Foto: Maria Cerezuela
Tino Soriano (Barcelona, 1955) és fotògraf, comunicador i escriptor, i acaba de rebre el Premi Miravisions d’Honor 2024 que atorga La Mira. Format per referents com Elliott Erwitt, Alex Webb o Cristina García Rodero, ha treballat per diversos mitjans de comunicació i revistes d’arreu del món: des de National Geographic a El País Semanal, del Magazine fins a Der Spiegel. És un dels fotògrafs més reconeguts del país: el World Press Photo (1999), cinc guardons FotoPres, l’Humanity Photo Award de la UNESCO (2015) i el Premi Nacional de Comunicació (2019), entre molts altres. És autor de diversos llibres: un d’ells, Ayúdame a mirar, va rebre el Premi Nacional de Fotografia (2020) de la Confederació Espanyola de Fotografia. Ha participat en una munió d’exposicions; la darrera és una selecció exclusiva de fotografies feta per ell mateix que es pot veure fins al 15 de desembre al Centre de les Arts i la Memòria de Ponent (CAMP), a Juneda (les Garrigues). A Comunicació 21, Soriano aborda tota la seva experiència professional i es mostra crític amb la nova realitat digital i tecnològica.
Ha guanyat una munió de premis d’abast nacional i internacional. Què suposa aquest últim, el Premi Miravisions d’Honor?
Ja ho diu la mateixa paraula: d’honor! [somriu]. És un honor i honorífic, perquè aquest premi, a diferència d’altres, és per una trajectòria. Fins ara m’havien premiat per una fotografia concreta, aquest cop ha estat per tota una vida. I això el fa rellevant. Vist amb perspectiva, t’adones que el que has fet ha pagat la pena i, sobretot, amb la convicció que quan fas fotografies toques la fibra de la gent, que li aportes alguna cosa.
Vostè toca la fibra. Prova d’això és que una fotografia seva de l’exposició Tino Soriano: la mirada lluminosa va fer emocionar la mateixa regidora de Cultura de l’Ajuntament de Juneda.
La fotografia és emoció. Quan això passa vol dir que has fet bé la teva feina. La fotografia és el resultat d’una experiència. Una fotografia no ha de ser una resposta, sinó que ha de generar preguntes.
Aquesta ha estat la cinquena edició de les jornades Miravisions a Juneda. És la primera vegada que hi ha assistit?
Sí, malauradament la meva agenda de viatges m’ho havia impedit. Recordo veure el cartell de fotoperiodistes i fotògrafs que havien vingut en les anteriors edicions i m’hauria agradat ser-hi. Aquest cop que l’he viscut des de dins només puc dir que és fantàstic, una experiència molt gratificant.
“Els mitjans han perdut tot l’interès pel fotoperiodisme”
Anem als inicis. En quin moment sent el cuquet de la fotografia?
Jo de petit em vaig empeltar de Les aventures de Tintín, volia descobrir món. Ara bé, el moment exacte en què em vaig adonar que volia ser fotoperiodista va ser observant dues fotografies: una de Xavier Miserachs al Mercat del Born, i l’altra El baño de Tomoko d’Eugene Smith. Així és com vaig descobrir que en una sola fotografia hi havia la possibilitat d’explicar un fet. I aquesta és l’essència del fotoperiodisme.
‘Fotografiant la gent’. Aquest és el seu lema al seu web. L’essència de les fotografies són les persones?
En el meu cas, sí. Aquells qui ens dediquem al fotoperiodisme tenim una funció molt clara: explicar històries. I gairebé sempre aquestes històries tenen les persones com a protagonistes.
Vostè s’ha especialitzat en les fotografies de viatges, però sobretot s’ha convertit en un referent en la fotografia de l’àmbit de la salut, on ha contribuït a la divulgació de la medicina. Com sorgeix el vincle?
En primer lloc, perquè el meu pare era metge. Recordo que ell volia que li seguís els passos i també fos metge. Quan vaig dir-li que volia ser fotògraf, s’ho va prendre molt malament. Em va deixar de parlar durant una setmana! [somriu]. Així i tot, vaig acabar treballant com a administratiu en un hospital.
Foto: Maria Cerezuela
El va col·locar el seu pare?
No! [riu] Un amic meu que hi treballava em va dir que hi havia una vacant com a administratiu. Durant aquell temps em vaig familiaritzar tant amb metges i malalts com amb la mateixa medicina. I, a més, l’hospital va crear un departament d’audiovisuals el qual em van proposar dirigir. Un cop vaig deixar de treballar a l’hospital i vaig dedicar-me al fotoperiodisme, encara hi tenia accés. El que no sabia és que soc l’únic fotoperiodista especialitzat en aquest àmbit. Actualment, però, amb els drets d’imatge, tot ho fa més complicat.
Als anys 90, vostè va ser el primer fotògraf que va visibilitzar el càncer infantil i tot allò que es viu en un hospital. Creu que va trencar una barrera en aquest àmbit?
La societat, per interessos polítics i econòmics, intenta amagar allò que considera desagradable. Hi ha massa tabús entorn algunes malalties. Un dels meus darrers reportatges ha estat sobre els infants i joves amb paràlisi cerebral. Són poc fotogènics, perquè no controlen el seu cos. Però també he fotografiat nans o infants amb càncer. Totes les fotografies que he fet dins un hospital és donar visibilitat a les malalties, però hi ha col·lectius que no els agrada.
Què no els agrada?
Que fotografiï les cares dels nens. Què volen que facis, fotos al cul? Les fotografies amb les persones d’esquena no tenen força. En canvi, una fotografia mostrant la cara és quan agafa tota la força del món. Els ulls, un gest o una mirada poden transmetre-ho tot.
“Una fotografia no ha de ser una resposta, sinó que ha de generar preguntes”
Tot i que ha treballat per a National Geographic, vostè gairebé sempre ha tingut el privilegi de treballar a foc lent, cosa que no passa a aquells qui estan lligats a l’actualitat.
Així és, tot i que en el cas de National Geographic tenia un límit de dies (pocs) per fer reportatges. Així i tot, he tingut més màniga ampla per fer els reportatges. El bon periodisme i el fotoperiodisme necessiten temps de cocció. En aquest sentit, m’he sentit un privilegiat.
Vostè forma part d’una generació en la qual els mitjans de comunicació hi van apostar moltíssim. Com viu el fotoperiodisme lligat als mitjans de comunicació?
Soc de la generació preinternet en la qual només el fotògraf captava aquell moment, tothom tenia clar quina era la funció del fotògraf i es pagava per això. Des de l’arribada dels mòbils, avui el fotoperiodista té 300 persones al darrere volent captar el mateix moment i fer la mateixa fotografia. Tot està contaminat. I tot plegat ha contribuït a què hi hagi molta més precarietat.
Les revistes de paper eren el millor aparador per als fotoperiodistes. Com veu avui els dominicals?
Han perdut tot l’interès pel fotoperiodisme. Prova d’això són els acomiadaments que hi va haver fa uns anys. Actualment, els magazins del diumenge s’han convertit en catàlegs de perfums i d’articles per a la gent d’elit. El fotoperiodisme ha desaparegut dels dominicals.
Foto: Maria Cerezuela
Què ha aportat la tecnologia al fotoperiodisme?
Ha aportat, sobretot, immediatesa. Internet és una gran trampa. Estem empatxats de fotografies. Hi ha un excés de producció que ha provocat que una fotografia perdi valor, ha mort el valor econòmic de la fotografia. Per què has de pagar per una fotografia que pots tenir al telèfon mòbil? I, al mateix temps, amb el nou aparador digital la fotografia té una caducitat immediata. En primer lloc, perquè queda ofegada entre centenars de milions d’imatges gairebé diàries, i, en segon lloc, perquè queda amagada en un disc dur.
Som immersos en una nova revolució tecnològica: la intel·ligència artificial. Quina mirada hi posa?
La intel·ligència artificial substituirà molts fotògrafs. Avui, en un sol minut, la intel·ligència artificial és capaç de fer-te realitat qualsevol imatge, per rocambolesca que sigui. Ara bé, la màquina no sap què hi ha darrere de la imatge; en canvi, el fotoperiodisme o la fotografia documentalista, sí. La fotografia no és Photoshop ni intel·ligència artificial, sinó humanitat.
Què els diria als joves que vulguin dedicar-se professionalment al fotoperiodisme o a la fotografia documental?
Jo m’he dedicat a explicar històries tota la meva vida a través de la fotografia. Des del punt de vista positiu, les històries no s’acabaran mai. Mentre siguis capaç d’explicar una història tindràs el futur assegurat. Ara bé, des del punt de vista negatiu, és que aquesta història també l’has d’explicar en altres formats (en un vídeo o en un pòdcast) i, de retruc, ser un influencer.
“Avui el fotoperiodista té 300 persones al darrere volent captar el mateix moment. Tot està contaminat”
Com pot competir un fotògraf o fotoperiodista de la generació preinternet amb aquells més joves que han nascut amb internet sota el braç?
Els joves poden tenir més habilitats i més coneixements, però amb el que no podran competir és amb l’experiència. Els referents són imprescindibles, cal nodrir-se dels experts. La carrera d’un fotògraf està associada a la formació. Sense formació ens trobem l’escenari actual: que es genera una fotografia de molt baixa qualitat. Com s’aprèn de veritat no és a través d’un manual a YouTube, sinó pel contacte físic. Així i tot, hi ha joves que estan fent molt bona feina.
Una curiositat: vostè usa el mòbil per fer fotografies (de caràcter domèstic)?
No, però potser perquè soc un paio estrany.
I una selfie?
[Riu] Una fotografia selfie exemplifica el que és avui la societat: el jo com a protagonista, qui fa la foto sempre al davant. I això és l’antítesi del que jo considero la fotografia.
Foto: Maria Cerezuela
