El director Fèlix Colomer (Sabadell, 1993), que al documental Shootball (2017) ja havia aconseguit en exclusiva la confessió audiovisual del pederasta dels Maristes Joaquim Benítez, tenia clar que, en el context de la pandèmia de la Covid-19, havia d’entrar una càmera a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, institució sanitària de referència a Catalunya amb la qual manté bona relació. I així ho va fer. Li van obrir les portes en exclusiva “de bat a bat”, explica Colomer, i va poder gravar imatges de primera mà; imatges que, no a partir d’entrevistes sinó mitjançant la pròpia acció del dia a dia dels protagonistes –sanitaris i pacients–, expliquen des de la trinxera hospitalària la històrica crisi sanitària. I tan valuós va ser el material que va obtenir Colomer que la plataforma HBO el va voler convertir en una sèrie documental de tres episodis: Vitals. Una història humana (2021).
Ara sabem que Vitals és un documental, però amb quines garanties d’obtenir aquest producte va anar a gravar a l’Hospital Parc Taulí?
Doncs amb zero garanties, realment, perquè nosaltres, que al principi era jo sol, arribem allà dient “aviam què passa”; sabent que el que està passant és històric i que ser-hi dins té un sentit, però evidentment sense esperar que s’acabés convertint en una sèrie d’HBO amb aquestes històries tan tramades.
I en quin moment exacte va passar això?
Jo vaig començar sol amb una productora de Sabadell on he treballat els darrers quatre anys, Forest Film, i al cap d’uns dies veig que hi ha massa trames i aviso un company operador de càmera que se suma al rodatge. Amb l’ajuda d’un editor vam fer un petit teaser que vaig enviar a la productora El Terrat, que es va enamorar del projecte, i després, amb un segon teaser més professional, vam presentar la idea al DocsBarcelona, el festival de documentals de Barcelona, a través del qual va arribar a la responsable d’HBO a Europa, que també es va enamorar de la història.
Com es posa fi a un documental sobre una crisi sanitària que sembla no tenir fi?
Bé, nosaltres volem que sigui un document històric: no té res a veure amb l’actualitat; és igual que hi hagi una segona o una tercera onada. El que està passant ara és igual de greu però és el mateix que el que veus en el documental. Llavors, el final de les trames va ser com molt simple: en el cas dels pacients la història acaba quan surten de l’hospital o bé quan moren; en el cas dels sanitaris, quan després de la primera onada van tornar de la Unitat de Cures Intensives (UCI) al quiròfan i van deixar de fer torns de 12 hores.
Què diferència Vitals d’altres moltes històries sobre la Covid?
El que diferència la nostra història, i que és el que va enamorar HBO, és, per una banda, l’accés únic i obert de bat a bat al Parc Taulí i als pacients i familiars, que no va tenir ningú més; i, per altra banda, la forma de rodar: no són entrevistes, no és ‘veu en off’, sinó que és present; tu com a espectador ets allà, ets el company d’habitació d’aquell senyor o ets el marit d’aquella infermera que sopa a casa. Havíem vist mil entrevistes amb gent que ha passat Covid, però hi ha una diferència entre que algú t’ho expliqui i veure-ho tu mateix. I penso que gravar deu hores al dia durant dos mesos et permet apropar-te molt més a una realitat que una entrevista.
No percep, doncs, que l’audiència estigui saturada de la pandèmia?
Quan la gent em diu allò de “ostres, una altra història sobre Covid”, jo dic: “Saturat de la Covid ho estàs tu igual que jo, però no de la Covid en general, sinó de l’actualitat, de les xifres, de les corbes, de les mesures que es contradiuen”. Tothom que veu Vitals pensa: “Ah, val, això és diferent”. Perquè va sobre històries humanes, persones, i d’això no ens cansem: el que ens cansa són les estadístiques, però no que ens expliquin històries de persones com nosaltres. Com més fart estiguis de la Covid, més important és que et miris Vitals.
Li van posar alguna línia vermella al Parc Taulí?
L’única cosa que em van dir a l’entrada va ser: “Estàs preparat?”. En plan: “Només falta que ara tu et posis a plorar per les habitacions”. O sigui, que els sabia greu que jo em pogués venir avall; molt maco, el comentari. En cap moment, per part de ningú, ni directius ni pacients ni familiars, em van posar limitacions. Sí que vam fer visionats amb totes les famílies que hi apareixen, dos mesos abans que sortís, perquè volíem que se sentissin còmodes. Però tothom, fins i tot els familiars de les dues persones que moren, van quedar encantats amb el resultat. Sobretot va ser molt maco veure com els fills del senyor que mor al primer capítol, en Josep, van flipar quan ell i la seva dona es donen la ma de manera molt bonica i romàntica el segon abans de morir, ja que es veu que la seva relació era molt freda i no eren gaire carinyosos. De cop, els fills van descobrir a través del documental com eren els seus pares en la intimitat.
Parli’ns del rodatge. Hi va haver algun imprevist?
La forma d’entrar va ser de mica en mica: el primer dia vaig anar a gravar les obres, el segon vaig fer uns ‘plans recurs’, i després ja vaig anar a planta i a la UCI, que és on hi ha el més fotut. Això em va anar preparant. Imprevistos? El primer cop que el nostre sonidista va entrar a la UCI, el pacient que teníem al costat va morir. Aquell va ser l’únic moment del rodatge que vam haver d’apartar les càmeres perquè va entrar la família a acomiadar-se. Allà va ser com: “Hòstia, això és la Covid”. I això que ens va passar a nosaltres és el mateix que li passa a l’espectador quan, per molt que n’hagi sentit a parlar, ho veu i diu: “La Covid mata de veritat, i mata aquesta gent amb noms i cognoms que ens expliquen aquí”.
Més enllà de les escenes que ja s’imaginava, alguna el va sorprendre especialment?
Doncs sí: la més bonica per mi, la que em va fer plorar, va ser quan una infermera de la UCI va intentar que la reconegués el seu pacient, el César, quan ja va tornar a planta. Tu penses: “Aviam, és evident que la reconeixerà perquè hem vist mil converses entre ells en el propi documental: com no l’ha de reconèixer?”. Però quan arriba la Sílvia, li diu: “¿Sabes quién soy?”. I ell contesta: “No”. Aleshores, a tu se’t trenca el cor, dius: “Hòstia, no pot ser!”. Per un moment passes per mil emocions. I, de sobte, ell li dona la mà i li diu: “Eres Silvia, ¿no?”. Dient-ho ara encara se’m posa la pell de gallina. Cada cop que el veig és el moment on ploro més. Ens han passat coses que ni el millor guió de ficció hagués escrit. Hi ha moments increïbles perquè ells són increïbles.
Què li ha sorprès del funcionament intern d’un hospital en una crisi com aquesta?
M’han sorprès sobretot dues coses: en primer lloc, que cada dia passen coses, que és molt caòtic i has d’estar molt atent a tot; i, en segon lloc, el que m’ha flipat més és com de meravelloses persones són tots i totes. O sigui, no parlo de ser professionals, que això ja ho podia suposar perquè ser sanitari és quelcom molt vocacional, sinó ser molt bona gent en general: crec que no pots ser sanitari si no ets bona persona. Això és el que ha facilitat el poder rodar amb tothom a un metre. Potser amb una altra professió, i no en diré cap perquè és un follón [riu], hi hauria més reticències. Però aquí ens van ajudar molt; estaven disposats a tot pel documental en els moments més bèsties de la seva vida professional. Doble mèrit.
Com li ha afectat personalment tot el que ha viscut?
M’ha ajudat a fer-ho tot més real, a quan parlem de Covid pensar en la gent que he gravat. I, alhora, també una mica a odiar més els polítics, a odiar cert tipus de premsa… A pensar: “Ostres, però què fan?”. Les mesures, les contramesures, cada dia gent discutint-se… És com que ens oblidem de l’arrel, que és que hi ha gent a l’hospital intubada. De fet, un dia va venir a l’hospital la consellera [de Salut, Alba Vergés] a inaugurar una UCI… i buah! No, la odiava, no podia. Va veure dues netejadores i: “Hola, què tal? Com esteu?”. Jo no podia amb això, eh? Vaig gravar l’escena intentant fer aquesta crítica en la forma de rodar-la, com veient tota la premsa només seguint aquella persona, que és la menys important… Hòstia, no ho entenc. Quin fàstic. Quin fàstic tot el que estava passant en aquell moment.
Quin repte té al cap com a director després de Vitals?
El que em dona força per seguir buscant temes és que Vitals demostra que un documental social i en català pot arribar a centenars de milers de persones de tot Europa, i això per mi és genial perquè el format documental està superestigmatitzat per “ser una cosa avorrida, un rotllo” i no sé què. D’idees n’hi ha moltes: des de temes més divertits, com seguir un circ durant tot un any, fins d’altres més socials, que és l’àmbit que més m’interessa. De fet, una setmana després d’acabar el rodatge de Vitals, va néixer al propi Taulí el meu fill, que va ser prematur i vaig flipar amb l’ambient que es creava a la sala de nounats, on hi ha tot de mares i infermeres; tot de dones ajudant-se unes a les altres. Fins i tot podria ser un Vitals segona part: és una història que la base és trista però es creen unes relacions tan boniques que dic: “Ostres, aquí hi ha un documental”. Però vaja, de moment no hi ha res, de fet no ho saben ni al Taulí encara [riu]… Els ho haig de dir encara… Potser estan farts de mi! [riu]
Text: Joan Salicrú / Clack – AMIC
