Arcadi Alibés: “Les marques 3Cat i 3CatInfo són dos paraigües que no calien”

Arcadi Alibés Riera (L’Ametlla de Merola, Puig-reig, 1959) és un dels periodistes esportius més rellevants del país. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va començar la seva trajectòria professional al diari Sport. Posteriorment, va formar part de la primera redacció d’esports de Catalunya Ràdio i, des del 1984, treballa a Televisió de Catalunya, on ha participat en nombrosos programes. Ha cobert quinze edicions del Tour de França. Apassionat corredor de fons ha publicat quatre llibres: Córrer per ser feliç (Ara Llibres, 2010), Les Petjades dels herois: de l’èpica de les maratons a la febre de córrer (Ara Llibres, 2010), 100 motius per córrer: l’esport més senzill, més barat i en què no hi ha mai perdedors (Cossetània, 2014) i La Volta al món en 80 maratons (Cossetània, 2017). És el primer atleta del món a córrer una marató en totes les ciutats olímpiques. A Comunicació 21, Alibés repassa la seva trajectòria professional i reivindica el periodisme esportiu.

Acaba de tancar la seva carrera professional. És periodista i corredor: aquesta ha estat la seva autèntica carrera de fons?
Professionalment, sí. He complert el somni de nen i he pogut treballar 47 anys en la informació esportiva. Per tant, són més anys que kilòmetres té una marató! [riu] Ara bé, de les carreres de fons maratonianes no em jubilo! De moment, mentre el cos aguanti, n’aniré corrent.

Com s’enganxa a córrer maratons?
Va coincidir amb l’inici de les curses populars a Barcelona i el boom de l’atletisme popular a finals dels anys 70. Fins aleshores, no existia. Així, vaig participar en les primeres curses de La Mercè, la del Corte Inglés i la Jean Bouin.

Una afició a córrer que també ha contagiat a altres companys de la tele.
Sí, jo vaig ser el primer de la redacció! Anys després s’hi van sumar d’altres, com Xavi Bonastre. Fins al punt que en la meva marató 100 vaig engrescar set o vuit companys que em van acompanyar durant el recorregut. Aquell dia mai l’oblidaré [somriu].

He perdut el compte. Quantes n’ha fet ja (de maratons)?
165 maratons.

Renoi! I n’hi haurà moltes més?
No ho sé, no tinc cap xifra al cap. Correré maratons fins que el cos em digui prou i, al mateix temps, fins que no superi el límit del temps que dona l’organització. Cada cop vaig més lent [somriu]. Abans corria una marató amb menys de 3 hores i ara el temps és de 4 hores i mitja.

“Mai he estat soci del Barça, exercint el periodisme esportiu no ho trobo ètic”

Quina serà la propera?
La de Nova York, al novembre, que ja l’he feta 21 vegades. La primera va ser l’any 1983, amb 24 anys acabats de fer.

Com hi participa per primer cop a la Marató de Nova York?
Aleshores jo compaginava la feina al diari Sport i a Catalunya Ràdio. Pel diari vaig haver de fer un reportatge sobre la Marató de Nova York. Fruit d’aquell reportatge em vaig engrescar a fer-la. Curiosament, aquell estiu no havia fet vacances i em vaig reservar uns dies per viatjar i córrer a Nova York. M’ho vaig regalar a mi mateix!

Durant tots aquests anys, molts catalans com vostè participen a la Marató de Nova York.
Sí! Quan jo vaig participar-hi per primera vegada ho vaig tramitar tot a través de la comissió de la Marató Catalunya, que era l’encarregada d’organitzar el viatge per als catalans que volien participar-hi. Recordo que l’any 1983 érem una trentena! Actualment hi ha diverses agències i teleoperadors que disposen de dorsals oficials. En el meu cas, jo ja tinc la meva participació garantida per tota la vida.

Què diu ara!
Sí, com que he aconseguit finalitzar la Marató de Nova York 15 vegades, l’organització et dona la recompensa de poder-hi participar. No em cal tramitar la inscripció, ja me l’atorguen directament sense passar per sorteig, ni per una agència ni acreditant marca. Això sí, he d’abonar el cost del viatge i de la cursa.

Com ha combinat córrer amb la feina?
En els darrers 15 anys de la meva vida laboral he treballat en un torn de tarda i nit del 3/24 que m’ha permès entrenar als matins de la millor manera possible.

Fa deu dies que s’ha jubilat. Com ho porta?
Vaig molt atrafegat! Sobretot perquè m’han fet moltes entrevistes en diversos mitjans. També acabo de tancar el meu pis a Sant Just Desvern i m’he endut les últimes coses cap a Sallent, que ara ja serà oficialment la meva primera residència. Encara no he tingut temps d’asseure’m en una cadira i dir-me a mi mateix: “Estic jubilat!”.

Serà una jubilació activa?
Sí, no tinc cap intenció d’anar a jugar a la petanca ni a mirar l’estat de les obres. Tinc un avantatge respecte de la resta: jo he treballat majoritàriament els caps de setmana, per tant, els meus dies festius eren entre setmana. En aquest sentit, no canviarà molt la meva vida.

“De petit quan anava de colònies m’emportava un transistor per poder escoltar les etapes del Tour de França”

Què trobarà a faltar?
Possiblement, l’estrès de les rodes del 3/24, d’anar amunt i avall de la redacció cap al plató. I, per descomptat, trobaré a faltar els meus companys, alguns d’ells amb qui he compartit gairebé tota la meva carrera professional.

Té previst exercir el periodisme, també, com a jubilat?
No és la meva intenció. Crec que és el moment de deixar el pas a altra gent més jove. Ara bé, si em conviden a una tertúlia, hi aniré.

Tota una vida vinculat a la informació esportiva. Era allò que volia fer o ha estat fent esports per casualitat?
El meu cas és totalment vocacional, era el que volia fer de petit, ho tenia claríssim. Amb 10 anys, mentre els meus amics llegien còmics, jo ja comprava Mundo Deportivo i els caps de setmana escoltava els carrusels de futbol de la ràdio. Fins al punt d’anar-me’n de colònies amb un transistor per poder escoltar les etapes del Tour de França.

Va començar a treballar al diari Sport mentre encara estudiava a la universitat.
Sí, avui és impensable! Però m’havia de començar a guanyar les garrofes. Va ser una qüestió d’atzar, vaig tenir la sort de ser en el lloc i en el moment oportuns. Prova d’això, vaig ser membre de l’equip fundacional del diari Sport, que neix el 3 de novembre de 1979.

Fins que aterra a la Corpo. Primer a Catalunya Ràdio, i després a TV3.
Sí, recordo que quan em fan la proposta per a la ràdio tot era embrionari, fins i tot no era Catalunya Ràdio, sinó que li deien “les emissores de la Generalitat”. Va ser Lluís Canut qui va ser l’encarregat de configurar la primera redacció d’esports i jo en vaig formar part. I a la televisió va ser molt semblant. El primer cap d’esports de TV3, Jaume Massó –que havia estat redactor en cap del diari Sport– em va fer la proposta. El desembre de 1984 entro a la tele.

S’incorpora a TV3 sense haver fet mai tele!
Així és. Recordo que pocs dies després d’incorporar-me em vaig estrenar al Telenotícies amb la informació esportiva substituint excepcionalment Isabel Bosch. I des d’aleshores i durant tots aquests anys he pogut fer tots els registres en la informació esportiva.

Quin record té dels primers anys de TV3?
Quant als esports, s’emetien dos programes setmanals –Tot l’esport i Gol a gol–, a més de la informació esportiva dels Telenotícies. Recordo la intensitat de la feina, l’alegria amb què treballàvem i la il·lusió que generava la tele. Avui, la tele s’ha fet molt gran. Així i tot, els recursos eren els que eren, res semblant amb ara. La revolució digital i tecnològica d’aquests 40 anys ha estat molt bèstia.

“En un reportatge d’un derbi vaig parlar directament amb Maradona i N’Kono sense haver de passar pel filtre d’un cap de premsa. Avui és impensable”

Expliqui’ns alguns dels canvis que haurà viscut.
Recordo que, com que no ens deixaven utilitzar els enllaços de TVE –que eren els únics que hi havia en aquella època–, la tele contractava avionetes privades per transportar les cintes amb les imatges dels partits. A l’aeroport, un motorista te les portava a la redacció amb el temps just per editar-les i emetre-les al Gol a gol. Sembla ciència-ficció, però era real. N’hi ha una altra de semblant.

Quina?
L’any 1986 vaig cobrir el Mundial de futbol a Mèxic. Recordo que els dies previs a l’inici de la competició anàvem a l’aeroport de Ciutat de Mèxic per si trobàvem catalans que viatjaven a Barcelona per demanar-los si podien endur-se aquelles cintes de gravació d’entrevistes i lliurar-les al Prat a un altre company de la tele. Per això era tan real l’eslògan de TV3, la nostra; tothom s’hi implicava, els catalans sentien que aquella tele també era seva. Mirant-ho amb perspectiva, era un estrès bonic i amb la sensació de veure créixer una televisió des de zero.

La setmana passada vostè va participar en una concentració a les instal·lacions de Televisió de Catalunya que va aplegar una munió de treballadors de la casa reivindicant les marques de TV3 i Catalunya Ràdio.
Va coincidir que era el dia que feia anys i el meu últim dia de feina! Al marge d’això, com a treballador d’aquesta casa durant més de 40 anys, no vull que desapareguin les marques de TV3 i Catalunya Ràdio. Són molt arrelades entre la nostra audiència. És cert que els temps canvien, però crec que les marques 3Cat i 3CatInfo són dos paraigües que no calien.

Aquesta setmana s’ha presentat La 2 Cat, la nova oferta televisiva de RTVE. Quina mirada hi posa?
En tinc pocs detalls més enllà del que s’ha dit per la premsa. Ara bé, tot el que sigui enfortir l’ecosistema televisiu en català és molt positiu. Tot i que ara serà competència directa del 3Cat, serà bo per a l’audiència. La gent podrà triar i remenar.

Per què no ha quallat mai una televisió privada a Catalunya?
Possiblement per la força que té TV3, i els diferents projectes que han intentat competir-hi no se n’han sortit. És curiós que a Catalunya no qualli i, en canvi, a Espanya tenen tanta tirada cadenes com Telecinco i Antena 3.

Abordem el periodisme esportiu. Creu que s’ha hooliganitzat en la darrera dècada?
Aquí separaria els espais informatius dels programes d’esports, especialment les tertúlies. En els espais informatius sempre s’és més neutral, en canvi, en els programes d’esports ningú amaga els colors. Jo, que sempre he fet informació esportiva, he estat més escèptic. Sense anar més lluny, jo mai he estat soci del Barça, exercint el periodisme no ho trobo ètic. I més tenint en compte que professionalment és d’una entitat de la qual parles cada dia. No vull criticar aquells companys que són socis del Barça i de l’Espanyol des de petits.

Els clubs esportius d’elit –especialment el futbol– s’han bunqueritzat?
Oi tant! En els meus primers anys com a periodista hi havia un tracte i unes facilitats molt grans. Abans podies parlar directament amb el jugador, establir-hi un vincle o una relació, o disposar dels jugadors que necessitaves per a una informació o un reportatge. Cada diumenge un jugador venia als estudis de TV3 i era entrevistat al Gol a gol.

“La immediatesa ha afegit més estrès a la professió”

Té alguna anècdota?
Recordo una entrevista amb Enrique Castro Quini, ell mateix em va dir que tenia pressa i la vam acabar fent dins el seu cotxe! O un reportatge d’un derbi, vaig parlar directament amb Maradona i N’Kono sense haver de passar pel filtre d’un cap de premsa. Avui és impensable, fins i tot és el club qui tria quin jugador surt per ser entrevistat a tots els mitjans.

Amb aquest escenari, el periodisme hi està perdent?
Sí, per descomptat. Hi ha menys llibertat a l’hora d’exercir la professió. Ara bé, és evident que aquells qui cada dia treballen l’actualitat de Barça o Espanyol estableixen un cert vincle que els permet obtenir més informació. Jo actualment no tinc cap telèfon d’un jugador del Barça! En canvi, sí que en tinc de ciclistes, amb qui sempre s’ha tingut un tracte més proper.

Què han aportat els canvis tecnològics en l’ofici de periodista?
Avui el periodista és més tot terreny. A la tele, aquells qui avui cobreixen un desplaçament del Barça, a banda de gravar la prèvia o el postpartit han d’estar pendents d’enviar informació i fotografies per nodrir el web i les xarxes socials.

Prefereix haver format part de la seva generació més analògica?
[Somriu] Sí, sense dubtar-ne. La immediatesa ha afegit més estrès a la professió. Avui, com a contrapartida, tenen molts més recursos i mitjans.

Com poden competir les televisions convencionals davant de nous formats com Twitch o YouTube?
Les televisions convencionals han de tenir un format que continuï diferenciant-se d’aquests nous espais. Vull pensar que hi ha espai per a tothom.

La televisió convencional morirà?
Diria que no. Abans tothom preguntava a quina hora s’emetien els programes per ser davant del televisor. Avui ja no cal amb l’opció a la carta. Han canviat els hàbits de consum i la televisió convencional s’hi ha d’adaptar. Com la televisió, els diaris també tenen la seva complexitat. Avui es continua consumint el paper, però els tiratges cada cop són més curts.

Si hagués de triar tres moments de la seva carrera, quins serien?
El primer, el Mundial de futbol de Mèxic 1986 on vaig treballar un mes i mig; el segon, els 15 Tour de França que he cobert fent realitat el somni de nen; i el tercer, les connexions des de Canaletes [somriu].

Quins són els tres esportistes que ha pogut entrevistar i que els guarda com un tresor?
El ciclista Eddy Merckx, el primer, indiscutiblement. Era el meu ídol d’infància i el vaig poder entrevistar moltes vegades en la cobertura del Tour. El segon, Diego Armando Maradona, a qui vaig fer-li dues entrevistes, una a Barcelona i l’altra a Nàpols. I el tercer, Miguel Indurain, pels seus cinc Tour guanyats.

“L’audiència em recorda per les connexions a Canaletes, però he fet moltes coses més!”

A quin esportista li haguera fet l’entrevista i no ha pogut ser?
Lionel Messi. No he tingut l’oportunitat, també perquè en la meva darrera etapa he estat sempre al plató en les rodes informatives del 3/24. Vaig coincidir un dia amb ell en un restaurant, però no vaig gosar molestar-lo [riu].

En una de les seves cites més cèlebres, el filòsof Francesc Pujols va dir que “arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser catalans, anirem pel món i ho tindrem tot pagat”. L’Arcadi Alibés ha anat aquests anys per Catalunya i li ho han pagat tot?
[Riu] De tenir-ho tot pagat, no! Als restaurants, excepcionalment algun cafè pagat o que et donin taula quan no tenies reserva. Més enllà d’això, sí que notes que la gent et reconeix, et demostra la seva estima, però molt respectuosa. He hagut de fer-me fotografies i, fins i tot, signar algun autògraf. He de confessar que fora de la televisió m’agradaria passar més desapercebut. Suposo que a partir d’ara que ja no sortiré a la televisió la gent s’anirà oblidant de mi.

Com li agradaria que la gent del país el recordés?
Espero que com un periodista més enllà de les connexions de Canaletes! [riu]. Es veu que sí, i ho arrossegaré tota la vida. No em molesta, però sí que a vegades tenia la sensació que la gent només em recorda per Canaletes. I jo he fet moltes coses més!

I per què el record és de Canaletes?
No ho sé. A més, Canaletes és una cosa que faig per atzar durant 20 anys, i jo a la tele en vaig treballar més de 40! La primera vegada va ser la lliga de l’Urruti t’estimo. I l’última vegada va ser el 2005. Per això, encara al·lucino com la gent –especialment jove, que ni havia nascut– se’n recorda! Me’n vaig amb la satisfacció d’haver gaudit del periodisme esportiu des de tots els angles. A la tele he fet tots els papers de l’auca.

Andreu Buenafuente: “Tenia la sensació que no tornaria a fer televisió de primer nivell”