Al Japó existeix un personatge peculiar i controvertit a parts iguals conegut com a ‘NHK Man’ que ha esdevingut un fenomen mediàtic, social i, fins i tot, polític. A diferència de molts països com el nostre, on les televisions públiques es financen a través d’impostos o pressupostos estatals, la Llei de Radiodifusió nipona obliga tots els residents del país –nacionals o estrangers– propietaris de televisors a pagar una quota de subscripció, independentment de si consumeixen o no continguts de la radiotelevisió nacional, la NHK (Nippon Hōsō Kyōkai). Aquest model, semblant al de la BBC al Regne Unit, ha generat tensions entre la NHK i els ciutadans, ja que la quota obligatòria és d’uns 1.100 iens mensuals (prop de 7 euros) o uns 12.000 iens anuals (uns 75 euros).
La llei, que va ser redactada als anys 50 del segle passat i reformada en diverses ocasions, no preveia sancions per a aquells que es neguessin a pagar la quota obligatòria. La cadena pública, enmig de la controvèrsia, va encarregar a empreses privades la tasca de recaptar aquest impost. Tot i que la llei obliga a abonar la quota, molts japonesos –i especialment estrangers que no consumeixen la televisió japonesa– es resisteixen a fer-ho. Els NHK Man són els encarregats de garantir que aquesta taxa sigui pagada. Amb actituds sovint contundents i controvertides, aquests individus visiten apartaments, cases i oficines per ‘recordar’ als ciutadans la seva obligació de pagar les quotes de l’emissora pública japonesa.
La figura del NHK Man no està exempta de controvèrsia: moltes persones els perceben com insistents, pesats o fins i tot intrusius, ja que solen visitar les llars els vespres, quan les famílies són a casa, sense avís previ i, en alguns casos, utilitzen tàctiques agressives per aconseguir que la gent signi el contracte, ja que van a comissió. Això ha generat resistència, mems a les xarxes socials, i fins i tot la creació d’un partit polític amb un cert èxit electoral a nivell nacional que advoca per abolir el pagament obligatori d’aquesta quota. Aquest sistema posa de manifest un debat recurrent: fins a quin punt els ciutadans han de finançar directament els mitjans públics, i quines eines són acceptables per garantir aquest finançament.
“Cal una profunda reflexió sobre quin és el model que desitgem per als nostres mitjans públics i què cal fer per aconseguir-ho”
A Catalunya, el finançament de 3cat i els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es basa principalment en els pressupostos públics i els ingressos provinents de la publicitat. Els ciutadans sufraguen –indirectament– via impostos els mitjans públics, tinguin o no tinguin, vegin o no vegin la televisió; al Japó, si hom justifica no tenir televisió, en principi no ha de pagar la quota de la NHK. Aquest contrast posa de manifest dues concepcions diferents sobre el finançament dels mitjans públics: mentre que el model català aposta per un sistema col·lectiu vinculat als pressupostos generals, el model japonès es basa en un pagament directe que relaciona el consum potencial amb la contribució econòmica.
Prenent en consideració que, evidentment, la situació de la nostra llengua és diametralment oposada a la del japonès tant en nombre i tipus de parlants com en protecció legal, el debat sobre quin tipus de mitjans públics necessitem davant dels reptes que tenim al davant és més imperatiu que mai. D’una banda, hi ha qui argumenta que els mitjans públics tenen un paper fonamental en la promoció de la llengua i la cultura catalanes i han de rebre un suport financer consistent. De l’altra, hi ha veus que reclamen una gestió més eficient dels recursos i una reducció de la seva dependència dels diners públics en un context de transformació digital i competència global, mantenint el focus en la promoció de la llengua, la cultura i el servei a la ciutadania.
El que podem aprendre de models com el britànic o el nipó és que la sostenibilitat dels mitjans públics no és una qüestió únicament tècnica, sinó també cultural i comunicativa, especialment en el nostre cas, on és crítica la presència de la nostra llengua en l’àmbit públic i a les xarxes per a la nostra pervivència com a cultura diferenciada. Encara que el model japonès pugui semblar llunyà, el debat sobre com finançar els mitjans públics és també urgent a casa nostra. Ben segur no necessitem un NHK Man picant a les portes de les cases de Catalunya per cobrar, però sí que cal una profunda reflexió sobre quin és el model que desitgem per als nostres mitjans públics, què cal fer per aconseguir-ho i quines estratègies ens calen per fer entendre a la ciutadania el valor i la importància que té 3cat i els mitjans de comunicació públics del nostre país.
Josep Solano, corresponsal d’El Punt Avui a l’Àsia i al Pacífic.
