Lluís Mascaró: “La premsa més rigorosa és l’esportiva”

Lluís Mascaró (Barcelona, 1964) és el director del diari Sport, que des de 2019 pertany a Prensa Ibérica. Va estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i va iniciar-se professionalment a El Correo Catalán. Posteriorment va treballar a La Mañana i Diario de Barcelona. El 1991 es va incorporar a l’Sport, i durant més de 30 anys ha exercit diferents càrrecs de responsabilitat fins a ser-ne el director. A Comunicació 21, Mascaró analitza el paper del periodisme esportiu amb l’aparició dels streamers.

Més de tres dècades al diari Sport. La seva trajectòria, de baix a dalt, és un valor afegit a l’hora d’assumir-ne la direcció?
Sí, tot i que en els mitjans de comunicació no és habitual que s’aposti per la gent de la casa. Prensa Ibérica ho fa, i és molt recomanable. En primer lloc, perquè el màxim responsable coneix perfectament el producte i la seva redacció, i en segon lloc, perquè té un missatge clar: una persona que s’ha format aquí i que hi ha crescut periodísticament pot arribar a ser-ne el director.

S’hi va postular o la proposta va ser del grup editorial?
Feia més de 20 anys que era director adjunt del diari. Tot i conèixer el producte, el candidat escollit sempre venia de fora. Un cop Prensa Ibérica va assumir la capçalera, l’aposta va ser que Albert Sáez (director d’El Periódico) assumís la bicefàlia per fer aquesta integració, i quan ell va decidir que ja havia fet la seva feina, va proposar-me com a director.

Fa quatre anys Prensa Ibérica va absorbir Grupo Zeta. S’han acabat les èpoques d’incertesa i, sobretot, de l’ERO que va patir l’Sport quan encara era a mans de Zeta.
Aquell ERO, ara fa cinc anys, va reduir un 30% la plantilla. Va ser un sotrac important, ja que vam haver de continuar endavant amb 26 professionals menys. Ens va obligar a reestructurar-nos internament. És veritat que hem reforçat l’equip, però no hem arribat a recuperar el nombre d’efectius que teníem abans de l’ERO.

S’ha feminitzat la plantilla de l’Sport en els darrers anys?
Actualment, som un 30-70, quan abans estàvem en un 0-100! És una tendència a l’alça, tot i que he de dir que, quan sol·licitem becaris per a la temporada d’estiu, tenim dificultats perquè siguin noies. Així i tot, és bo que estiguin apareixent noves veus femenines en el periodisme esportiu.

“El periodisme esportiu s’ha de reivindicar davant de l’entreteniment”

Què ha aportat Prensa Ibérica al diari?
No només ha donat estabilitat, sinó que ha salvat la capçalera! L’Sport tenia tots els números per desaparèixer. Nosaltres venim d’una triple crisi: la de la premsa escrita, l’econòmica i la del Grupo Zeta. Era la tempesta perfecta, no haguéssim superat aquesta crisi de la pandèmia. El múscul de Prensa Ibérica ha salvat l’Sport i El Periódico de Catalunya.

Què han aportat Sport i El Periódico a Prensa Ibérica?
Els dos diaris del Grupo Zeta han aportat el factor nacionalitat, perquè som dos diaris d’abast nacional, presents en tot l’Estat espanyol. Així hem contribuït a donar una marca nacional a Prensa Ibérica.

Quins són els canvis més rellevants des de l’arribada de Prensa Ibérica?
Prensa Ibérica té molta capil·laritat, compta amb 25 capçaleres arreu d’Espanya, sent diaris locals o regionals molt potents en les seves àrees geogràfiques. Té més de 1.500 periodistes en nòmina, que genera una capacitat de generar informació bestial. El grup s’ha hagut de reestructurar, s’han creat unes direccions generals de continguts, una d’elles és la de Catalunya i les Balears, que l’assumeix Albert Sáez.

I quant a les sinergies, quin rol comparteixen les capçaleres de Prensa Ibérica?
Dins els diferents hubs de continguts que té Prensa Ibérica, Sport lidera el hub esportiu. Com a director del diari, també soc el director d’aquest hub. Nodrim de continguts esportius tots els diaris del grup. Això genera sinergies amb El Periódico i amb la resta de mitjans del grup.

Quines?
Un exemple és la cobertura que vam fer del passat Mundial de futbol, amb quatre enviats especials de Prensa Ibérica a Qatar: dos d’esportius, un d’El Periódico de Catalunya i un altre d’El Periódico de España. Entre tots quatre es va fer una cobertura per a tots els mitjans de Prensa Ibérica.

Aquesta fórmula és la base del present i del futur per fer viable el periodisme?
És el present per a grups de comunicació tan grans com el nostre. Estem en una fase primigènia d’aquest projecte, fent petits experiments, com els mundials femenins de futbol o de bàsquet, motociclisme i tennis, i amb continguts molt transversals. De moment, les cobertures globals les fem amb continguts transversals que serveixen igual per a tots els mitjans. Així i tot, dels 25 mitjans, cadascú té la seva particularitat i la seva essència.

“El múscul de Prensa Ibérica ha salvat l’Sport i El Periódico de Catalunya”

En què ha contribuït l’Sport al periodisme en els seus més de 40 anys de vida?
Hi ha contribuït en tres aspectes: l’aposta pel color; la proximitat amb el lector a través de la passió i l’emoció que generem; i la més essencial: vam ser el primer diari desacomplexadament barcelonista, un distintiu que fins aleshores no existia.

Publiquen en castellà i tenen una edició digital en castellà i en anglès. S’han plantejat una edició en català?
No, perquè una edició en català és econòmicament inviable. El 50% de les nostres vendes són fora de Catalunya, i del 50% que venem a Catalunya, hauríem de fer la meitat en català i l’altra meitat en castellà. Al final, de tota l’edició, ens quedaríem amb només un 25% en català, i perd tot el sentit.

Dos dels diaris esportius a Catalunya editen en castellà. Per què majoritàriament el consum de la premsa esportiva no és en català?
El llenguatge esportiu, tot i que s’han fet molts esforços, continuen sent en castellà, i és complicat perquè tampoc hi ha un recorregut econòmic que l’avali. A més, el perfil del lector de premsa esportiva és majoritàriament immigrant, que busca el diari per sentir-se identificat amb el Barça.

Aquest fet fa que els esforços es concentrin a reforçar la presència del diari en el mercat de l’Amèrica Llatina?
Sí, així és. Un 45% d’usuaris de la versió digital de l’Sport són lectors de fora de l’Estat espanyol, principalment de l’Amèrica Llatina i els Estats Units. És un espai on podem créixer, per això volem apostar-hi. Aquesta aposta és la internacionalització de l’Sport per convertir-nos en un diari més global amb continguts més globals.

“Una edició en català de l’Sport és econòmicament inviable”

En l’aparador internacional, quin paper que juga el diari Sport respecte a capçaleres de referència mundial?
El diari Sport és referència de l’univers Barça. Tenim clar a qui ens dirigim, i són els lectors culers que volen saber informació del Barça i sentir-s’hi identificats. El nostre paper, a diferència de L’Équipe o l’Olé, es dirigir-nos als culers d’arreu del món, en castellà i en anglès.

Tornem a casa. Qui manté l’hegemonia del periodisme esportiu a Catalunya?
És un frec a frec, competim pel mateix espai. Mundo Deportivo, com a diari degà, té un bagatge que s’ha de reconèixer. Però fa 40 anys, l’aparició de l’Sport va ser una revolució en tots els aspectes. Aleshores hi havia quatre diaris esportius: Mundo Deportivo, Sport, Dicen i 424. Avui només en quedem dos, a més de L’Esportiu.

Per què el Barça monopolitza la informació del diari?
L’Sport és un diari del Barça, una marca global que s’ho menja tot. Un fenomen esportiu i social que arrossega milions de seguidors arreu del món i que té una repercussió més enllà de Catalunya. A partir d’aquí és lògica la cobertura que fem de la informació que genera el club blaugrana.

I la resta, què?
També hi tenen cabuda, però menys. Hem fet una gran aposta pel futbol català oferint més de 20 pàgines setmanals. Però la nostra prioritat és oferir la millor informació del Barça als nostres lectors, i per això hi posem tot l’esforç cap aquesta direcció.

Quan el Barça guanya títols, es venen més diaris?
Sí, està absolutament demostrat. Per això, sempre ho explico als presidents del Barça quan es queixen d’alguna informació que no els agrada i em diuen que volem que l’equip no rutlli. I s’equivoquen, perquè si el Barça guanya, l’Sport també. Així i tot, nosaltres fem periodisme i ens toca fiscalitzar la gestió esportiva i institucional del club.

I ho fan, fiscalitzar?
Sí, per descomptat. Al llarg de la història, nosaltres ens hem identificat per ser molt crítics amb presidents, entrenadors i jugadors que crèiem que ho feien malament, sempre mirant en benefici del Barça com a club. Sempre hem avantposat els beneficis del Barça com a club a la bona relació amb el president, l’entrenador o el jugador.

Des de fa uns anys hi ha hagut una bunquerització de la informació, sobretot per part dels clubs. Com a periodista, per què creu que s’ha arribat fins aquí?
Per dos motius: l’estratègia econòmica dels clubs i el món bombolla amb què viuen els futbolistes. Quant a l’estratègia econòmica, els clubs han monetitzat la informació que generen, cosa que en surten guanyant. I els jugadors s’han tancat en el seu món i han posat una barrera en la seva relació amb dels mitjans de comunicació.

I què ha provocat?
Que a diferència d’abans, que podies fer un cafè amb Schuster o Maradona després d’un entrenament, ara necessites demanar una entrevista a Lewandowski amb sis mesos d’antelació.

“L’Sport vol convertir-se en un diari global”

En l’escenari actual, qui té més responsabilitat de ser on som: els periodistes o els jugadors?
Els jugadors, especialment el seu entorn, que ha posat una distància infranquejable als periodistes. Hi ha una sobreprotecció dels jugadors d’elit totalment desmesurada. Els periodistes hem quedat arraconats.

En canvi, hi ha jugadors i entrenadors que sí accepten que els entrevistin streamers. Per què?
Perquè els periodistes fem preguntes incòmodes i amb els streamers és un bany i massatge. La feina d’un periodista és preguntar-ho tot, la d’un streamer és entretenir. Per això cada cop costa més fer bon periodisme.

El factor espectacle està eclipsant el periodisme esportiu?
El periodisme esportiu s’ha de reivindicar davant de l’entreteniment. I ho ha de fer amb el valor del rigor i la informació. Hem de reivindicar que som el periodisme qui explica la realitat davant dels streamers, que munten un xou al voltant de la informació. Hi ha temptacions a posar en el mateix sac la informació i l’entreteniment. El xou no és periodisme.

Però els joves majoritàriament trien l’entreteniment.
Si els joves volen informació rigorosa hauran de buscar els mitjans tradicionals, perquè és on formem part la majoria de periodistes que fa molts anys que som en la professió. Així i tot, entenc que no podem estar-ne al marge. Per això som a TikTok, en plataformes on els joves consumeixen habitualment.

El consum de la informació està canviant a marxes forçades. El paper cada cop és més car i cada cop es llegeix menys. Creu que acabarà desapareixent?
Sí, acabarà desapareixent, però encara falten molts anys. Tenim l’exemple dels llibres, que han sobreviscut i tenen una bona salut. Amb la premsa està passant el mateix. Es manté perquè aportem un valor a la societat, tot i que amb audiències menors. Malgrat tot, continuarem plantant cara.

Som molt lluny del boom que va viure la premsa de paper a Catalunya als anys 90.
Sí, aquell moment d’efervescència no el tornarem a viure mai més. Aleshores, l’Sport va arribar a vendre 200.000 diaris en moments puntuals, amb una mitjana diària de 100.000! Actualment venem uns 30.000 exemplars diaris. Hem patit un descens molt bèstia, com tot el sector. Hi té a veure la caiguda de la publicitat. Abans comptàvem amb 10 o 15 pàgines de publicitat, i ara pràcticament ha desaparegut.

Què els diria a aquells que es refereixen als mitjans esportius com a pamflets?
La premsa més rigorosa és l’esportiva. Les informacions les fem amb rigor i les contrastem, molt més que els mitjans d’informació general. Se’ns acusa de ser un diari de club, quan la majoria de diaris generalistes sempre estan lligats a un partit polític.

“El prototip del periodista d’avui és el d’un redactor multimèdia”

Com s’està adaptant la professió a la revolució digital i tecnològica?
Som la professió que hem patit més la transformació digital i tecnològica. Ens ha obligat a reinventar-nos. L’ordre mental del periodista ha canviat moltíssim, i l’organització de les redaccions, també.

Amb el paper en caiguda lliure, la supervivència passa per apostar cegament pel format digital i l’audiovisual. Així s’explica la incorporació de David Bernabeu?
Sí, és el prototip del periodista d’avui, un redactor multimèdia. Cada vegada més apostem per l’audiovisual i per ser capaços de generar continguts en vídeo per a la pàgina web, que s’ha de convertir en una televisió digital.

El periodisme viu esclavitzat en la dictadura del clic?
És una conseqüència de com es mesuren actualment les audiències digitals. Però té un risc: l’engany amb el clickbait. Per això, cal continuar reivindicant la rigorositat, no prendre el pèl als lectors. Més que mai hem d’apostar per la informació i el periodisme, tant en el paper com en el digital.

Quins són els reptes del diari per al 2023?
Créixer en audiència digital i minimitzar la caiguda del paper. Continuar establint aliances com amb la revista Panenka, que ens aporten un valor afegit. I mantenir la nostra prioritat: oferir continguts que sedueixin els lectors.