L’acord del consell de govern de la CCMA respecte a l’inici d’un important procés de reestructuració empresarial i laboral serà, segur, tema de conversa, interès… i preocupacions, però també d’expectatives del món audiovisual a casa nostra. En molts dels seus punts hi ha moltes coincidències amb operacions similars realitzades en aquests darrers anys per altres corporacions públiques europees; tot i que ara se li suma la urgència d’oferir elements extres d’estalvi pressupostari per la delicada situació que estan passant les finances públiques i la crisi econòmica que ens envolta, fet que exigirà sacrificis. Però les presses en economitzar partides no haurien de condicionar l’adopció de mesures encertades en benefici del servei públic que realitza la casa, i de la projecció professional dels qui participen en els seus continguts; ja treballin dins, com els qui ho fan en productores independents.
Crisi vol dir també oportunitat de nous camins a explorar en pro de la qualitat dels continguts, ja siguin informatius, com d’entreteniment, de ficció, com de tot allò que pot ser d’interès d’oferir per part d’un gran grup de comunicació multimèdia i multicanal. Com en moltes altres empreses del sector, una interrelació més estreta entre productors, realitzadors, tècnics, redactors… de televisió, ràdio i nous mitjans no només pot ser beneficiosa per a l’intercanvi d’experiències, sinó per a l’obertura de nous recorreguts professionals que poden oferir el superar antics compartiments estancs.
Dèiem que les presses no haurien de ser males conselleres. De la mateixa manera que qualsevol plantejament de sinèrgies entre professionals de distints mitjans ha de respectar –i potenciar!– les característiques diferencials de cada llenguatge audiovisual i no tendir a productes amorfs, hi ha condicionants físics que ni són gratuïts, ni haurien de ser negligits en aquesta prevista reorganització. Concentrar serveis i departaments en un mateix edifici pot –ho dèiem abans– tenir efectes positius més enllà dels estalvis buscats. Però caldria que no s’oblidés que, en el cas de la ràdio, la presència dels estudis dins la capital va més enllà de la comoditat per a convidats, col·laboradors i tertulians. No és només una conseqüència de la clàssica frase de “a la ràdio hi vas, a la tele t’hi porten”, sinó que compleix una proximitat o centralitat geogràfica estratègica. Només cal mirar què passa a París o Londres o, aquí mateix, on són ubicades la resta de grans emissores radiofòniques a Catalunya, siguin generalistes o temàtiques.
