A finals de la dècada dels 90, quan tot just internet començava a familiaritzar-se en les nostres vides, jo era estudiant de Periodisme a Blanquerna. Més enllà de les classes magistrals del mestre Francesc-Marc Álvaro, a la facultat ens van ensenyar la regla de les 6W (who, what, when, where, why i how) i, sobretot, a trenar bé un article. “Escriviu-lo pensant que el lector acaba d’aterrar de l’espai”, recordo. També van posar l’accent en la insistència de trobar un titular suggeridor i llaminer. En aquella època, hi havia l’esforç afegit d’haver-lo d’encabir en una o dues línies de text, tenint en compte que en el nostre univers mental només hi tenia cabuda la versió en paper.
Avui, l’aparador digital que ens ha regalat la finestra d’internet ho ha capgirat tot. La immediatesa és un coet a tot drap, la informació es destil·la pels quatre costats i, fins i tot, ja no calen redaccions físiques, i a les que queden ja no es veuen periodistes eixelebrats fumant i cridant. Avui, les cuines del periodisme també han canviat de fesomia. Teclats, pantalles i, també, molt silenci. I des de la pandèmia, teletreball.
Avui els canals de difusió ja no són únicament les capçaleres tradicionals, hi ha noves eines i plataformes les quals fan que la fragmentació de l’audiència obri un escenari ben diferent. I en aquest espai comunicatiu hi ha un comptador (de telespectadors, d’oients i de lectors) que s’ha convertit en un actor principal, especialment en el consum digital. Un marcador que, en l’era digital, s’actualitza minut a minut. Ja no cal esperar que els EGM t’assenyalin quin lloc ocupes del rànquing –que també.
“No caiguem en la temptació de voler ser els primers d’encapçalar el comptador de visites i que, això, comporti no fer allò que vam aprendre a les aules de les facultats de periodisme”
Avui, les mètriques digitals despullen l’audiència. I la tecnologia ha permès, fins i tot, saber-ho tot de la teva comunitat de lectors o d’oients. O més ben dit, d’usuaris únics, que és com han passat a dir-se aquells qui consumeixen continguts. En l’entorn digital dels mitjans de comunicació, el periodista ja no és l’únic que té l’última paraula. També incideix el SEO, que és aquell qui té l’habilitat de dir-te que amb aquell titular doblaràs el comptador de visites d’aquell contingut que has fet seguint el patró que vas aprendre a la facultat. Fem-li cas, però amb mesura.
Entenc que, en el joc que s’estableix entre els mitjans de comunicació, la suma de l’audiència pot condicionar un pessic d’una subvenció pública i que, de retruc, servirà a l’editor poder quadrar els comptes. Se’n diu periodisme rendible. Però, alerta, no caiguem en la temptació de voler ser els primers d’encapçalar el comptador i que, això, comporti no fer allò que vam aprendre a les aules de les facultats de periodisme. Mentrestant, mitjans i periodistes continuarem sent esclaus del clic.
Quim Miró, director editorial de Comunicació 21.
Article publicat al número d’estiu 2024 de la revista Comunicació 21.
