Foto: Joanna Chichelnitzky
Montse Virgili Treig (Tarragona, 1976) és periodista i dirigeix des de fa cinc temporades Les dones i els dies a Catalunya Ràdio. Llicenciada en Dret i en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se com a redactora al Diari de Tarragona i a SER Tarragona. Després de ser una de les veus de la desapareguda Ona Catalana, treballa des de fa més de 20 anys a Catalunya Ràdio. Va presentar i dirigir Cabaret elèctric a iCat i Interferències a Catalunya Ràdio. També va formar part de l’equip d’Estat de Gràcia i en va presentar l’edició d’estiu. Com a periodista ha col·laborat en diversos mitjans, fent crítica cultural i literària a La Vanguardia, l’Ara i Time Out. A Comunicació 21, Virgili posa en valor la normalització i la visibilitat de la dona en el relat dels mitjans.
Cinquena temporada de Les dones i els dies, la primera en format diari. El programa tanca la temporada en el seu moment més dolç?
Des d’una mirada personal, sí. Jo estava convençuda que, al final de la primera temporada, des de direcció em dirien “gràcies i fins a la propera”. Però s’ha anat consolidant fins a passar d’una periodicitat setmanal a diària, cosa que ens ha donat molta més visibilitat. Tot i que parlar de dones pot semblar underground, ara ja s’ha tornat mainstream.
Com ha estat l’encaix d’un programa de periodicitat setmanal a diària?
Fer el programa diari m’ha permès recuperar l’espontaneïtat del directe i estar més submergida en l’actualitat. Quan emetíem el programa setmanal, l’actualitat quedava més al marge, era més temàtic. Fer-lo setmanal et permetia aprofundir molt més en els continguts, però prefereixo el diari i el directe.
En l’últim EGM –aquest juliol– Les dones i els dies va sumar 55.000 oients. N’estàs satisfeta?
[Somriu] Moltíssim! Feia molts anys que Catalunya Ràdio no aconseguia aquestes xifres en la franja d’11 a 12 de la mitjanit. L’any passat, sense anar més lluny, l’espai que ocupava la nostra franja va comptabilitzar 41.000 oients. Crec que hem interpel·lat l’oient que és molt fidel a La nit dels ignorants (que s’emet a partir de les 12 de la mitjanit). És a dir, dones més grans, d’edat avançada, que tenen molt a dir i que a través de Les dones i els dies s’han sentit, també, escoltades. Perquè són una generació que tenen molt a dir.
“Les dones i els dies és un programa de servei públic amb majúscules. No me’l comprarien a la ràdio privada”
Quin és el lligam que té amb els oients?
Per a mi el més colpidor és la munió de gent que m’atura pel carrer i em felicita pel programa. Especialment, els homes [somriu]. Em diuen que els agrada molt. A alguns els ha fet replantejar la relació amb la seva dona, o conèixer les pors que pot tenir la seva filla quan surt de nit a les discoteques. La meva intenció era fer un programa que també es dirigís als homes, i ho hem aconseguit.
Però no és un programa feminista?
Això és una estratègia de màrqueting! [riu] Jo volia que fos un programa feminista, però que no només fos per a les dones, perquè, si no, ens estàvem equivocant. El feminisme ha de ser transversal, perquè el patriarcat ens ha afectat a tots. Sembla que el patriarcat és un senyor gran, grassonet i que està lluny de nosaltres. I no és així. També hem volgut fugir molt de l’edatisme. El feminisme no ha de ser exclusiu només per a dones de 30 anys, blanques i catalanes.
Foto: Joanna Chichelnitzky
La propera temporada el programa canvia de franja i serà de 9 a 10 de la nit. Què comportarà?
Aquesta nova franja em fa respecte. Trobo que el programa s’havia adaptat molt bé d’11 a 12 de la mitjanit. Primer, perquè és una franja on hi ha més audiència a la ràdio; i segon, perquè pel nostre perfil, encaixàvem molt bé a les 11 de la nit. Però m’ho agafo com un repte.
Què ha aportat Les dones i els dies al conjunt de Catalunya Ràdio?
Crec que ha canviat la perspectiva de gènere, i ho ha fet a tota la ràdio de manera transversal. Quant a continguts referents a les dones –com la menopausa o la regla–, avui hi tenen cabuda a El matí de Catalunya Ràdio, cosa que fins fa poc era impensable. Per això, que nosaltres hi siguem fa que haguem contribuït a normalitzar determinats continguts sobre les dones que resultaven incòmodes a la ràdio. I, finalment, hem contribuït a donar visibilitat que hi ha dones enginyeres d’automoció, geòlogues, arquitectes o científiques i que, quan hi ha un fet noticiable, ara són elles les que tenen el protagonisme com a referents dels seus àmbits professionals.
El periodisme s’ha feminitzat?
Quant a relat, avui és més feminista, hi ha més dones periodistes que mai als mitjans, però encara li falta molt recorregut. Sense anar més lluny, estem explicant l’exposició Suzanne Valadon. Una epopeia moderna des dels ulls del patriarcat; és a dir, explicant a partir dels senyors amb qui es va embolicar. El feminisme et dona l’oportunitat de repensar, i aquí tant homes com dones hi tenim molt a fer, encara. Per això, no cantem victòria abans d’hora.
“Hem interpel·lat l’oient que és molt fidel a La nit dels ignorants”
El feminisme ha de ser torracollons o simbolitza la cançó de l’enfadós?
Ni una cosa ni l’altra. Puc ser torracollons amb altres coses, però el feminisme és una ampliació del coneixement, saber com és el món d’una altra manera. Ens cal una altra perspectiva de la història –la de les dones– i és la que s’està fent visible avui. I quant a la cançó de l’enfadós, no hi estic d’acord, perquè no m’agrada el feminisme enfadat, no aporta res de bo. Hi ha gent que va pel món enfadada. Jo no he vingut a això. Jo soc la vedet del feminisme.
Vedet del feminisme?
Sí, jo vull ser com la vedet del Paral·lel que, sense adornar-te’n, t’ensenyo la cuixa fent-te riure i explicant-te el que vull. Prefereixo fer-ho així que escridassant-te, no soc la senyoreta Rottenmeier. No volem tornar al feminisme antic que et deia que les senyores han de ser d’una determinada manera, perquè això també em fa nosa. Ni tampoc volem representar el feminisme que s’associa a les nenes i noies d’avui, que et diu que has d’ensenyar el pit i la cuixa per estar empoderada. Ni una cosa ni l’altra.
Vostè ha fet carrera davant del micròfon. Què és la ràdio?
La ràdio és família, però no em refereixo tant als companys, sinó als oients. És una família que no és de sang, però la ràdio fa que t’uneixi per una manera de veure la vida o per la companyia que genera. Un dels moments més bonics que he viscut fent ràdio va ser, aquest any, coincidint amb el Dia Mundial de la Ràdio.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Què va passar?
Vam fer el programa des de Mallorca, des de casa d’una dona (oient del programa) que feia un temps que s’havia separat del seu marit, i que li havia coincidit amb la menopausa i una depressió. Ens va escriure una carta preciosa explicant-nos que escoltar Les dones i els dies l’havia ajudat a sortir del pou. Vam anar a fer el programa a casa seva, i només entrar-hi vaig emocionar-me. És de les coses més boniques que m’han passat, professionalment parlant. Per moments així és pel que faig ràdio. Així i tot, t’he de confessar que jo no volia fer ràdio.
Doncs per no voler-ho suma més de 20 anys treballant a Catalunya Ràdio.
[Riu] Jo vaig estudiar periodisme perquè m’agradava escriure, m’apassiona el periodisme escrit. Recordo les primeres vegades que em vaig posar davant d’un micròfon a Ona Catalana, ho passava molt malament.
Per què?
Majoritàriament, per timidesa. Volia amagar el cap sota la taula, em posava molt nerviosa. De mica en mica vaig anar vencent la timidesa i t’acabes adaptant al mitjà.
“Néixer a Tarragona m’ha regalat una riquesa en el llenguatge que es troba a faltar en certs espais lingüístics de Barcelona”
En el seu perfil a LinkedIn destaca un lema: “La cultura és la meva manera d’entendre el món”. Sense cultura no hi ha món?
Per a mi, sí. Jo soc molt hooligan de la cultura. Ara bé, la cultura entesa d’una manera àmplia i transversal. Per a mi, cultura també és el feminisme o com mengem.
S’imagina una ràdio sense cultura?
No, perquè seria la fi del món.
Vostè va ser una de les pioneres de la posada en marxa d’iCat fm. Amb les xifres d’audiència a la mà, creu que el projecte s’ha de reformular?
Sempre m’estimaré iCat, com s’estima el primer amor, sempre serà especial. El Cabaret elèctric va ser un mestratge increïble [somriu]. Si s’ha de reformular? No sé què dir-te. Ha passat molt temps des de que hi vaig treballar, però sí que et puc dir una cosa: a iCat hi ha molt bons professionals que s’hi deixen la pell cada dia, perquè creuen en el projecte.
Foto: Joanna Chichelnitzky
La ràdio pública d’aquest país tombarà algun dia la ràdio privada?
No ho sé, hauries de preguntar-li a una pitonissa [somriu]. Sincerament no m’interessen massa aquesta mena de debats, i no crec que l’objectiu de la ràdio pública sigui tombar res. A mi el que em preocupa és que la ràdio pública tingui espais com Les dones i els dies, perquè és un programa de servei públic amb majúscules. I el meu programa, en canvi, no me’l comprarien a la ràdio privada.
Així i tot, és bona la competència entre les emissores d’una cantonada i l’altra de la Diagonal de Barcelona?
Sempre és bo tenir competència, perquè fa que tothom estigui més alerta, es mulli i canviï. Ara bé, el més saludable és creure en allò que fas i no obsessionar-se amb les xifres, perquè, a vegades, també són volàtils. Així i tot, he de dir que en els darrers anys s’estan fent molt bé les coses a Catalunya Ràdio, i actualment la ràdio sona molt actual. I, també, quan parlem de Catalunya Ràdio ho hem de fer incloent la resta d’emissores. Catalunya Música està fent una feina molt bonica i malauradament passa desapercebuda.
L’aparador digital està guanyant terreny a la ràdio. Vostè, que va forjar-se a la ràdio analògica, com veu l’escenari més immediat?
Amb els anys, la ràdio convencional desapareixerà. Tenint en compte els nous hàbits de consum i, sobretot, la gent jove que s’informa a través d’altres plataformes, la ràdio convencional mantindrà el directe, però funcionarà molt a través de pòdcast, que podràs escoltar quan et sembli, com quan mires Netflix. Crec que el gruix de les programacions digitals acabaran sent els pòdcasts.
“Per a mi el més colpidor és la munió de gent que m’atura pel carrer i em felicita pel programa. Especialment, els homes”
I, vostè, es veu davant d’un micròfon fins a jubilar-se?
Sincerament no hi penso. Ara mateix, el més important és que no perdi l’essència per treballar amb rigor i gaudir de la feina. Potser hi haurà un moment en què ja no voldré ser al capdavant d’un programa. És una feina preciosa, però hi ha molt de desgast al darrere, és una feina que t’exigeix moltes hores i patiment. Com a mínim, de la manera com ho faig jo, sent molt exigent amb mi mateixa. Per tant, pensar que estaré 15 anys més fent ràdio s’assembla més al somni d’un dictador. Aguantarà la màquina? No ho sé. No prenc drogues, però per aguantar el ritme estic tot el dia prenent Maria Lluïsa [somriu].
Vostè és tarragonina de soca-rel.
[Somriu] Així es. Néixer i créixer a Tarragona fa que hagi tingut molt present la Catalunya de comarques en tots els programes que he fet al llarg de la meva carrera professional. Entre els mitjans hi ha una certa obsessió que tot passa a Barcelona. A Tarragona se l’ha maltractada molt, i té coses meravelloses. I ara que el català està en boca de tothom, puc dir que gràcies a néixer a Tarragona m’ha regalat un vocabulari Alcover-Moll i tinc una riquesa en el llenguatge que es troba a faltar en certs espais lingüístics de Barcelona.
Fa més de 20 anys que viu a la ciutat de Barcelona.
Sí, primer vaig viure a Gràcia, i fa 13 anys que visc al barri de Sants. M’hi vaig traslladar perquè Gràcia l’han fet malbé. L’han venut. I a Sants li queden dos dies.
