En la seva perenne recerca de trufes blanques del Piemont, Josep Martí Blanch es troba en una carretera secundària de l’Oest Mitjà americà. Buscant la veritat, com sempre, però no només la veritat en un viatge exploratori i introspectiu pels Estats Units, i més mental que físic; Martí Blanch s’entreté potinejant les costures d’aquesta veritat més enllà de tota aparença.
I com els hi passa als buscadors de trufa blanca, a qui no els importa embrutar-se, apropar-se a la veritat és incòmode perquè totes dues (la veritat i la trufa) desprenen una olor molt particular, fins i tot pot arribar a ser desagradable, però també un trofeu del sentit comú (o dels sentits gustatius) de la raó o simplement de la justícia.
Sempre em diu que quan escriu els seus eclèctics articles (de política nacional, francesa o americana; de futbol, d’un concert o dels excessos del llenguatge inclusiu) no ho fa per ningú en particular. No té un perfil de lector –diu convençut–, simplement busca la veritat descarnada i nua. Però no és cert, és a ell mateix per a qui escriu. Per demostrar-se que la seva cosmovisió és l’encertada i que les seves idees, ja sedimentades de manera irrevocable, formen part del costat bo de la història i del pensament social.
Martí Blanch és com un científic brillant que exposa hipòtesis i després demostra empíricament, amb els seus articles, que són certes. I sap que el temps, que ningú pot comprar, juga a favor seu. I els temps també.
“No hi ha glòria per a un robot, fes el que saps”, diu Cate Blanchett a Tár. Martí Blanch també fuig del mimetisme, de l’autoadulació i de la repetició. Per a ell, ser original i transgressor és un propòsit fundacional.
Els mitjans de comunicació serem un parèntesi en la història de la humanitat, i per això el riu de la vida el porta tímidament –millor dit, l’empeny– cap a la literatura de ficció, sempre eterna. El risc del fracàs, present quan es gestiona l’ego dels artistes, no el paralitza, simplement no publica perquè encara no ha trobat una història prou bona per fer-ho. La trobarà.
A poques milles de la pròxima estació de servei, enmig del més absolut silenci, i sense cap cotxe a l’horitzó, ni un, Martí Blanch decideix aparcar al voral i apagar el motor del seu Chevrolet biplaça descapotable de color vermell, matrícula d’Illinois. Té davant seu una de les millors postes de sol que ha vist mai.
David Centol, editor del Grup Comunicació 21.
El MacGuffin ja és un gènere periodístic
