasme i la il·lusió que es respirava dies abans de l’1-O arreu de Catalunya. Aquella jornada ja forma part de la història del país i va demostrar-se la capacitat de resistència, la dignitat i la fermesa de la gent per voler decidir lliurement a les urnes un futur millor mitjançant el seu vot.

L’1-O és un dia per estar-ne orgullosos de resistir en la defensa de les urnes o per maleir la violència policial?
Per estar-ne orgullosos, perquè es van superar tots els entrebancs possibles d’un Estat espanyol que tenia entre cella i cella que no se celebraria el referèndum. La ciutadania va respondre defensant les urnes tot i la repressió policial d’aquell dia. La violència que es va patir aquell dia ens acompanyarà tota la vida.

Tenint en compte com han evolucionat els fets des d’aleshores i veient com respira l’independentisme, què representa ara aquell 1-O?
És una sensació de la feina a mig fer, de no ser una victòria completa. De discrepàncies polítiques sempre n’hi ha hagut, però estic convençut que el poble, al marge de com actuen els partits polítics, ho tornaria a fer. Ara bé, amb les cúpules a la presó i a l’exili, tot ho fa més difícil.

Les seves fotografies s’han vist en documentals de gran audiència com Dos Cataluñas (Netflix) i Catalonia at the crossroads, i en mitjans com la BBC i TV3. Va ser una recompensa d’un dia tan intens?
Sí, és un orgull com un esdeveniment d’àmbit local pugui tenir tanta transcendència arreu del món. Els mitjans locals van jugar un paper rellevant en la dimensió global de l’1-O. Com ho demostra al Bages, on Regió7 va explicar tot el que va passar durant el referèndum a peu d’urna. Des de les cròniques dels mitjans locals que trepitgen el territori es van poder explicar uns fets que van agafar una dimensió més àmplia.

Vostè ha treballat, bàsicament, des de la premsa de proximitat. Ha estat la millor escola?
Indiscutiblement. Reivindico la premsa de proximitat perquè és el punt de partida de la majoria de notícies que es produeixen en pobles i barris, i és qui coneix millor la informació local. Sempre dic amb orgull que la meva escola ha estat Regió7, perquè la premsa local és essencial. Sobretot aquells qui encara aposten pel paper.

Per què els mitjans no aposten per la descentralització?
Treballar en un mitjà generalista i d’abast nacional no et fa ser millor periodista. Hi ha una visió esbiaixada que tot comença i acaba a Barcelona. A Catalunya hi ha molta vida més enllà de Barcelona. La premsa de proximitat és molt potent tot i les seves pròpies limitacions. Els mitjans d’àmbit nacional haurien d’obrir la mirada a altres comarques. En aquest sentit, qui acabi disposant d’una bona flota de periodistes arreu del territori és qui podrà oferir un producte més equilibrat i de millor qualitat.

La irrupció dels digitals no ho ha afavorit?
Hi ha un factor que ha agreujat el sector de la comunicació: la barra lliure en la informació gratuïta que tenen els lectors als digitals. És un mal hàbit que s’ha donat als lectors i a hores d’ara és molt difícil convèncer-los que la informació té un preu. Quan esgotes el nombre de notícies que pots consultar de forma gratuïta d’un mitjà en un mes, busques en un altre.

És a favor d’oferir continguts de pagament als digitals?
És una alternativa, sobretot per reforçar el missatge de periodisme de qualitat. Tot té un preu i no pot ser que la informació sigui gratuïta. Jo seria partidari d’establir una sola quota pel consum de diversos mitjans que et pogués permetre escollir tres o quatre portals digitals.

Som en un moment de precarietat laboral que ha estat agreujada la crisi sanitària.
Així és. Soc un entusiasta del treball que es fa als mitjans, però ja fa uns quants anys vaig haver de decidir marcar el rumb cap a un altre lloc. Quan ets en una redacció i veus que companys periodistes a qui consideres que fan un treball extraordinari que dignifiquen la professió s’obren camí cap a altres llocs, t’adones de la vulnerabilitat que viu el sector. És molt dur treballar en un mitjà amb el risc constant que l’endemà baixi la persiana. Això fa que el panorama sigui desolador. Ara bé, ningú ha trobat la fórmula màgica per capgirar la dinàmica actual.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram