Anna Freixa (La Pobla de Lillet, Berguedà, 1983) és periodista i integrant de la redacció d’esports de La Xarxa. Llicenciada en Periodisme a la Universitat Ramon Llull, té dos postgraus en Periodisme Esportiu i Comunicació a la Televisió. Després de fer la beca a Barça TV i TV3, es va incorporar a La Xarxa, on treballa des de fa 15 anys. Especialitzada en hoquei sobre patins, ha presentat diversos espais esportius de la XAL. A Comunicació 21, Freixa reivindica els esports minoritaris i l’aposta que fa La Xarxa a l’hora de visualitzar l’esport femení.

Televisió i esports. Són les teves dues passions?
Sí, des de ben petita volia ser periodista esportiva i treballar a la televisió. Amb nou anys i coincidint amb els Jocs Olímpics de Barcelona, jo no volia assistir-hi com a espectadora sinó com a periodista. La meva referent sempre ha estat Neus Yerro, però n’hi havia d’altres com Pilar Calvo o Rut Vilar.

Què t’ha aportat treballar durant 15 anys a La Xarxa?
No hi ha millor mitjà per aprendre la televisió que a La Xarxa. He fet gairebé tots els papers de l’auca, cosa que m’ha enriquit com a periodista i tenir molta polivalència. He crescut moltíssim com a professional. A més de la dinàmica habitual de la feina, en aquests anys he tingut dues experiències brutals amb La Xarxa: els World Roller Games i els Jocs del Mediterrani a Tarragona.

La Xarxa té una mirada més local. Això implica que el futbol d’elit no hi tingui cabuda. És una llosa?
No, no ho és, perquè a La Xarxa hi té cabuda tot l’esport, el femení i el més minoritari. Disposar d’un ventall de televisions locals ens permet oferir la informació d’equips i d’esports que cap altre mitjà se’n fa ressò. I és més, l’esport femení té molta presència, i ocupa el 50% de la informació.

Com és, de portes endins, el treball en xarxa en clau esportiva?
És una tasca compartida entre l’equip que som a Barcelona i la resta de televisions locals. En aquest sentit, és molt habitual que algunes de les informacions esportives que a vegades apareixen en mitjans més generalistes ja s’han ofert primer a La Xarxa. I és així pel fet que les televisions locals són qui les expliquen primer que ningú, perquè hi ha el valor afegit de la proximitat i la confiança que es genera entre els clubs i el mitjà.

La versió televisiva i radiofònica de l’En joc es complementa?
Sí, tot i que les dues versions són relativament diferents. El que les diferencia són les imatges. Com que la ràdio no les necessita, tot flueix de forma més ràpida. A la televisió cal disposar d’aquestes imatges per completar la informació. Des de fa un temps hem apostat per incloure les videotrucades a l’En joc i això ens permet viure els fets en directe i que els protagonistes se’n sentin una mica més. Al cap i a la fi, són dues maneres d’oferir els esports a través de La Xarxa, totes dues complementàries.

“A La Xarxa hi té cabuda tot l’esport, el femení i el més minoritari”

La pandèmia va provocar l’aturada de la competició esportiva. Com heu sobreviscut les setmanes sense l’esport en viu?
Ha estat una etapa molt complexa. Hem hagut de tenir molta cintura per superar canvis imprevistos, com ara la suspensió de partits programats. Ha estat una lliçó de superació que hem fet amb molt enginy per mantenir vius els esports a La Xarxa.

Quina valoració fas de l’En joc que s’ha estrenat aquesta temporada?
A més de la pandèmia, aquest nou format dels esports a La Xarxa ha estat molt positiu. Comptem amb un nou plató, que ens permet oferir un producte de més qualitat. Són cinc hores en directe que abraça tota l’amplitud del territori català. Ara que hem acabat la temporada, estem contents de la feina feta. Ara ja estem preparant la següent.

Escenifiques una fornada de dones periodistes amb presència als mitjans, cosa que fa uns anys era menys habitual. En l’àmbit de la premsa esportiva, la dona també s’està fent un lloc?
Sí, tot i que encara queda molt camí per recórrer. Una prova d’això és que, mentre que les dones fem pantalla i exercim de presentadores, en els llocs de direcció dels mitjans esportius hi manca més presència femenina. I això respon al fet que a les dones periodistes encara no se’ns tracta com a iguals respecte dels homes.

Acceptaries ser cap d’esports de La Xarxa?
[Riu] A mi m’agrada fer de periodista i trepitjar el terreny. No m’hi veig dirigint la redacció, crec que no seria tan feliç com ho soc ara de periodista.

El periodisme esportiu es cataloga habitualment de segona categoria.
Això és el que sempre es diu i se’ns tracta de forma injusta. Sembla que si no t’especialitzes en política o economia no pots fer un periodisme amb rigor. A Catalunya hi ha periodisme molt ben fet amb professionals de prestigi. No sé si algun dia es podrà capgirar aquesta vella llegenda.

T’has plantejat mai fer alguna cosa més enllà del periodisme esportiu?
No, el periodisme esportiu m’omple i vull seguir dedicant-m’hi. A La Xarxa tenim l’avantatge que pots fer una mica de tot i mai tens la sensació d’encasellar-te en res. Quan vaig cobrir els Jocs del Mediterrani vaig tenir la sensació de ser en uns Jocs Olímpics, que possiblement és el que em faria més il·lusió cobrir com a periodista. L’altre somni és Roland Garros [riu].

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram