El pseudoperiodista (per dir-li d’alguna manera) Vito Quiles està fent un tour per les universitats espanyoles emulant els que feia l’activista nord-americà i ultraconservador Charlie Kirk, que va ser assassinat el mes de setembre durant una conferència a Utah. Quiles representa la ultradreta més conservadora i s’ha fet viral a les xarxes amb milions i milions de seguidors. Són famoses les seves corredisses pels afores del Congrés dels Diputats perseguint polítics d’esquerres, els quals ignoren les seves preguntes maleducades, que representen els interessos de l’extrema dreta i que estan al límit de les mentides.
Molts partits han optat per obviar-lo i menystenir-lo i aquí ens trobem el primer debat. Hem de respondre aquestes fake news o encara farem més gran el personatge? Per exemple, Gabriel Rufián (ERC) s’ha decantat per l’altre cantó de la balança. És a dir, contesta al personatge, però sempre amb to burleta i intentant ridiculitzar-lo. Els dos es retroalimenten i Rufián, en aquest sentit, ha guanyat una popularitat encara més gran, sobretot entre els més joves.
Però tornem a la gira de Quiles per les universitats. La primera que va trepitjar va ser la Universitat Autònoma de Barcelona, el passat 16 d’octubre. I no va ser casual. L’Autònoma sempre s’ha caracteritzat per ser un dels centres estudiantils més reivindicatius en les lluites socials i antifeixistes. I Quiles ho sabia i també coneixia perfectament quina rebuda tindria. Va assegurar que la UAB no li va facilitar cap sala per fer la seva conferència (la universitat manté que mai va haver-hi cap sol·licitud) i finalment va intentar plantar-se a la plaça Cívica, el cor neuràlgic del campus. Centenars d’alumnes l’esperaven per increpar-lo i impedir que parlés, mentre que també hi havia altres joves (la gran majoria vinguts de fora de la UAB) que li donaven suport. Els Mossos d’Esquadra van haver d’intervenir amb càrregues per separar els dos bàndols i Quiles no va aparèixer. Sí que va anar fins a un dels pàrquings de la universitat i va fer un mini speech amb un megàfon a la mà i envoltat d’uns quants goril·les que li feien de guardaespatlles. Vito ja tenia el que volia: imatges de crits i aldarulls contra ell i fer-se la víctima perquè no havia pogut exercir la llibertat d’expressió.
“Al feixisme se’l para amb una bona comunicació, amb política i desmuntant les seves mentides”
Precisament, l’endemà d’aquest vodevil vaig tenir classe amb els meus alumnes de Periodisme Polític a la mateixa UAB i un dels temes que vam debatre va ser el de la famosa llibertat d’expressió. Jo vaig defensar que, per combatre la ultradreta, se’ls ha de deixar parlar i contrarestar-los amb dades, amb la veritat i amb arguments que desmuntin les seves fal·làcies. És cert que gent com Vito (o podríem posar en el mateix sac a Sílvia Orriols) utilitzen una comunicació planera, més directa i on tot es redueix a un simple sí o no. A escenaris maniqueus.
Però la política, la de veritat, és de grisos, d’estratègies més treballades i elaborades, de discursos més constructius, de negociacions… I és aquí on s’han de desmuntar les mentides de l’extrema dreta. Però amb això no n’hi ha prou. Cal trepitjar els carrers, les places i tornar a escoltar la gent (espais que segurament han anat ocupant aquestes ideologies). Perquè el feixisme sempre juga amb la por, la por a l’immigrant, la por a la inseguretat, la por a la delinqüència i per fer front a la por el millor antídot és l’esperança i una bona comunicació. Potser, els Països Baixos, on s’ha frenat la ultradreta en les últimes eleccions, ens marca el camí i suposa un punt d’inflexió.
Alguns alumnes ho veien com jo, però d’altres no. Asseguraven que el feixisme de Vito Quiles no entra dins de la llibertat d’expressió, perquè les seves idees vulneren els drets socials, feministes o polítics, i van en contra de la llei. Per tant, no se l’havia de deixar parlar. “Estem orgullosos de la resposta que vam donar com a universitat”, reivindicava una estudiant. Evidentment, també és un argument igual de vàlid que el meu. I aquest sí que és el gran debat que tindrem els propers mesos a casa nostra davant l’imparable auge de l’extrema dreta. Com la combatem? Com fem que la política s’imposi? Com fem que la llibertat d’expressió tingui sentit?
Marc Bataller, periodista i consultor en comunicació.
‘Quan la catàstrofe natural es converteix en catàstrofe institucional: lliçons de comunicació de la DANA’ - Toni Ruiz
