No et creguis els xinesos

Recupero una anècdota viscuda al Palau de la Generalitat en el període que vaig exercir de secretari de Comunicació. Tocava rebre un grup de directius d’un grup periodístic xinès que tenia interès a aprofundir en la manera com el Govern organitzava les coses de comunicació, en especial les referides a la sempre complicada i turmentosa relació entre l’Executiu i els mitjans.

Eren encara temps de retallades. I l’agenda mediàtica resultava molt complicada per als interessos governamentals que servidor defensava des de la seva posició. Res estrany en un entorn democràtic on la guerra pel relat és el pa de cada dia.

Com que la reunió volia ser franca, el meu equip i servidor no vàrem tenir cap problema a reconèixer la seriosa dificultat que afrontàvem, malgrat els nostres esforços a l’hora de fer prevaldre la versió governamental sobre d’altres en alguns dels assumptes que centraven la dura batalla pel favor de l’opinió pública que lliuràvem a través dels mitjans de comunicació.

Tot això dels problemes del Govern per imposar la seva mirada, als nostres amics xinesos els va sonar a xinès, si em permeten l’acudit imbècil. Mentre els alliçonàvem sobre les nostres coses, el meu pensament de fons era que aquella gent, en realitat, no entenia un borrall.

I així va quedar demostrat amb la primera qüestió que van formular-nos arribats ja al torn de preguntes i respostes. Perquè el que van córrer a preguntar-nos és de quins mecanismes efectius i ràpids disposàvem per evitar que un mitjà de comunicació o un periodista publiqués informació no validada o avalada pel Govern. Compte, que no es referien únicament als mitjans de comunicació públics. La pregunta es referia també als privats. La pregunta l’haguessin poguda formular d’una altra manera i hagués estat encara més entenedora. Allò que volien saber no era altra cosa que com funcionava la censura a Catalunya.

La resposta va tornar a ser franca. Insistírem que no disposàvem de l’eina de la censura. I que tampoc no l’hauríem volguda pas. Afegírem que per nosaltres el conflicte entre versions i arguments contraposats en el periodisme era permanent, inevitable i també desitjable. I que aquest fet, encara que en el dia a dia de la nostra feina resultés extremadament molest i de vegades comportés situacions límit, caracteritzava per a bé les societats liberals democràtiques on els governs han de confrontar-se amb altres poders i interessos.

Els vam explicar també que, certament, com la resta de poders, disposàvem de mecanismes indirectes per provar d’influir en un posicionament editorial, posem per cas. Però sempre amb resultats més que limitats, sense capacitat real de coerció que ens pogués garantir res.

Es veia d’una hora lluny que estava resultant impossible fer-los-hi entendre que el Govern era només un actor dels molts que participen en la configuració i explicació de la realitat. Un actor fort, això sí, amb altaveus potents, amb més força i recursos que d’altres. Però no més que això.

I per molt que hi vam insistir, dubtava llavors i ara encara que s’ho creguessin. No semblaven capaços d’entendre que un govern assumís amb naturalitat la legitimitat de les altres versions dels fets i, més encara, que ho expliquéssim no amb resignació, sinó amb el comprensible orgull de saber-nos portadors dels valors democràtics i de la llibertat d’expressió.

“No semblaven capaços d’entendre que un govern assumís amb naturalitat la legitimitat de les altres versions dels fets i, més encara, que ho expliquéssim no amb resignació, sinó amb el comprensible orgull de saber‐nos portadors dels valors democràtics i de la llibertat d’expressió”

Explico aquesta reunió i el xoc de cosmovisions que es va produir en aquella sala per la incomprensible fascinació que d’un temps ençà es detecta en alguns entorns occidentals envers la Xina. Un emmirallament estrany que oblida qüestions bàsiques. Com el fet que es tracta d’una dictadura que no garanteix els drets fonamentals i menys encara els de la nostra professió.

Així que no està de més fer memòria en una revista de comunicació que a la Xina no hi ha llibertat d’expressió ni difusió. Que els mitjans de comunicació no són més que transmissors al dictat de la voluntat del Govern i que també els corresponsals d’altres països que allà hi treballen han de parar compte amb què expliquen i com ho fan, si és que volen seguir fent-ho.

Tot això hauria de ser suficient per saber que qualsevol informació vinguda d’aquell país, qualsevol comentari, qualsevol publicació, qualsevol dada, ha de ser posada en qüestió immediatament per sospitosa.

En canvi, el que es detecta cada vegada amb més intensitat és una major complaença amb la narrativa que empenyen els propis xinesos i els seus lobbistes. Com si el que se’ns explica de la Xina obeís als mateixos criteris d’homologació que ens exigim a l’hora d’explicar els fets en una societat democràtica com la nostra.

Les relacions internacionals estan fetes d’interessos, no descobrim la sopa d’all. Així que res a dir sobre la necessitat europea de bastir ponts i treure benefici de les relacions que sigui capaç de bastir amb la Xina. Però aquest esforç de relacions públiques permanent i exitós del lobbisme xinès per convèncer-nos de les virtuts de la manera de fer d’aquell país, aprofitant ara a més a més l’onada d’anticossos que genera Donald Trump en la percepció dels EUA a les societats europees, és molt difícil de justificar. Menys encara des del periodisme. Un ofici impossible d’exercir amb garanties en aquelles contrades.

Com va acabar aquella reunió? Només puc traslladar-ne la que va ser la meva impressió personal. No vam convèncer-los en absolut, malgrat el nostre abrandat entusiasme, de la bondat i superioritat del nostre règim de llibertats. Per la meva banda, jo me’n recordo de la trobada cada cop que algú em canta a l’orella les excel·lències de la Xina. Vaig quedar vacunat. Si creus en el periodisme, no et creguis els xinesos.