El passat gener, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya autoritzava el traspàs de la llicència del 103.2 FM de Valls a Radio Blanca (Kiss FM) certificant la desaparició d’una emissora privada, independent i en català, l’antiga Ràdio Valls. No és la primera ni em temo que sigui l’última operació d’aquest tipus que veiem. És la conseqüència directa d’un canvi profund en les condicions del mercat radiofònic que ha fet inviable la continuïtat d’un projecte històric. La realitat és que, amb el pas dels anys, moltes emissores independents han estat absorbides per grups de comunicació nacionals o estatals. La SER, per exemple, va ampliar la seva xarxa catalana absorbint Ona Catalana, una estructura que ja havia fagocitat a finals dels 90 Ràdio Costa Brava, Ràdio Olot, Ona Girona, Ràdio Ripoll i Ràdio Pirineus.
El mercat publicitari local ha deixat de sostenir aquests projectes, tal i com ho feia. Amb internet i el canvi d’hàbits de consum, els ingressos publicitaris tradicionals s’han fragmentat i han minvat. Paral·lelament, la normativa audiovisual vigent, encara ancorada en l’any 2005, no s’ha actualitzat (ni ho farà) tenint en compte la singularitat de la ràdio local privada i independent. Avui, una emissora privada local ha de competir per l’audiència amb les grans cadenes, per la publicitat amb els canals digitals i les xarxes, i també amb emissores municipals que no tenen topalls comercials i poden vendre a preu d’engruna; i alhora, amb una normativa que disposa els mateixos requisits per a una ràdio de comarques que per a una cadena nacional.
Tot i aquest context advers per a aquest tipus de mitjans, encara hi ha emissores que resisteixen. Ràdio Marina, Ràdio Capital, El 9 FM, Imagina Ràdio, Ràdio Olot, Ràdio Ripoll, Taronja Ràdio Girona o UA1 Lleida Ràdio són alguns exemples de mitjans independents que, amb pocs recursos però amb compromís, expliquen la realitat local des del territori. Són mitjans que generen continguts informatius, sonors, digitals i audiovisuals, que donen feina a joves periodistes arrelats i que contribueixen a la cohesió informativa i lingüística en àmbits supramunicipals o comarcals.
“Quan una ràdio desapareix, no només es perd una freqüència. Es perd una veu, una mirada i un espai de memòria col·lectiva”
Davant d’aquesta realitat, aplica preguntar-se si aquesta tipologia de mitjans és necessària al mapa comunicatiu del país. I si la resposta és que sí, cal que es prenguin mesures per garantir que el mercat no se’ls endurà per davant. Ajudaria que les subvencions del Govern fossin plurianuals per donar estabilitat, i que les administracions de cada territori (diputacions, consells comarcals, ajuntaments) hi posessin també el seu gra de sorra.
La normativa hauria de flexibilitzar la col·laboració entre els privats i els públics en temes d’interès general (informatius, situacions d’emergències o d’altres prèviament autoritzats pel CAC). També podríem plantar-nos al s. XXI i reconèixer legalment que la ràdio ja no només genera àudio lineal, i valorar els canals digitals i els formats audiovisuals o immersius fets per empreses radiofòniques. I es podrien plantejar partides específiques de publicitat institucional per a mitjans independents, així com afavorir l’accés a noves tecnologies per reduir els costos estructurals.
Quan una ràdio desapareix, no només es perd una freqüència. Es perd una veu, una mirada i un espai de memòria col·lectiva. I amb cada compra, amb cada traspàs d’una llicència, es perd l’oportunitat de preservar el relat d’una part del territori que no és ni estrictament local ni de mirada nacional.
Miquel Curanta, gestor cultural i de mitjans.
Article publicat al número d’estiu-tardor 2025 de la revista Comunicació 21.
