La desinformació no és un accident ni una simple conseqüència de l’era digital; és un fenomen pensat per captivar-nos, per tocar les nostres emocions i modelar la manera com percebem la realitat. No apel·la només a la raó, sinó a les emocions més immediates: la por, la ira, la sorpresa, la curiositat. Està pensada per tocar allò que ja creiem, per reforçar conviccions i generar reaccions intenses i instantànies. No busca convèncer amb arguments raonats, sinó amb sensacions, i ho fa amb una eficàcia que sovint subestima el nostre sentit crític. En aquest sentit, la veritat té menys possibilitats de triomfar que allò que ens sedueix, ens fa sentir còmodes o ens confirma.
I resulta que les xarxes socials amplifiquen aquest efecte. Els algoritmes no busquen la veritat; filtren i presenten la informació segons allò que tendeix a generar interacció i emoció, convertint la informació en un producte mesurable en reproduccions, m’agrades i comparticions. La immediatesa i l’impacte emocional guanyen terreny davant del context, del matís i de l’anàlisi profunda. És fàcil caure en la temptació: ens deixem portar per l’emoció del moment, sense aturar-nos a qüestionar, a contrastar o a reflexionar.
“Quan cedim a la narrativa que ens resulta més còmode, ens tanquem en bombolles informatives que reforcen estereotips”
Internet és, probablement, el canvi més bèstia que hem viscut i que viurem –com a mínim per als aquí presents–. A la xarxa ens informem, però també comprem, ens comuniquem, ens expressem, ens enamorem… Hi fem gairebé tot. Justament per això és tan important distingir una cosa de l’altra, entendre què fem en cada moment i quina part del cervell activem. Som molt més capaços i més crítics del que a vegades pensem, però cal mantenir l’antena connectada i aplicar autoconsciència permanent: aquest és, potser, el primer pas imprescindible.
Però el problema no és només personal; és col·lectiu i estructural. Quan la desinformació ens sedueix, minva la capacitat de diàleg i alimenta la polarització. Quan cedim a la narrativa que ens resulta més còmode, ens tanquem en bombolles informatives que reforcen estereotips, estigmatitzen els altres i ens allunyen del debat i de la profunditat.
Quan naveguem entre titulars, comentaris i notícies, val la pena fer-nos una pregunta tan senzilla com essencial: quin tipus de relació estic establint amb la realitat que m’arriba?
Júlia Ventura, directora de la revista Sant Cugat Magazine.
‘Kissinger ja va guanyar el Nobel’ – David Centol
