
Una mala notícia en salut és qualsevol informació que afecta negativament les expectatives que té el pacient sobre ell i el seu futur, sigui una prova o un diagnòstic amb un pronòstic complicat. Quan la informació trenca abruptament el fil de la vida, sorgeixen les dificultats: dir-ho o no dir-ho? Fins a on? Qui ho ha de dir? Quan? Com? Comunicar la mala notícia pot fer més mal? Què volen saber els pacients? Com equilibrar la veritat i l’esperança? Es pot protegir el pacient de l’impacte emocional d’una informació dolenta? I als professionals, què els comporta comunicar una mala notícia?
Els pacients –i tots en som en algun moment– tenim dret a rebre informació veraç sobre la nostra salut sempre. I a poder decidir que les males notícies es facilitin també a la família o a alguna altra persona.
Fa anys que imparteixo formació en comunicació a professionals sanitaris en el MUGS (Màster Universitari en Gestió Sanitària) de la Universitat Internacional de Catalunya, dirigit pel Dr. Boi Ruiz. Dediquem sessions teòrico-pràctiques a comunicar males notícies, de manera que els professionals ho puguin fer amb seguretat i respecte. I és que molts metges n’han hagut d’aprendre per pur assaig i error, a partir de l’experiència pròpia, sense eines per donar respostes empàtiques al malestar dels pacients, ni per assumir els seus propis sentiments. Metges que han rebut una preparació orientada a sanar, poden enfrontar el deteriorament de la salut d’una persona o l’adveniment de la mort amb impotència, frustració i fins i tot culpa.
“Els pacients tenen dret a rebre informació veraç sobre la seva salut amb respecte i acompanyament. Els metges poden aprendre a donar les males notícies amb seguretat i empatia. La clau és la bona comunicació”
Però de donar les males notícies se’n pot aprendre. El protocol dels metges Robert Buckman i Walter F. Baile descriu molt bé els sis passos, amb la sigla EPICEE. E d’entorn; P de percepció; I d’invitació; C de comunicar; E d’empatia, i E d’estratègia. I un lloc tranquil, un temps suficient, un llenguatge planer i saber mirar als ulls. Comunicació verbal i no verbal. Fer preguntes per veure què vol saber el pacient, i sobretot escoltar amb les oïdes i el cor, atorgant espai als silencis. Els pacients poden no ‘entendre’ el que entenen; necessiten calma i acompanyament per assumir emocionalment la irrupció de la malaltia i adherir-se millor al tractament si s’escau, o a la gestió del temps que tinguin de vida amb les persones estimades.
La comunicació de la veritat es basa en el reconeixement dels valors de la veracitat i la llibertat, del respecte i la confiança. Les mentides, en salut també, són indignes i condemnen els pacients a la soledat.
Sílvia Cóppulo, periodista.
Article publicat al número de tardor 2024 de la revista Comunicació 21.


