Foto: Joanna Chichelnitzky
Núria de José (Montgat, 1971) és vicedegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya i responsable d’actualitat de la Xarxa Audiovisual Local. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, també va ser responsable de coordinació i cap de projectes de la XAL, i directora de continguts de COMRàdio, empresa a la qual es va incorporar com a coordinadora de programes l’any 2007. Va començar a exercir el periodisme en els serveis d’esports de Televisió de Mataró i del diari Crònica de Mataró, entre altres col·laboracions en mitjans locals de la comarca del Maresme. També va ser directora a Ràdio Premià de Mar, càrrec que va ocupar durant prop de 12 anys. A Comunicació 21, De José creu que el periodisme travessa un moment crític quant a credibilitat.
Vostè és la responsable d’actualitat de la Xarxa de Televisions Locals. Tenint en compte que som a final de temporada, ens pot avançar quines novetats hi haurà el proper curs?
No em correspon a mi explicar si hi haurà novetats. Tot vindrà [somriu].
La XAL agrupa 150 ràdios i 55 televisions de proximitat. Creu que La Xarxa –que compleix 25 anys de trajectòria– té el reconeixement social que mereix?
Sí, cada cop més. La marca cada cop és més coneguda, s’està impregnant com una taca d’oli. Hi ha diversos indicadors que m’ho demostren. El primer, el teu grup d’amics més proper, que consumeix el producte de La Xarxa, però també l’interès que hi ha en què acudim a les rodes de premsa i a les presentacions, que ha anat in crescendo.
Competeixen amb el 3Cat?
No tinc aquesta percepció. Des d’una mirada dels informatius, la prioritat és oferir uns continguts amb els quals el nostre usuari, aquell que consumeix informació des d’un mitjà de proximitat, se senti còmode i no tingui la necessitat d’anar a buscar la informació que desitja en una altra plataforma. I la prioritat des d’informatius és posar el focus en l’àmbit social (salut, educació o mobilitat) i la proximitat.
Creu que s’ha enterrat definitivament que les ràdios i televisions de proximitat són de segona fila?
Sí, perquè durant massa temps a les ràdios municipals que formen part de La Xarxa se’ls ha penjat injustament la llufa de ràdios cutres. És menys professional un periodista que treballi en un mitjà local? No. Les ràdios locals tenen un abast de cobertura inferior i uns recursos que s’hi adeqüen.
“Estem abaixant els braços, cal que reivindiquem molt més la funció que té el periodisme”
Què ha aportat LaXarxa+?
En primer lloc, la novetat. La història haurà d’explicar que la primera OTT del país va sorgir de la comunicació local. I ha estat així, per posar-lo en valor i prestigiar-lo, i també, per aquesta capacitat que té d’adaptar-se a l’hàbit de consum de l’audiència. La plataforma LaXarxa+ ha permès trencar la limitació física que tenien els mitjans de comunicació adherits. Ara la cobertura és global, i ha permès concentrar una comunitat per afinitats.
Acaba de començar la temporada de castells, un dels continguts prèmium de La Xarxa.
La Xarxa s’ha posicionat com la plataforma dels castells, que és una eina de país espectacular. Des de fa anys, La Xarxa va agafar aquesta bandera, és un nínxol que s’ha cuidat molt bé, i la plataforma està contribuint a eixamplar molt més la cobertura i l’interès pels castells. Com també per les retransmissions esportives de categories on hi participen els equips de pobles i ciutats dels mitjans adherits, que tenen molt bona acollida.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Des de la posada en marxa de la plataforma, quins reptes té La Xarxa?
Crec que el projecte de La Xarxa està molt ben encaminat. Dit això, la prioritat és consolidar la plataforma, especialment els nínxols i les temàtiques per a les quals s’està apostant fermament. I, sobretot, que la plataforma no ens faci perdre l’essència de La Xarxa: donar servei i ser una eina d’interacció de continguts entre els diferents mitjans adherits.
Vostè és una periodista que va viure els anys més dolços de COMRàdio. Com va viure la seva desaparició?
Amb molta tristesa, perquè va ser una etapa professional i personal molt feliç. Vaig viure COMRàdio des de dues vessants. L’una, com a directora de Ràdio Premià de Mar, i l’altra, com a directora de programes de l’emissora. Reivindicaré sempre la tasca que va fer COMRàdio per a les emissores municipals. Darrere dels Barril o Cuní, hi havia una tasca imprescindible de formació, de suport i d’acompanyament a les ràdios locals.
A vostè el periodisme de proximitat li ve de lluny. Sent molt jove va dirigir Ràdio Premià, tot i que sempre ha viscut a Montgat. Per què no hi ha emissora municipal al seu poble?
Al llarg de tots aquests anys hi ha hagut algun intent de posar-la en marxa, però la idea no va acabar de quallar. Montgat és un poble peculiar, sense massa identitat com a municipi. En els darrers anys, ha viscut un procés demogràfic molt bèstia. M’agradaria que hi hagués una emissora municipal, possiblement tindria més sentit una vinculació amb Tiana o Badalona, perquè fos més rendible, i respondria més a la realitat.
“Diria que cap dona ha utilitzat el Punt Lila del Col·legi de Periodistes. Em sorprèn i em genera dubtes”
En l’estrena de l’exposició Dones periodistes contra el masclisme a l’Espai Línia de Barcelona, vostè va demanar que s’equiparin els sous entre homes i dones en la professió. És un greuge pendent que té l’ofici?
Sí, però en tot cas, quan em referia a l’equiparació de sous no volia dir que per una mateixa feina es paga més a un home periodista que a una dona, ja que seria un escàndol. El greuge té a veure amb les condicions, que no són les mateixes.
Què vol dir?
Que la dona es veu obligada a acollir-se a més reduccions de jornada i que, de retruc, també es veu obligada a renunciar a càrrecs directius, majoritàriament ocupats per homes. A més, les retribucions d’aquests càrrecs són més elevades. Malauradament, no només passa en el periodisme, sinó en tots els àmbits professionals.
En una entrevista recent a Comunicació 21, Antoni Bassas reconeixia que “el periodisme s’ha feminitzat”. Ho comparteix?
Sí, ja fa uns anys que això passa. Ho veiem a la majoria de facultats de Periodisme, on les notes de tall són molt altes i majoritàriament hi accedeixen les noies. Fins i tot a les redaccions dels mitjans de comunicació. En canvi, als llocs de direcció hi predominen els homes.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Hi ha un altre fenomen que és l’edatisme. Per què afecta més a les dones que als homes?
Sí, per descomptat. Quantes dones periodistes grans presenten actualment a televisió en aquest país? Cap. És una qüestió d’imatge, socialment està acceptat així. Es prefereix una dona més jove i un home més gran. Però, també en aquest cas, va més enllà del periodisme. També els passa el mateix a actrius, psicòlogues i economistes.
Com a vicedegana del Col·legi de Periodistes, quines accions estan duent a terme a l’hora de reivindicar el paper de la dona en l’ofici?
Més enllà de les guies que presentem, on sempre posem de manifest la dona, el més destacat és la posada en marxa del Punt Lila que atén les dones col·legiades que puguin ser víctimes de violències masclistes, ciberassetjament o agressió sexual en el seu àmbit col·legial, a les sis demarcacions que abracem. Des del mateix Col·legi oferim un servei d’atenció i assistència gratuïta i una formació específica, en aquest cas també vàlida per als homes periodistes, amb la intenció de donar a conèixer les pautes d’actuació en una primera acollida. Malauradament, he de dir que no desperta massa interès.
Quant al Punt Lila, hi ha alguna dona periodista que l’hagi utilitzat alguna vegada?
Jo diria que no s’ha utilitzat mai.
Li sorprèn?
Sí, sobta. D’una banda, si és així, ens hauríem de felicitar tots plegats, però a mi em genera dubtes. Ara bé, entenc que són situacions complexes de tirar endavant. Així i tot, el Col·legi hi ha posat tots els recursos.
“Reivindicaré sempre la tasca que va fer COMRàdio per a les emissores municipals”
Som a l’equador del mandat de la junta del Col·legi de Periodistes. Veu al degà Joan Maria Morros optant a un tercer mandat?
[Riu] Seria fantàstic, perquè és un degà excel·lent. Però desconec si té intencions de tornar-se a presentar. No n’ha parlat ni en l’àmbit més privat.
Montserrat Minobis i Neus Bonet són les dues úniques dones deganes que ha tingut el Col·legi de Periodistes d’un total d’onze degans. El proper mandat tocaria que el Col·legi el liderés una dona?
Repeteixo: soc molt fan d’en Morros! [riu].
A vostè li faria il·lusió ser degana?
No, no m’atrau. A més, en la posició que ocupo em sento molt partícip.
Vostè lidera la Demarcació de Barcelona del Col·legi de Periodistes. Hi ha diferències entre demarcacions?
Sí, moltes! Hi ha molta més comunitat fora de Barcelona. Els periodistes de la resta de demarcacions, majoritàriament, es coneixen tots, treballen més plegats i participen activament de les diferents trobades que es promouen des de les pròpies demarcacions. En aquest sentit, des de la Demarcació de Barcelona hem impulsat trobades per comarques, que estan enfortint la comunitat.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Des de la mirada privilegiada que té des del Col·legi, què la preocupa més del periodisme d’avui?
Em preocupa la precarietat i com està afectant en la credibilitat de la nostra professió. Tinc la sensació que estem abaixant els braços, cal que reivindiquem molt més la funció que té el periodisme. Hem de ser més exigents, i noto un cert acomodament. I aquí és quan comença un camí de no retorn.
Hi ha precarietat i, en canvi, la demanda entre els joves per estudiar Periodisme es manté a l’alça.
Així és. En alguns joves en pràctiques o acabats de llicenciar a la redacció percebo que els manca una actitud més contundent d’anar-se a menjar el món. Però, com amb tot, no voldria generalitzar.
Des del Col·legi, com es pot fer front a la precarietat en el sector?
En primer lloc, cal que exigim la titulació universitària per exercir el periodisme. Sí que ho exigeix l’administració pública, i així des del Col·legi estem atents als processos de selecció que es convoquen. Des del Col·legi també combatem la precarietat des de la borsa de treball. Aquelles ofertes de feina que no tenen uns mínims en queden fora. Ens agradaria tenir capacitat per poder fer molt més, però, al cap i a la fi, no oblidem que som un Col·legi de col·legiació no obligatòria i ens limita.
“Em preocupa la precarietat i com està afectant en la credibilitat de la nostra professió”
Més enllà de la precarietat i la credibilitat, les fake news i la intel·ligència artificial són els grans reptes que té actualment el periodisme?
Les fake news són un repte global de la nostra societat, no és exclusiu del periodisme. Les fake news sempre han existit, però no tenien el poder d’amplificació que tenen avui amb les xarxes socials. Per la capacitat de produir-les i, sobretot, de divulgar-les. Fa anys que des del Col·legi ho advertim: “Que ve el llop, que ve el llop!”, i per això apostem fermament per l’educació mediàtica amb un programa específic dirigit a infants i joves.
En la societat de la informació, el clickbait (pescaclics) pot acabar matant el periodisme?
Sí, el clickbait és una pràctica de la qual s’està abusant amb l’únic objectiu de sumar audiència. Aquesta pràctica també va lligada a la precarietat i a la credibilitat del periodisme. Per això, cal ser molt durs perquè aquesta pràctica no vagi a més, i des del Col·legi hi estem lluitant amb determinació.
