La reunió al Senat amb el vistiplau del PP de l’organització Xarxa Política pels Valors per fer bullir el discurs contra l’eutanàsia i l’avortament ha aixecat polseguera pel perfil reaccionari dels seus assistents i per moltes de les coses que en el decurs de la jornada s’han pogut escoltar.
Aquesta xarxa organitzada a nivell mundial és extremadament combativa en qüestions nuclears que afecten l’organització de la nostra societat. Tal és el cas de l’avortament, l’eutanàsia, la concepció de la família o la llibertat sexual.
Acompanya aquest paraigües de quatre barnilles una concepció ultraconservadora de la vivència catòlica dels seus integrants. La seva aspiració final, en el fons, no és altra que aconseguir que els preceptes religiosos dels quals es fan acompanyar en públic els seus membres (en privat les vides sempre tenen més coloraines, particularment la dels moralistes) es converteixin en un cinturó de castedat per a tots els ciutadans. Que tots visquem d’acord als seus manaments.
La darrera paraula que ha de regir tothom, d’acord a la seva mentalitat, seguiria sent la veritat revelada de la qual ells se’n senten guardians. La seva experiència ideològica és similar a la del creuat intentant recuperar una imaginària Constantinoble corcada moralment i en decadència extrema pels excessos degradants de totes les famílies polítiques, a excepció de la seva.
D’enemics viscuts com a tals en tenen molts. Però els principals als seus ulls són el liberalisme –del qual estarien empeltades la dreta i l’esquerra convencionals sacralitzant el desig individual com a font de dret sense atendre les conseqüències sobre la col·lectivitat– i el socialisme clàssic i el comunisme –per la negació de la condició humana en favor de la utopia destructiva–.
La trobada al Senat, per declaracions precedents d’alguns assistents i també pel que s’ha escoltat ara, ha fet que apareguin de nou veus referides als límits de la llibertat d’expressió. En tant que el seu ideari treballa per fer realitat la restricció de drets considerats conquestes socials per la majoria de la població, l’obert proselitisme per la seva abolició que practica la Xarxa Política pels Valors és considerat per les veus més crítiques com un discurs obertament censurable que caldria fer invisible. Utilitzant, si calgués, la justícia per eixamplar al nostre gust el delicte d’odi. Fins a l’extrem de fer-hi encabir en aquest supòsit el seu ideari.
Convindria, doncs, fer-los callar la boca? La resposta deixa de tenir sentit quan es pren nota que això és senzillament impossible, menys encara en un entorn de puixança de les seves idees. De la mateixa manera que els murs no serveixen per frenar la immigració, tampoc és possible establir un control efectiu sobre el pensament i la seva circulació.
Caldria assenyalar també contradiccions notòries, en el cas que esborrar-los del debat públic fos un camí transitable. Una d’elles, per exemple, és la complaença amb la qual un paraigües ideològic similar es desplega a diari als nostres carrers a través de la comunitat musulmana i els seus imams, sense que ningú es posi les mans al cap. La hipocresia en aquest punt ratlla el paroxisme.
“La crítica que resulta més efectiva –només a primera vista– per combatre la Xarxa Política pels Valors prové d’aquest argument: ells intenten eliminar llibertats i drets individuals ja consagrats”
O és que pensem que en avortament, eutanàsia, llibertat sexual i concepció de què és una família els imams, educadors dels catalans abraçats, si us plau, per força a la fe musulmana, prediquen d’una altra manera? Passa, només, que ens resulten invisibles, perquè els mirem des de fora estant, encara que hi compartim veïnatge. I com que no estan encara organitzats políticament no els percebem com una amenaça seriosa. Però viuen i eduquen sota aquests preceptes que escoltats al Senat ens resulten tan estranys.
Una altra contradicció afecta la pròpia naturalesa de les idees que es defensen i que tenen, en alguns casos, un forjat similar a l’altra banda de l’espectre ideològic, encara que no ho sembli, perquè estem acostumats a blasmar d’unes coses però no d’unes altres. Per exemple, resulta sorprenent i risible que algú defensi el creacionisme negant la teoria de l’evolució, però paradoxalment no ho és gens, ans el contrari, que es neguin les certeses de la biologia per establir el gènere d’una persona. Ciència sí, ciència no.
Igualment, algunes d’aquestes idees poden ser defensades des d’extrems ideològics oposats. Jeremy Corbyn, per exemple, acaba de votar en contra de la llei d’eutanàsia a Westminster. En el seu cas, el vot contrari no respon a una concepció sagrada de la vida, sinó a la seva coherent militància d’esquerres. Ell pensa que obrir la porta al suïcidi assistit, quan no es donen les condicions d’igualtat en l’accés a les cures i l’assistència sanitària, és obrir la porta a un examen purament material del que representa una vida digna, i que això trenca el principi, en aquest cas sí, sagrat per a ell, de la igualtat.
En tot cas, contradiccions al marge, la crítica que resulta més efectiva –només a primera vista– per combatre la Xarxa Política pels Valors prové d’aquest argument: ells intenten eliminar llibertats i drets individuals ja consagrats. Mentre que els que pretenen fer-los callar, el que procuren és seguir assegurant la llibertat de cada persona per viure i actuar d’acord al seu gust i les seves preferències. Amb aquest argument, en teoria, n’hi ha prou per desacreditar-los. Uns eixamplen drets, ells els limiten.
Però tampoc això funciona del tot. De fet, és en alguns casos una argumentació molt menys sòlida del que pretén ser. En el cas de l’avortament, per exemple, n’hi ha prou amb aturar-se un moment per copsar que tota la legislació mundial es basa en una pura convenció social articulada a través d’acords polítics sobre el moment en què s’ha de respectar una nova vida o encara no resulta necessari fer-ho.
“El debat no mor ni pot fer-ho sobre la base que uns donen drets i els altres els treuen. Les coses, per sort o desgràcia, són més sucoses del que semblen a primer cop d’ull”
El pressupòsit sobre quan comença la vida humana, i per tant el moment a partir del qual es conculca amb l’avortament el dret d’un tercer indefens, no té base científica, sinó més aviat filosòfica. Per tant, es fonamenta únicament en una creença compartida que donem per bona. Per això, les lleis basades en terminis de gestació presenten tantes diferències entre elles en funció del lloc on s’aproven i de quin és el grau de “creença compartida” que una societat concreta està disposada a acceptar.
És més fàcil encara fer evident que això és així amb la casuística del dia a dia. Un embaràs no desitjat no és una vida, posem per cas, fins a la setmana 24. Per contra, en un embaràs volgut, la criatura ja té el nom triat quan s’acaba de saber que la gestació és un fet.
Ambdós casos només es diferencien pel desig de la gestant –i de la seva parella si existeix i si se la deixa participar del procés de decisió– i no en el fet de si estem davant d’una nova vida o no des del plànol objectiu. Simplement perquè aquesta objectivitat resulta impossible d’escatir.
En un cas seria que sí, però no pas en l’altre. Sempre a gust de la gestant i no d’una veritat científica inqüestionable. Així que queda sense resoldre el fons de la qüestió: el dret de qui s’eixampla o es conculca?
Hi ha exemples de menor quantia. En la mesura que tota legislació que planteja un dret, acaba per afectar també a tercers. Tal és el cas, per exemple, de les lleis de gènere i el que anem veient en competicions esportives amb el feminisme clàssic posant-se les mans al cap.
Veiem doncs que el debat no mor ni pot fer-ho sobre la base que uns donen drets i els altres els treuen. Les coses, per sort o desgràcia, són més sucoses del que semblen a primer cop d’ull. La rectificació del PSOE al seu Congrés de Sevilla sobre la possibilitat d’incloure la sigla Q i el símbol + a l’acrònim LGTBI és un exemple del fet que ens trobem davant d’assumptes vius, en permanent discussió.
Arribats fins aquí, ja es veu que el plantejament coercitiu, basat en voler treure’ls-hi la paraula, no es pot ni tan sols plantejar.
“No hi ha dreceres –fer-los callar en seria una– per combatre les amenaces provinents del món de pensament, reals o sentides com a tals”
Haurem d’entendre, ja ho anem fent, que no està escrit que les societats només puguin avançar en una direcció. Els consensos socials es trenquen, s’alteren, es mouen. I no hi ha manera d’evitar-ho, perquè el moviment és la base de la vida individual i col·lectiva. La condició més certa del present és la seva alterabilitat. Així són les societats complexes; és a dir, totes les societats. Una lluita permanent d’idees tractant d’imposant-se les unes per damunt de les altres.
Plantar cara amb arguments, i sobretot no cansar-se’n, és l’única manera de fer front a allò que no agrada o que es percep com una amenaça en el món del pensament. Per molt que aquesta resulti una tasca feixuga i de vegades certament empipadora, perquè comporta l’assumpció de la certesa que qualsevol idea pot ser revocada si empetiteix davant d’una altra que aconsegueixi la prevalença de la majoria. Així que no hi ha dreceres –fer-los callar en seria una– per combatre les amenaces provinents del món de pensament, reals o sentides com a tals.
És més efectiu mantenir-se amb els peus clavats en la rajola de la tolerància, que és on estem –per molt soroll que ho emmascari– la majoria. Sabedors que ser tolerants no ens obliga a pensar de la mateixa manera sobre totes les coses, ni tan sols en aquelles més substantives, per garantir una convivència el més harmoniosa possible.
Però sí ens força, en canvi, a reconèixer-nos en la discussió oberta i permanent, que de vegades es guanya, de vegades es perd o, com en tantes ocasions convé per preservar el miracle de la convivència, ni una cosa ni l’altra. Aquest és el punt de trobada que oblida la gent que dilluns estava al Senat i d’altra que vesteix hàbits similars tot i que de coloraines diferents. Als marges, només lladrucs. Només que no hi ha manera d’evitar-los.
Josep Martí Blanch, periodista.
