Obro el WhatsApp i recupero una conversa que vaig tenir fa uns mesos amb un periodista a través d’un company en comú: “Pel que fa als punts forts, puc dir-te que escriu bé, aspecte que trobo molt rellevant pels temps que corren”. M’hi havia posat en contacte per demanar-li referències d’una noia que ens plantejàvem incorporar de redactora als diaris Línia, i el primer que em va dir és això. Simptomàtic, vaig pensar. No d’ella, sinó de com està el pati. Que el primer que es destaqui d’un periodista és que escriu bé, quan això s’hauria de donar per descomptat, diu molt poc del present –i del futur– d’aquest ofici maltractat. “I és una persona llegida”, afegia ell amb la voluntat d’ajudar-me. Ídem.
La vida et porta per camins que no t’hauries imaginat, i a mi un d’aquests m’ha dut a fer processos de selecció de personal de tant en tant. I què voleu que us digui… Sempre fem la conya amb els companys que podríem escriure un llibre d’anècdotes del que ens hi trobem. Només us diré que hem arribat a un punt que demanem una prova escrita als candidats que ens fan més el pes perquè, efectivament, molts no escriuen bé. Periodistes que no escriuen bé? Periodistes que no dominen la matèria primera de l’ofici? Sí. Els joves, la majoria. Sense exagerar. Així de clar, així de dur.
“Potser no cal que el periodisme sigui “el gran amor” de la teva vida, com el descriu Maruja Torres, però sí que l’hauries d’estimar. I això es fa, entre altres coses, cuidant cada article fins a l’última paraula”
Segurament no n’escriurem un llibre, però no m’he pogut estar d’escriure’n un article. I ja sé que no serà el millor que hauré fet, perquè a molts de vosaltres res del que hi dic us sorprendrà. És el pa de cada dia. D’acord. Però no em sembla que per això ens hi hàgim d’acostumar ni assumir-ho amb la resignació pròpia d’un gremi que, havent patit i patint tant, de maldecaps en va sobrat. I com que les urgències del dia a dia manen, potser això queda a la cua. Però el que és urgent no sempre és important. De fet, gairebé mai donem la urgència que caldria al que té importància de fons.
És un dels mals del nostre temps. Vivim com si fóssim una nota de veu a 2x. Accelerats. I així costa poder parar. Pensar. Reflexionar. Com ho fan els escriptors Laura Calçada i Roc Milà en una conversa envejosament pausada per a Cultura B en la qual ell –del 1999– parla així de la joventut: “Aquesta és l’actitud del 93% dels joves. Fem un càlcul, i si d’entrada no hi ha un balanç positiu en les coses, no hi entrem. Vivim massa a prop dels números, però les coses materials no tenen sentit si no hi ha esperit. Una feina és molt més que una feina. En el fons, es tracta de trobar per què fas les coses”.
Trobar per què fas les coses. Tenir esperit. Entendre que una feina és molt més que una feina. Segurament d’aquí plora la criatura. Se’n diu vocació. Una altra espècie en perill d’extinció. Potser no cal que el periodisme sigui “el gran amor” de la teva vida, com el descriu Maruja Torres, però sí que l’hauries d’estimar. I això es fa, entre altres coses, cuidant cada article fins a l’última paraula.
Arnau Nadeu, director editorial de Línia.
Article publicat al número d’estiu-tardor 2025 de la revista Comunicació 21.
