Feia temps que li donava voltes a aquest article, però he preferit escriure’l a les portes de les vacances d’estiu, en tant que no volia que la proximitat temporal a alguna de les qüestions que esmentaré pogués ser interpretada com una simple reacció d’enuig, i no com a una reflexió de com s’haurien de fer les coses. De fer-les bé, si volem situar el català com a llengua de primer ordre a la nostra societat i no condemnar-la a ser vista com a idioma ‘protocolari’. Un idioma vinculat a determinats usos formals i cada cop més allunyat de l’objectiu irrenunciable d’esdevenir la llengua compartida per tota la ciutadania, fins i tot pels que només l’utilitzen ocasionalment.
Vull parlar de tres casos o situacions ben coneguts i il·lustratius, que voldria compartir amb els lectors d’aquest portal.
El debat de laSexta: una errada garrafal
Que el debat organitzat per laSexta durant la recent campanya a les eleccions catalanes no es fes en català va ser una errada inexcusable. Es podia fer i s’hauria d’haver fet en català per part de tots els candidats que així ho volguessin. Ja és ben lamentable, per dir-ho suaument, que poques setmanes després –demostrant que quan et volen es pot fer– s’expressés en català la líder d’una formació a la qual se li aplica un “cordó sanitari” en una entrevista al mateix canal. Quina pena tot plegat.
A les xarxes socials, enmig de les lògiques crítiques i incomprensions de veure els candidats catalans en un debat sobre les eleccions al Parlament de Catalunya que no parlaven en català, algunes veus –poquíssimes– van intentar defensar que aquesta renúncia a l’ús del català era beneficiosa per a les candidatures sobiranistes, en tant que permetia fer arribar el seu missatge a la ciutadania castellanoparlant.
Dues consideracions ràpides que invaliden aquesta pretesa agudesa tàctica de màrqueting polític: tirant del fil d’aquest argument falsari, la Generalitat de Catalunya hauria de fer tota la seva comunicació pública bilingüe. Demà mateix! I la segona: en una televisió amb llicència pública per poder emetre, tens tot el dret i més a intervenir en català en un programa com aquest com a missatge, també, que no parles una llengua de ‘tercera regional’. I no exercir el teu dret a parlar als teus electors en la llengua del país, així com de ciutadans de fora que van decidir seguir aquest programa, els estàs dient –suposo que sense voler– que el català no és pas necessari; que amb el castellà ja fas i desfàs a Catalunya, fins i tot en un debat per a les eleccions al Parlament. Vaja, que parlem una llengua decorativa. Bravo!
Les rodes de premsa institucionals: perdre un llençol a cada bugada
La dinàmica de repetir amb ‘tota normalitat’ en castellà les declaracions en les compareixences informatives ha esdevingut una pràctica desencertadíssima per al català i un exemple de manual de com fer malament les coses. Que et doblin o et subtitulin! Com fa TV3 i Catalunya Ràdio amb allò que es diu a la Casa Blanca o al Palau de l’Elisi. És ben senzill: a Catalunya, en català, començant pel Palau de la Generalitat.
Amb aquesta pràctica, els representants del Govern, dels grups parlamentaris i d’altres institucions gairebé mai surten parlant en català als mitjans audiovisuals que veuen la majoria de ciutadans del nostre país. Més missatges de la funció ‘ornamental’ del català. Un altre bravo!
I les entrevistes…
Una altra qüestió, mai ben resolta, són les entrevistes, siguin o no en directe als nostres mitjans de comunicació nacionals. La dinàmica d’entrevistar sistemàticament hispanoparlants en castellà, fins i tot quan no és pas la seva llengua pròpia i ni tan sols la parlen amb molta fluïdesa (encara pitjor en tant que reforça la percepció del castellà com a pretesa lingua franca) genera situacions no desitjades i un missatge que ens va en contra. Entre les situacions no desitjades, una que tot i no ser feliçment habitual –per això hi ha la bona feina dels documentalistes– tampoc és totalment anecdòtica: que acabis parlant en castellà amb algú que, si més no, entén el català… Horrorós! I la segona cosa és que, sense voler-ho, apuntales el discurs que el català no és un idioma amb tots els ets i uts com el castellà, per la qual cosa hi renuncies fins i tot dins de ‘casa teva’ mediàtica. Si volem ser com la BBC, actuem com la BBC i fem servir, sempre, sempre el català.
Conec prou bé l’argument a favor d’entrevistar en castellà i no fer servir la traducció simultània: la fluïdesa de l’entrevista. Bé, no em consta que s’hagi mai renunciat a una entrevista pel fet que hagués de comptar amb traducció simultània. Mai. Ben al contrari, el periodista ben content d’haver-la pogut fer, malgrat aquest hàndicap dramàtic i gravíssim, contrari a la qualitat de l’entrevista (espero que s’entengui la ironia). Com deia abans, sense voler, acabes apuntalant el missatge que el castellà sí que ens serveix “para que todos nos entendamos”…
Pensant no només en l’audiència de TV3 de la Catalunya del Nord que no entén el castellà, sinó també amb la que utilitza els seus continguts emesos o difosos pel 3Cat per aprendre el català, visqui a Badalona o a Montevideo, tindria tot el sentit que quan algú parli en castellà sigui subtitulat; com es fa amb qui als Telenotícies fa declaracions en àrab o xinès mandarí, idiomes coneguts per una part gens anecdòtica de la nostra ciutadania.
I sobre el tema de testimonis i d’experts en notícies de tota mena, ja n’he parlat en altres ocasions i no m’hi estendré ara. El que s’ha de fer és molt senzill i respon plenament al llibre d’estil de la casa: prioritat absoluta? Els catalanoparlants.
El català, cosa de tots, com deia una campanya de fa molts anys? Sí. Començant pels nostres representants.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
