Quan em pregunten com va per Madrid, tinc una resposta automàtica, però certa: “A Madrid cada dia s’acaba el món, però torna a començar l’endemà”. No és una sensació, és una comprovació empírica, que reitero després de dos anys d’exercir com a diputat al Congrés. Allà dins, a la cambra baixa, hi ha una representació constant de la pugna pel poder amb més matusseria que elegància, amb més dinamita que ironia. No sabria dir si això és nou, com asseguren alguns. Les meves lectures sobre història i la meva memòria com a espectador infantil i adolescent dels debats parlamentaris de la Transició em fan pensar que la bronca és perenne, i que ve de lluny. Amb tot, és innegable que, a data d’avui, les formes del combat a l’hemicicle són molt pobres, i això fa que l’insult, el crit i el soroll tinguin tant protagonisme.
Torno al món que –suposadament– s’acaba cada dia. Us deia que, malgrat tot, cada dia el món de Madrid torna a existir, després de la tempesta de la jornada anterior. Quan me’n vaig adonar, vaig relativitzar bastant les crides terminals de l’oposició popular així com la fraseologia numantina dels socialistes, disposats a resistir el que calgui. Entenc que la ciutadania que consumeix els mitjans tingui una percepció més dramàtica de tot plegat: la premsa, la ràdio i la televisió construeixen una narrativa que –forçosament– genera la impressió d’un daltabaix que es repeteix mecànicament. Si, com passa ara, la confrontació parlamentària té un biaix agònic, l’escena que veuen els espectadors és encara més apocalíptica, més fatigant, més preocupant.
“És innegable que, a data d’avui, les formes del combat a l’hemicicle són molt pobres, i això fa que l’insult, el crit i el soroll tinguin tant protagonisme”
En política, les coses són com sembla que són. Perquè les percepcions regeixen la relació entre governants i governats. Alerta: no estic afirmant –com fan els postmoderns i els cínics– que no existeixin els fets o que la veritat no compti gens en aquest negoci. Només recordo que la política –en un sistema democràtic– es desenvolupa a partir de climes d’opinió dels quals depèn el vot del ciutadà. Res més, i res menys. Un exemple: malgrat els moltíssims casos de corrupció vinculats al PP, els seus militants i simpatitzants senten que defensen unes sigles honrades enfront de la corrupció –la real i la que no ho és– del PSOE. En la bombolla d’opinió dels conservadors, no existeixen els casos Gürtel, Kitchen, el de la parella de Díaz Ayuso o Púnica, entre molts d’altres. Percepcions, percepcions i percepcions. I propaganda per alimentar-les.
Pedro Sánchez vol crear la percepció que aguantarà malgrat l’escàndol vinculat a noms com Ábalos, Cerdán i Koldo. Alberto Núñez Feijóo vol crear la percepció que té a tocar la presidència del Govern. La realitat és –com va admetre el líder popular– que li falten quatre vots per poder fer efectiva una moció de censura. En aquest escenari, uns i altres gesticulen incansablement. Jocs de miralls i efectes teatrals. Els socialistes necessiten temps per refer-se i els populars intenten accelerar el ritme dels esdeveniments perquè se senten forts. Poques vegades la lluita pel poder apareix d’una manera tan crua i sense maquillatge: “O ells o nosaltres” és el lema de la temporada.
El poder sense filtre embellidor, vet aquí. Espanya, 2025. La cosa obscura. En democràcia, la cosa obscura porta el revestiment de l’interès general i acceptem que ningú vol el poder pel poder, tothom que intenta governar és per servir a la ciutadania. D’acord. No obstant això, admetem, amb la boca petita, que aspirar al poder no sempre té una vocació noble. Alguns només volen la cosa obscura perquè hi esperen trobar privilegis, influències i dominis que, d’altra manera, no coneixerien mai; els casos de corrupció –passats, presents i futurs– abonen de manera eloqüent aquest prejudici, basat en les febleses més òbvies de la condició humana, i en la fallida dels mecanismes de seguretat institucionals.
“La premsa, la ràdio i la televisió construeixen una narrativa que –forçosament– genera la impressió d’un daltabaix que es repeteix mecànicament”
Més enllà de les percepcions, podem veure el que hi ha avui sota la llum de quiròfan del teatre parlamentari: PSOE i PP volen el poder. Ni uns ni altres tenen cap projecte polític digne d’aquesta consideració. Sánchez ha demostrat que és un dirigent purament tàctic sense una idea seriosa del que ha de ser l’Estat, i Feijóo ha fet evident –després del congrés del PP celebrat a primers de juliol– que no té cap programa consistent per al futur del país, més enllà de quatre tòpics redactats per cobrir l’expedient. “Vull el poder perquè no el tingui l’altre”, aquest és el missatge dels dos homes que, en aquests moments, poden ser caps de Govern d’Espanya. La cosa obscura sense cap dissimulació.
Els votants socialistes i els votants populars són menystinguts per aquells que apareixen com els seus líders. No els ofereixen cap projecte col·lectiu amb cara i ulls. No fan cap esforç per dibuixar un horitzó. Les veus més lúcides del camp progressista i del camp conservador ho han subratllat amb honestedat. Per això, i malgrat les diferències importants entre el PSOE i el PP, s’imposa el pessimisme històric en qualsevol observador que pensi que la política és un esforç d’imaginació responsable. Sánchez i Feijóo cavalquen units per un mateix no-relat vers un mateix no-futur.
Francesc-Marc Álvaro, periodista, escriptor i diputat al Congrés.
Article publicat al número d’estiu-tardor 2025 de la revista Comunicació 21.
