Chus Carrillo: “M’haguera agradat acomiadar-me com a narrador locutant un partit al nou Camp Nou”

Chus Carrillo (Barcelona, 1960) és periodista i fa un any va tancar la seva carrera professional (amb una jubilació de facto) coincidint amb el tancament de Barça TV. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se en pràctiques al Diari de Barcelona. Amb una veu única, va fer el salt a la ràdio on va destacar com a narrador esportiu, primer, a Ràdio Espanya de Barcelona, i després, a Onda Cero. El 1999 va incorporar-se com a director de Canal Barça (així es deia en els seus inicis Barça TV) on va treballar-hi gairebé 24 anys. En un quart de segle a can Barça hi passen moltes coses. A Comunicació 21, Carrillo repassa la seva trajectòria professional.

Gairebé 24 anys treballant a Barça TV. El 30 de juny passat va complir-se un any del tancament de la tele. Havia somniat amb un altre final per a la seva carrera professional?
Sí, m’haguera agradat treballar un any més, que és el que em quedava per jubilar-me. I sobretot, m’haguera agradat acomiadar-me com a  narrador locutant un partit des del nou Spotify Camp Nou. Però el destí va anar així, no m’hi faig mala sang. Malauradament, jo ja havia viscut una situació laboral semblant l’any 1999, quan ens van fer fora a 15 periodistes d’Onda Cero.

Tot i la greu situació econòmica que, encara avui, pateix el Barça. Creu que es podia haver estalviat el tancament de la tele?
Ho vaig explicar en un article a Comunicació 21, i em reitero fermament en què la solució per a Barça TV també podria haver estat més valenta, més imaginativa i més original, trets que han marcat i marcaran el tarannà de totes les juntes directives encapçalades per Joan Laporta. Però en el cas de Barça TV, no ha estat així. No hi va haver imaginació, valentia, i es va optar per una decisió dràstica. I això que en el seu primer mandat, Laporta va ser l’artífex que va donar l’embranzida necessària a la tele amb l’emissió en obert a través de la TDT.

Es va creure que el principal argument del tancament de Barça TV fos estrictament econòmic?
Sí, i ho estem veient en les dificultats que està tenint el club a l’hora de comptar amb jugadors i entrenadors de primer nivell, no només en el futbol, sinó també en la resta de seccions. La directiva es veu obligada a retallar sous i, per descomptat, disposar d’una televisió –com era Barça TV– era una despesa afegida. Però no oblidem que el Barça va perdre més de 300 milions d’euros durant la pandèmia i ha hagut d’afrontar l’exili a Montjuic.

Del tancament de Barça TV a la posada en marxa de la plataforma Barça One. Com veu el nou projecte?
És la nova aposta comunicativa del club adaptada a la realitat audiovisual del moment. Econòmicament és molt més rendible, perquè una televisió les 24 hores és molt cara. Em satisfà veure excompanys que han pogut continuar treballant, i espero que, poc a poc, el projecte vagi agafant més solidesa.

“La línia editorial de Barça TV sempre va ser massa institucional i presidencialista”

Un cop jubilat, troba a faltar la feina?
Sincerament, no. Col·laboro esporàdicament, quan m’hi conviden, al Versió RAC1, amb Edgar Fornós, i a La porteria, amb Pitu Abril, i també en alguna tertúlia esportiva a Onda Cero. Però la meva etapa com a periodista s’ha acabat, no li dono més voltes.

Anem als inicis. Té una veu encisadora. De petit ja volia dedicar-se a la comunicació?
[Somriu] Sí, recordo que de petit a la ràdio escoltava Miguel Ángel Valdivieso, Joaquim Maria Puyal i José Luis Fernández Abajo. I sempre hi posava l’orella, em fixava com narraven. La meva intenció no era crear un estil propi com a narrador, però al final ho vaig aconseguir.

Com a locutor de ràdio ha narrat les grans competicions internacionals: des dels Jocs Olímpics fins a mundials de futbol, passant pel Tour de França.
En aquest sentit em puc sentir un privilegiat. En el ciclisme em vaig estrenar a la Volta a Catalunya de 1984, i després va tenir continuïtat amb el Tour de França. Però també vaig narrar el moment en què Joan Antoni Samaranch va pronunciar aquelles paraules que mai oblidarem: “A la ville de… Barcelona!”. Anys més tard, participar com a narrador dels Jocs Olímpics de Barcelona va ser inoblidable.

Quins records té de Barcelona 92?
Recordo especialment narrar la primera medalla d’or d’Espanya, que va aconseguir José Manuel Moreno Periñán al Velòdrom d’Horta. Dels Jocs de Barcelona em va quedar l’espina clavada de no haver portat la torxa olímpica en un dels trams que es van fer per tot el país. M’ho van oferir, però era a França per feina cobrint el Tour.

Vostè va viure els anys gloriosos de Miguel Indurain a la prova francesa.
Sí, sempre dic que no tinc la foto amb la torxa olímpica de Barcelona, però en canvi sí que tinc la foto amb els cinc títols del Tour amb Indurain. A banda del Tour, també guardo amb molta estima haver participat com a narrador en quatre mundials de futbol (Espanya 1982, Itàlia 1990, França 1998 i Alemanya 2006) i un cinquè mundial com a director (Corea del Sud i Japó 2002).

El 1999 deixa la ràdio i s’incorpora al Canal Barça. A vostè el fitxa el president Josep Lluís Núñez?
[Somriu] No va ser ben bé així. Domènec Garcia –que aleshores era el cap de gabinet del president Núñez– presentava una tertúlia a Canal Barça, i m’hi va convidar. En aquella tertúlia es veu que ho vaig brodar, i uns mesos després, quan es va acabar la meva etapa a Onda Cero, va coincidir que Domènec Garcia va decidir deixar la direcció de Canal Barça. La gent més propera a Núñez va proposar-li el meu nom. Em van trucar i em diuen: “T’interessa ser director de Canal Barça?”.

I va acceptar-ho.
Sí, però jo els vaig advertir que venia de treballar durant 19 anys a la ràdio, i que de televisió no en sabia ni un borrall. Així que vaig començar exercint com a cap de redacció, que era el que jo coneixia de la professió. Mentre es va anar consolidant el projecte televisiu, el club vivia molta inestabilitat institucional, que va acabar amb la presidència de Núñez, passant per Joan Gaspart i l’arribada de Laporta.

Amb Laporta vostè deixa de ser director del canal.
Així és. L’aleshores vicepresident Marc Ingla decideix donar-li una nova orientació i incorpora Gemma Larrègula per dirigir la tele. Va ser un desastre, perquè Larrègula no tenia cap coneixement de l’esport, i va voler fer una programació que no tenia res a veure amb la línia d’un club esportiu i els continguts no quallaven. Prova d’això és que durant dos mesos va deixar d’emetre’s Promeses, el programa del futbol formatiu de la casa. Fins que Jordi Badia, que aleshores exercia de cap de premsa del president Laporta, fa una mena de cop d’estat.

“Sent director de Canal Barça vaig intentar obrir-ne les finestres: donar veu a tot el barcelonisme, més enllà del nuñisme”

Cop d’estat?
Badia decideix fer un relleu en la direcció del canal i incorpora Eduard Pujol, qui li dona un tomb de 360 graus a la tele i, a partir d’aleshores, vivim els millors anys. Barça TV torna a ser una televisió d’alçada. I, a més, hi ha dues decisions rellevants: la primera, que Barça TV passa a emetre’s per un dels canals múltiplex de la TDT del Grupo Godó; i la segona, que tota la plantilla de la tele passem a ser empleats del club.

També coincideix amb l’inici del millor Barça de la història, de Frank Rijkaard a Pep Guardiola a la banqueta, i de Ronaldinho i Messi al terreny de joc.
Sí, tot hi suma, evidentment. Vam viure una etapa esplendorosa, amb una programació molt bona i una audiència que, en moltes ocasions, era superior a la de TV3 i de Teledeporte. Va ser una bogeria, treballàvem moltíssim, però la vam gaudir moltíssim.

Vostè va entrar a la tele del Barça com a director i acaba sent un redactor més. En algun moment de la seva carrera a Barça TV va sentir-se arraconat?
Sí, amb la incorporació de Larrègula com a directora. Van ser anys molt durs, perquè fins i tot van demanar el meu cap a Mediapro, l’empresa que aleshores gestionava la tele. Però vaig saber resistir: treballant i no fent gaire soroll.

En algun moment va pensar que l’havien arraconat per ser un fitxatge de Núñez?
No, en cap moment. Però quan la direcció de Larrègula no funcionava i l’audiència no responia com s’esperava, la directiva ja no podia assenyalar-me a mi com a culpable. I curiosament, quan estava arraconat a la tele, hi ha un punt d’inflexió en la meva carrera.

“Barça One és la nova aposta comunicativa del club adaptada a la realitat audiovisual del moment”

Quin?
El Mundial de futbol d’Alemanya 2006. Com que la tele depenia de Mediapro, em van enviar a narrar els partits del torneig per a laSexta. Aleshores va coincidir amb l’arribada d’Eduard Pujol a la direcció de la tele, i va preguntar-se: què fa en Carrillo locutant a laSexta si és nostre? De tornada d’aquell mundial, Pujol va decidir que jo narrés els partits del primer equip de futbol a Barça TV. Fins que arriba Sandro Rosell, tornen a haver-hi canvis, aplica retallades i, de retruc, externalitza novament la tele.

En 24 anys com a treballador de Barça TV vostè ha coincidit amb els mandats de Núñez, Gaspart, Laporta, Rosell, Bartomeu, i acaba novament amb Laporta. Quin vincle personal i professional ha tingut amb tots ells?
A Núñez li guardo molta estima, perquè va ser sempre molt generós amb mi, i sempre va tenir un tracte personal molt bo. Amb Gaspart no vam tenir massa relació, el seu mandat va ser molt efímer. Amb Laporta ens coneixíem de petits, que havíem estiuejat plegats a Castelldefels, i vam tenir una relació cordial. Amb qui menys vaig tenir relació va ser amb Rosell, el president que va creure menys en el projecte de Barça TV, i qui als treballadors de Barça TV ens titllava de laportistes. I amb Bartomeu, a l’alçada de Núñez. Era un president empàtic, proper i que generava confiança.

Mentre va ser director en l’època de Núñez, què va aportar a la tele?
Vaig intentar obrir les finestres de la tele, donar veu a tot el barcelonisme, més enllà del nuñisme. Recordo que quan vaig aterrar a la tele es feia una tertúlia i només hi havia tertulians de la mateixa corda, aplaudint Núñez quan el club i l’entorn vivia una situació més inestable. Aquella tertúlia no reflectia el que estava passant. I vaig incorporar noves veus que eren crítiques amb el nuñisme, tot i que em va costar fer-li entendre al mateix president.

Què li deia Núñez, aleshores?
“Chus, aquesta gent parla contra el Barcelona, eh!” [amb aquella manera de dir-ho tan del Núñez]. I jo li deia que parlaven contra la seva gestió. Vist amb perspectiva, aquesta ha estat una dinàmica de tots els presidents. Tot i ser el club més democràtic del món, als presidents sempre els ha costat que la tele donés veu a aquells qui no eren afins. Per això, considero que la línia editorial de Barça TV sempre va ser massa institucional i presidencialista.

També ho és la del Real Madrid Televisión.
Real Madrid Televisión va més enllà, és la bíblia de Florentino Pérez, qui paga entre 35 i 40 milions d’euros per mantenir-la activa. És el seu altaveu i l’utilitza com vol.

Quant a la informació, com es gestionava des de Barça TV?
A vegades era la part més complexa de la feina. Sobretot quan hi havia algun fitxatge, que com a televisió oficial no podies parlar d’aquell jugador fins que rebies l’ordre que signava el seu contracte amb el Barça. Recordo l’arribada de Thierry Henry, que feia tres dies que es deixava veure per Barcelona. Totes les teles n’anaven plenes, i nosaltres, callats. Aquestes situacions et deixaven molt venut com a periodista.

Els clubs esportius d’elit –com el Barça– s’han bunqueritzat i han col·locat una barrera entre el periodista i l’esportista. El periodisme hi perd?
Sí, per descomptat. Entenc que no era normal que abans, com a periodista, en l’època de Serra Ferrer d’entrenador, podies situar-te a deu metres del ‘rondo’ que feien els jugadors. Però, d’això a la situació d’ara, hi ha un abisme. La bunquerització a can Barça es va començar a cuinar després d’una concentració de la selecció espanyola l’any 2004.

Expliqui, expliqui.
L’aleshores jugador del Liverpool, Luis Garcia –que també havia jugat al Barça– va comentar-li a Carles Puyol la realitat entre els jugadors i els periodistes en el futbol anglès. Luis li assegura que durant la setmana no apareix cap periodista als entrenaments i que el vincle amb els jugadors és únicament en la prèvia i el dia de partit. Puyol transmet aquesta informació al club, i a partir d’aquí comencen les restriccions per als periodistes. Primer, col·locant tanques al camp d’entrenament, i després, decidint quins jugadors (pocs) sortien a la zona mixta.

“Amb Eduard Pujol com a director, Barça TV torna a ser una televisió d’alçada i vivim els millors anys”

Sortosament, al llarg de la seva carrera professional ha entrevistat esportistes d’elit de primer nivell.
Sí, he tingut la fortuna de conversar amb els millors futbolistes de la història: Maradona, Di Stéfano i Messi, per dir-ne només tres.

En la seva darrera etapa com a professional va convertir-se en la veu del Barça femení, fins i tot va cantar la primera Champions League.
Vaig començar a narrar els partits del femení el 2015, coincidint amb la participació de l’equip a la competició europea. Mai oblidaré la primera Champions League que es va guanyar a Göteborg, sense públic a la graderia per la pandèmia. Aquella final, amb la cobertura de la prèvia, la locució en directe del partit i el postpartit, Barça TV va obtenir una de les millors audiències de la seva història. Ha estat un regal acompanyar aquest equip i, sobretot, com aquest equip ha sabut transformar socialment l’esport femení.

Al llarg de la seva trajectòria com a periodista, haurà acumulat una munió d’anècdotes. Quina seria la millor?
Va ser amb Frank Rijkaard, en la prèvia d’una roda de premsa al Camp Nou. Feia més d’una hora que se l’esperava a la sala de premsa en la prèvia d’un partit de lliga, i no apareixia. Recordo ser a la tele i ja no sabíem què fer, vinga a emetre una promo darrere l’altra. I vaig decidir apropar-me al vestidor i veig Rijkaard aparèixer per allà. Li comento: “L’estan esperant els periodistes”. I em respon: “Fumes?” [somriu]. “Sí”, li vaig respondre.

I què van fer?
Fumar! Jo al·lucinava, no per fumar amb ell, sinó perquè feia molta estona que l’estaven esperant els periodistes. I em va dir: “Tranquilo”, amb aquell to reposat que tenia l’holandès i amb un castellà molt italianitzat. Treu el paquet de tabac i m’ofereix una cigarreta sense filtre. Li agafo, i quan vaig fer la primera calada  pensava que em moria [riu]. Què era allò? Era fortíssim! I mira que jo soc un fumador empedreït.

Més enllà de la cigarreta –que és una anècdota boníssima–, de què van parlar?
De res! [riu] Estàvem asseguts amb una certa distància, i cadascú assaborint la seva cigarreta, callats. Recordo que aleshores, al fons del passadís, va aparèixer l’aleshores cap de premsa del primer equip de futbol, Chemi Terés, i va al·lucinar al veure la imatge de Rijkaard i jo fumant. Estava desesperat perquè els periodistes estaven cridant perquè el tècnic holandès feia tard a la roda de premsa. Quan Rijkaard va acabar-se la cigarreta, em va donar la mà i va marxar cap a la sala de premsa. Al·lucinant.

Com veu que avui els esportistes d’elit prefereixin que els entrevistin streamers i tiktokers en lloc de periodistes dels mitjans convencionals?
Cada esportista té una empresa al darrere, i obeeix les directrius del seu community manager, que considera que és millor anar amb un streamer que no pas en un mitjà convencional. I és així perquè l’audiència que acompanya aquell streamer la veu més llaminera que no pas la d’un mitjà convencional. O potser perquè ho decideix un patrocinador. El periodisme hi perd? Sí, clar.

Vostè es va formar en el periodisme analògic. Com es va adaptar al nou escenari digital i tecnològic?
[Somriu] He estat un supervivent de les noves tecnologies, soc bastant sapastre. A la feina vaig defensar-me com podia, tot i ser conscient que la gent jove que entrava a la redacció en sabia molt més que jo. Tenien molta traça a l’hora de muntar vídeos, jo em limitava a fer-los tan bé com podia. Recordo que quan arribava un becari a la redacció, el primer que li deien era: “Si el Chus sap editar, segur que tu ho faràs millor”. I tenien raó.

Barça TV va ser un planter per a molts locutors esportius del país?
Sí, durant 24 anys molts joves van tenir l’oportunitat d’estrenar-se i de créixer com a locutors. Barça TV diria que era la televisió d’Europa on s’emetien més partits, amb gairebé una trentena durant una setmana. Des de futbol fins a hoquei patins passant per l’handbol. Alguns dels locutors que es van iniciar a Barça TV ara ho fan en altres mitjans de comunicació.

“Em sento satisfet amb mi mateix de la meva carrera: he estat un bon comunicador i, també, un bon company”

Al llarg de tots aquests anys, vostè ha coincidit amb moltíssim periodistes que han fet carrera a Barça TV o d’altres que han estat de pas. Actualment, en un dels locutoris de Barça Studios hi ha un cartell que diu: Locutori Chus Carrillo. Aquest és el llegat que ha deixat a la tele?
[Somriu] Això em diuen, i em sento profundament agraït. Al llarg de la meva carrera professional sempre he intentat sumar, he tingut respecte per tothom. I això que en el món de periodisme hi ha enveges, molta hipocresia i ganivetades, i moltes vegades les he notades a l’esquena. I jo, després de tants anys, puc dir que no n’he clavat mai cap a ningú.

I ha deixat petjada.
A Barça Studios hi ha gent que estimo moltíssim, i alguna vegada m’hi he apropat per fer-los una abraçada. Em sento satisfet amb mi mateix de la meva carrera: he estat un bon comunicador i, també, un bon company. És amb el que em quedo.

Té tres filles. Alguna d’elles té la vocació del seu pare i allargarà el seu llegat?
Una d’elles està estudiant la carrera de Periodisme. Encara no té clara l’especialització que vol fer, però diria que no es decantarà pels esports. M’agradaria que fes el seu camí. Tot i que jo em sento orgullós com a pare, vull que sigui ella mateixa, sense que se la reconegui per ser la filla de Chus Carrillo.