Esteve Giralt (Mollet del Vallès, 1979) acaba d’assumir la presidència de la junta de govern de la Demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Llicenciat en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, col·labora a RAC1 i La Vanguardia. Lligat a la informació com a freelance, treballa temes ciutadans, tribunals o esports a les comarques de Tarragona. Anteriorment havia treballat a Cadena SER, Catalunya Ràdio, Mundo Deportivo o Canal Reus, i segueix escrivint a revistes com el Descobrir Catalunya o Fet a Tarragona, entre d’altres. A Comunicació 21, Giralt defensa el periodisme fet lluny de l’àrea metropolitana de Barcelona i denuncia la precarietat laboral del sector.
Aterres a Reus el 2002 per fer una beca d’estiu i ja t’hi has quedat. Són gairebé 20 anys! Com va ser la teva integració en el món periodístic tarragoní?
[Somriu] Aquesta és una gran terra d’acollida, molta gent hem vingut de fora i ens hem arrelat, i jo des del primer dia m’hi he sentit com un tarragoní més. Va ser fàcil, i quan arribes has de tenir la voluntat de conèixer el món que t’envolta i la curiositat d’un periodista, en aquest sentit, t’ho posa una mica més fàcil. A mi, si em pregunten d’on soc, dic que soc del Camp de Tarragona, perquè és d’on m’hi sento, i la meva parella és d’aquí i el meu fill ha nascut aquí.
Què recordes d’aquella primera experiència a Ràdio Reus?
Recordo que era una època de molta mobilització pel sector de la fruita seca del Camp de Tarragona, van haver molts talls de carretera i manifestacions. Hi vaig aprendre molt i vaig descobrir un mitjà com la ràdio. Era una gran escola i avui en dia sembla que falti el paper de la redacció, on hi havia molta gent de generacions diferents i era un gran món. Va ser una escola i encara tinc la sort de compartir coses amb companys amb qui vaig passar aquella època.
Des de fa més de 15 anys t’has convertit en la veu de referència de les comarques tarragonines de RAC1, l’emissora líder del país. Com es viu el periodisme allunyat de l’esfera de l’àrea metropolitana de Barcelona?
És un món particular, com tants d’altres. Des de la perifèria hi ha moltes vegades que anem lligats amb el que passa en els grans centres, però en versió tarragonina. A banda, hi ha tot un reguitzell d’informacions que no tenen res a veure amb el que passa a les grans capitals i que poques vegades es converteixen en protagonistes. Són explosions informatives que converteixen en protagonista el lloc on treballes i has d’estar molt preparat per als canvis de la potència del focus. Som al sud d’un país petit i no és fàcil vendre segons quins temes.
Per què no és fàcil tenir-hi més presència?
Jo tinc la sort que fa molts anys que treballo des de Tarragona, tinc un recorregut, uns companys que em coneixen i tenen la confiança per donar-me cobertura en aquells temes que els proposo, però no sempre és fàcil, i ho és menys quan hi ha grans bombes informatives a Barcelona.
“Si cada cop tenim més periodistes a l’altre costat [a empreses i institucions] i menys periodistes fent l’ofici, tenim un problema com a societat”
Més enllà de la informació generalista, a RAC1 també t’hem escoltat en l’àmbit esportiu. Això et fa ser més polifacètic?
Admeto que soc una mica boig amb això, m’agrada pràcticament tot i els temes que em fan més mandra de fer són els de política. L’esport et dona molta agilitat de resposta, et fa perdre molt la por als directes i a la improvisació, i acabes gaudint-ne molt. Treballar amb esports m’ha ajudat a ser més flexible a l’hora d’explicar les coses. I a més vaig tenir l’oportunitat de gaudir l’etapa del Gimnàstic a Primera Divisió i del Reus a Segona. Era en camps on hagués pagat una entrada per veure els partits.
Des de fa uns dies ets el nou president de la Demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes. Què suposa?
Abans que Coia Ballesté marxés a Londres assumint la corresponsalia per TV3 i Catalunya Ràdio va comentar-m’ho. El seu relleu natural era jo, pel càrrec [era el vicepresident], ens tenim molta confiança. El que canvia és la repartició institucional que ens fèiem amb ella i ara n’assumiré jo una mica més, i també en la presa de decisions, que passarà per mi al costat de tots els companys i companyes de la junta.
Com es treballa al Col·legi de Periodistes a cavall entre Barcelona i Tarragona?
Tenim un lligam molt fort, perquè la manera de funcionar és a través de juntes periòdiques de tots els representants de Catalunya i és una manera molt col·legiada, compartint tot. Es basa en un grup de periodistes que es troben periòdicament i que miren de trobar solucions a tot el que està passant.
La precarietat laboral en el sector cada cop és més present. Com es pot combatre des del Col·legi de Periodistes?
És el rival a batre, la meva gran cabòria. Estem en un moment molt complicat, les diferents crisis que s’han anat succeint en el temps han afeblit el nostre ofici i és un dels nostres grans cavalls de batalla. Però et seré sincer: quan molts companys ens diuen que podríem fer més, en un mercat de lliure competència on s’ha intentat actuar amb regulació de preus i taxes mínimes, et trobes amb la barrera del propi mercat. Malgrat les limitacions ho hem de denunciar, hem de fer pinya entre tots i hem de conèixer els casos per treballar-hi.
Quines conseqüències ha tingut la precarietat en l’ofici de periodista?
Hem perdut una gran generació de periodistes com a conseqüència de la precarietat laboral, periodistes que han deixat de ser-ho perquè no arribaven a final de mes i s’han dedicat a altres coses. Aquesta precarietat genera que molts companys han de buscar-se l’exercici del seu ofici en el món de les empreses. Cada cop hi ha més periodistes en l’entorn empresarial i institucional, que és una feina totalment lloable, però si cada cop tenim més periodistes a l’altre costat i menys periodistes fent l’ofici, tenim un problema com a societat.
“El bon periodisme ho és a qualsevol lloc on es faci. Retenir el talent no és fàcil, i jo vaig fer el procés al revés”
Quan ja es veu la llum al final del túnel d’aquesta pandèmia, quina és la radiografia que es visualitza de l’ecosistema periodístic a la demarcació de Tarragona?
No estem en un bon moment. Els mitjans noten la crisi, les redaccions cada cop van més justes d’efectius i això ho notes en mitjans de llarga tradició, com podria ser el Diari de Tarragona. El diari Més, per exemple, també està patint la crisi d’anunciants, i la resta de mitjans o emissores històriques, com Ràdio Reus, estan perdent hores d’emissió pròpies. A nivell de televisions, Canal Reus i TAC12 tenen molt recorregut lligant-se amb el territori. Així i tot, l’aparició de mitjans digitals ha obert una situació interessant, perquè donen feina a periodistes joves. També han aparegut projectes curiosos, com Ràdio Ciutat de Tarragona, que està formada per gent molt jove que fa ràdio, s’està associant amb La Xarxa i que està fent coses molt interessants i s’està convertint en una de les grans pedreres del periodisme de gent jove.
Creus que els mitjans de la demarcació de Tarragona s’han adaptat bé al procés tecnològic?
S’estan fent esforços interessants, estan apareixent bons productes lligats en aquest entorn digital. Els productes sorgits en plena digitalització tenen a gent més jove que per a ells és molt més natural, i tots tenim molt clar que la realitat va cap aquí.
Hi ha una fuga de talent cap a Barcelona per treballar als grans mitjans?
El bon periodisme ho és a qualsevol lloc on es faci. Retenir el talent no és fàcil, i jo vaig fer el procés al revés. Està molt bé que la gent entengui que la millor escola de periodisme és entrar en un mitjà petit i lluitar mil batalles en lloc d’anar a un mitjà gran i ser un més, una formigueta més d’un gran engranatge. La crisi no posa fàcil la retenció del talent, quan els sous són tan precaris has d’intentar fer el pas de marxar fora i que un mitjà més gran et doni un salari millor.
Després de 20 anys a l’entorn de Tarragona, has tingut mai la temptació de tornar?
Sí, cap al Vallès i cap a Barcelona, he tingut la temptació de fer-ho fruit de diversos oferiments laborals. Però m’he sentit molt còmode treballant aquí, mai he tingut la sensació d’estancament, i de moment he preferit quedar-me. Però tornar no és una cosa que descarti, sempre i quan els mitjans de transport millorin.
